Republicanisme i vacunació obligatòria

Fa uns dies, llegia en aquest mateix blog una breu exploració del debat sobre la vacunació obligatòria d'infants. L’article es fonamentava, al meu parer, en una versió del liberalisme que entén la llibertat com a no-interferència de l'Estat en les decisions individuals. Des d'aquest punt de vista, la vacunació obligatòria seria un exercici de paternalisme estatal que constituiria una intromissió a la llibertat individual dels pares; intromissió que pot estar justificada, però que cal justificar. En aquest article vull enfocar el debat, en canvi, des del punt de vista republicà sobre la llibertat. La tesi central que vull defensar és que, des d'una perspectiva republicana, la vacunació obligatòria d'infants no viola la llibertat ni d'infants, ni de pares.

Segons Philip Pettit, la llibertat republicana no consisteix ni simplement, ni necessàriament, en l'absència d'interferència estatal, sinó en l'absència de dominació; la dominació, al seu torn, consisteix en ser vulnerable a algun poder arbitrari, és a dir, a algun poder capaç de prendre decisions que ens afecten sense necessitat de tenir en compte els nostres interessos i opinions. Tant és que es tracti d'un poder públic o privat (el dels bancs o els jerarques religiosos, per exemple). Des d'aquest punt de vista, el poder de l'Estat només és una amenaça per a la llibertat quan es tracta d'un Estat que no està sotmès a un adequat control ciutadà (el qual depèn de trets institucionals com ara eleccions lliures, separació de poders, drets de ciutadania...). Aquesta mena d'Estat constitucional i controlat per la ciutadania és el que el republicanisme entén per "república", on el menys important és si el títol de cap d'Estat és hereditari. Des d'aquest punt de vista, la pregunta rellevant no és si "l'Estat" pot imposar o no la vacunació, sinó si una república ho ha de poder fer. La qual cosa equival a preguntar-nos si la vacunació obligatòria no té en compte els interessos i opinions del conjunt dels afectats per la mesura.

Llibertat republicana i debat d'opinions

Els Estats democràtics moderns, així com els organismes internacionals als que pertanyen, disposen de multitud de filtres tècnics, sotmesos en major o menor mesura a control democràtic, que ajuden els poders públics a determinar si un producte és positiu (o fins i tot necessari) per a la salut pública i/o dels individus. En aquest sentit, els grups anti-vacunació tenen mecanismes de sobres per a que les seves opinions siguin tingudes en compte. Ara bé: que dues opinions siguin tingudes en compte no significa que totes dues hagin de ser comptades com a igualment vàlides. En particular, en qüestions en les que la comunitat científica disposa d'evidència sòlida, les opinions desautoritzades per aquesta evidència no poden queixar-se de que "les seves opinions no són tingudes en compte" si el govern democràtic pren una decisió basada en l'evidència. De fet, idealment l'Estat republicà ha de ser conduit, si més no allà on sigui possible, per la deliberació sobre raons i evidències, més que per la negociació d'interessos.

Imaginem, per exemple, que un grup de ciutadans nega que existeixi relació causal entre la conducció sota els efectes de l'alcohol i els accidents de trànsit, afirma en canvi que l'alcohol ajuda a la bona conducció, i denuncia una conspiració dels fabricants de refrescos per amagar aquesta evidència al públic. Si això passés, correspondria als grups pro-conducció alcohòlica demostrar, en debat públic, l'evidència sobre la que es basen per afirmar tot això. Si (com és el cas del moviment anti-vacunes) l'únic que poden aportar és mitologia, aleshores el govern democràtic tindrà bones raons per continuar penalitzant la conducció sota els efectes de l'alcohol.

