La constitució i el dret a decidir del poble espanyol

En la Sentència del proppassat 11 de juny, el TC ha declarat inconstitucionals les actuacions de la Generalitat de Catalunya en relació amb la consulta popular del 9 de novembre de 2014. Convé emfatitzar que són les actuacions dels poders públics de Catalunya, i no la consulta del 9N en si mateixa, allò que es declara inconstitucional.

Sentència continuista i unànime

El TC ha tornat a sentenciar per unanimitat i seguint la seva jurisprudència ja consolidada sobre consultes populars. Una jurisprudència iniciada l’11 de setembre de 2008 amb la Sentència contra la consulta basca emmarcada en els plans Ibarretxe i, en bona mesura, acabada amb les Sentències de 2015. Hom es pot preguntar: com és que s’aplica la doctrina sobre consultes populars en un dit “procés participatiu”? Als ulls del Tribunal, una consulta popular, malgrat se l’anomeni procés participatiu, segueix sent una consulta popular.

Raons de la inconstitucionalitat

Segons el TC, el fet que la consulta del 9N no fos convocada formalment pels poders públics de la Generalitat no impossibilita considerar inconstitucionals les actuacions de la Generalitat vinculades a la mateixa. Per regla general, els controls de constitucionalitat i de legalitat no s’esquiven al·legant la simple manca d’una actuació formalitzada o solemne dels poders públics. Així, la inexistència d’una actuació jurídicament formalitzada no impedeix la inconstitucionalitat de les actuacions de la Generalitat relacionades amb la convocatòria, preparació, organització i celebració de tal consulta.

Vist que les actuacions materials de la Generalitat de Catalunya vinculades a la consulta del 9N poden ésser enjudiciades, ara podem observar els motius de la inconstitucionalitat. El TC apel·la a raons competencials i substantives. Les raons competencials es poden resumir en la vulneració de l’article 122 de l’Estatut d’Autonomia el qual cenyeix les consultes populars a l’àmbit de les competències de la Generalitat. El límit de l’àmbit de les competències es pot interpretar de manera més o menys àmplia, però el TC es decanta per una interpretació estricta.

Les raons substantives es basen en l’argumentació segons la qual els poders públics constituïts, ja siguin autonòmics o estatals, no poden participar en l’organització, convocatòria i/o celebració de consultes populars la resposta de les quals apel·li a una reforma constitucional d’una part fonamental de la Constitució. Segons el TC, el replantejament de les decisions constitucionals essencials només està en mans del poder constituent seguint els procediments previstos de reforma constitucional (vegis L'ordre dels factors altera el producte?).

El dret a decidir del poble espanyol

En el quart fonament jurídic de la Sentència, el TC expressa que: “En el presente caso no hay duda de que cada una de las dos preguntas sobre las que se convocó y versó la consulta -“¿Quiere que Cataluña se convierta en un Estado?” “¿Quiere que este Estado sea independiente?”- “plantea una cuestión que afecta al orden constituido y también al fundamento mismo del orden constitucional”, y de que “con ella[s] se incide sobre cuestiones fundamentales resueltas con el proceso constituyente y que resultan sustraídas a la decisión de los poderes constituidos” (SSTC 103/2008, FJ 4 y 31/2015, FJ 6).” Per tant, segons el Tribunal, les dues preguntes qüestionen l’ordre constituït i, així mateix, el fonament de l’ordre constitucional.

Quina de les dues preguntes es troba en major tensió amb els principis de constitucionalitat, d’unitat i indissolubilitat i de sobirania del poble espanyol? Mentre que la segona pregunta genera més tensió amb el principi d’unitat i indissolubilitat, la primera pregunta en pot generar més amb els principis de constitucionalitat i de sobirania del poble espanyol. La darrera tensió es manifesta especialment quan la consulta no és negociada i acceptada per l’Estat matriu. Atès que resulta qüestionable que una nació subestatal pugui decidir unilateralment el seu status polític dins l’Estat multinacional, pot resultar polèmic, per corol·lari, consultar a la seva ciutadania al respecte.

De manera més teòrica i abstracte es podria formular així: l’autodeterminació interna de les nacions està moralment més limitada pel principi de constitucionalitat i de sobirania de l’Estat multinacional que l’autodeterminació externa. Això significa que Catalunya té un deure politicomoral més intens respecte dels principis de constitucionalitat i de sobirania del poble espanyol quan vol decidir sobre com formar part d’Espanya que quan vol decidir sobre la secessió. És a dir, si bé en articles anteriors he defensat que en darrera instància Catalunya pot erigir-se unilateralment com a Estat independent (vegis Dos fulls de ruta cap a la independència), Catalunya no pot decidir de manera unilateral convertir-se en un Estat (con)federat amb Espanya.

L’exemple del matrimoni pot il·lustrar aquesta intuïció moral: si bé cada cònjuge pot decidir separar-se o divorciar-se sense el consentiment de l’altre, la determinació de la convivència marital és una decisió eminentment bilateral. El dret fonamental d’associació apunta quelcom similar: mentre que un soci no pot decidir unilateralment el seu status dins el grup, sí que pot sortir-ne de manera unilateral. No obstant, en contrast amb la ruptura del vincle matrimonial i associatiu, no oblidem que la secessió és un trencament d’un vincle essencial de dret públic i, com a tal, sotmès a les condicions i límits pertinents.

En definitiva, tot i que la segona pregunta genera major tensió amb el principi d’unitat i indissolubilitat, considero que la primera pregunta afecta de manera més intensa i polèmica l’ordre constitucional i l’autodeterminació del poble espanyol.

*En Pau Bossacoma és Doctor en Dret per la Universitat Pompeu Fabra.