Llibertat republicana, interessos i objeccions de consciència

Pel que fa als interessos, malgrat que tota l'evidència científica disponible refuti la idea que les vacunes són innecessàries o perilloses des d'un punt de vista sanitari, podem trobar-nos amb persones que simplement no estan interessades en la vacunació ni en els seus beneficis sanitaris, i que en canvi plantegen objeccions de consciència (per exemple, basades en algun mandat religiós). Aquí, la república ha d'adduir motius d'interès general per justificar la vacunació obligatòria. En aquest punt, cal distingir entre la vacunació obligatòria d'adults i la d'infants. Els primers són (en teoria) capaços de prendre decisions conscients i responsables; els segons, no. En el cas dels adults, això facilita les coses: és raonable atorgar llibertat als adults per vacunar-se o no fer-ho, siguin quins siguin els seus interessos, i a excepció d'aquells casos en que la decisió afecti l'interès general (per exemple, en casos de risc d'epidèmia).

El cas dels infants és el problema real. La consideració que els infants no són agents plenament autònoms obliga a que algú prengui per l'infant les decisions que la república reserva per l'espai privat dels adults. Dues possibilitats apareixen aquí: o bé aquestes decisions les prenen els pares, o bé les pren la república. Un dilema complicat. D'una banda, dins l'espai privat dels pares, l'infant es troba sotmès al seu poder arbitrari; només una certa confiança en l'amor parental ens tranquil·litza al respecte. D'altra banda, dins l'espai públic, l'infant es troba sotmès a les decisions d'un Estat que no pot controlar com a ciutadà de ple dret (perquè encara no ho és); d'altra banda, però, les decisions de l'Estat republicà estan molt més controlades que les dels pares per la ciutadania en el seu conjunt. Des d'un punt de vista republicà, probablement l'única sortida és mantenir un cert equilibri: la criança dels infants és confiada a priori als pares, però es troba fortament controlada per la mateixa república, la qual marca límits i imposa obligacions. Des d'aquest punt de vista, els pares no tenen dret a res en tant que pares. El subjecte de dret és, sempre i sense excepcions, l'infant. A partir d'aquí, la república reconeix a priori una sèrie de potestats (que no de drets) als pares per tal que assegurin aquests drets de l'infant.

Dit d'una altra manera: en el cas dels infants, el dilema en qüestions de salut (i en moltes altres) no és paternalisme estatal vs. no-paternalisme, sinó paternalisme estatal vs. paternalisme privat (dels pares). El subjecte de dret, l'infant, està inevitablement sota l'òrbita d'un o altre precisament perquè és un infant. La seva salut és un dret seu, i no dels seus pares, però encara no disposa de l'autonomia moral suficient com per decidir, de forma meditada, què fer amb la seva salut ni en quin ordre de prioritats situar-la. Per tant, cal que aquestes qüestions es decideixin des de l'equilibri abans esmentat: responsabilitat parental sobre la salut dels fills tot observant, però límits i obligacions establerts per la república mitjançant deliberació democràtica. Una deliberació que no pot basar-se en les raons privades (com la fe) que sustenten les objeccions de consciència a la vacunació obligatòria. Aquestes raons privades poden governar la vida d'individus adults en el seu espai privat, però no poden governar de forma arbitrària la vida dels fills d'aquests individus.

A què tenen dret els pares?

Des d'un punt de vista republicà els pares tenen per tant dret, com tot ciutadà, a participar en les deliberacions democràtiques sobre si cal o no vacunar obligatòriament els seus fills, on se'ls ha d'exigir (com a tothom) que defensin la seva posició des de raons públiques. Al que no tenen dret, però, és a escapar de les decisions de la deliberació democràtica sobre la vacunació infantil en nom de "la llibertat". La seva llibertat els habilita a no vacunar-se per raons de consciència i a patir les conseqüències (excepte en situacions en que l'interès general recomani el contrari), però no a decidir exposar els seus fills, que no poden decidir per ells mateixos, a patir-les. Algun dia, aquests infants esdevindran ciutadans adults i podran prendre les seves decisions en el seu espai privat, i participar així mateix de les deliberacions democràtiques a l'espai públic. Entre tant, la seva criança serà una qüestió d'interès general, en la qual els pares només poden ser vistos com a responsables que mereixen especial consideració, no com a propietaris amb un poder arbitrari. I com tota qüestió d'interès general, caldrà afrontar-la des de la deliberació democràtica: entre tota la ciutadania i sota l'imperi de la raó pública.