Publicitat
Publicitat

REPÀS D'ESTIU

L'edició estiu de l'Ara.cat recupera cada dia una de les entrevistes que han tingut més ressò durant la temporada

Ángel Pascual-Ramsay: "Encara no ens hem adonat del tsunami que se'ns acosta"

Titulat en empresarials per Icade, en polítiques per Cambridge i amb un màster a Harvard. Passada l'experiència amb Zapatero, ara dóna classes al projecte Esade-Geo. Diu que res s'explica sense context. (Entrevista publicada el 14 de juny)

De discurs acurat i pedagògic, Ángel Pascual-Ramsay (Madrid, 1973) ha volgut explicar la crisi a Espanya des d'una perspectiva privilegiada. Publica '¿Qué nos ha pasado? El fallo de un país' (Galaxia Gutenberg).

Errada de país?

Sí, perquè no és només de la classe política, com amb certa complaença pensa molta gent. Aquí ha fallat tothom. Per descomptat, la classe política, però sobretot la classe empresarial. I la sindical, el món intel·lectual... I la ciutadania, no per viure per damunt de les seves possibilitats, que ho ha fet, sinó perquè s'havia acomodat i no va demanar comptes a les elits amb més contundència.

Quin pes té la cobdícia en la crisi?

Molt de pes, molt. Però sempre hi és, la cobdícia. La qüestió és si hi ha institucions que la controlen i si tenim una cultura que la neutralitza. A Espanya és fàcil que la gent no pagui impostos. "Amb IVA o sense IVA?"

I quin pes hi té el sistema financer?

També alt. No tant per com està muntat sinó per males decisions. El crèdit immobiliari, uns 480.000 milions d'euros, era quasi el 50% del PIB. Però el principal problema d'Espanya és que l'estructura econòmica no és dinàmica, no és competitiva, el poder econòmic està massa concentrat en determinats sectors, la connivència públic-privat és excessiva, i no hi ha cultura empresarial, amb emprenedors bloquejats per grans empreses i un accés al capital no democratitzat.

D'on ve tot plegat?

És un procés. A nivell extern, i no se'n parla, hi ha el canvi geopolític, amb 2.500 milions de persones més en el sistema, sobretot xinesos, amb uns salaris molt més baixos. Per això dic que els nostres problemes comencen el 1978, amb les reformes de Deng Xiaoping que portaran a la Xina actual, i el 1989, perquè la caiguda del Mur de Berlín porta a la reunificació d'Alemanya i a la recessió, que fa néixer l'euro amb uns tipus d'interès massa baixos per a Espanya. És la cara fosca del model de capitalisme global. Ha salvat de la pobresa milions de persones, sí, però ha deixat tota la riquesa creada en mans d'un 20% de la població o menys. I, esclar, si et bases en el consum i la majoria té les rendes estancades, ¿com ho resols? Sí, amb crèdit, que al final s'ha de pagar... Un professor ens deia que el que és insostenible no es pot sostenir.

I quan es comença a percebre?

Amb l'euro. No era una zona òptima per a una moneda única, i naixia sense una unió fiscal per compensar desigualtats regionals. Tot això accelera i agreuja una crisi interna, la d'un model que ja s'hauria d'haver canviat. Zapatero? No pots reparar un vaixell en plena tempesta, s'hauria d'haver fet abans, en la segona legislatura d'Aznar. O en la primera de Zapatero, i ell és el primer que ho admet.

Algú hauria de començar, no?

Ha de ser la societat. Ortega y Gasset tenia una frase: "Quan les masses criden que no hi ha líders és que no hi ha masses". Per això crec que el 15-M, tot i ser indefinit, és una de les millors coses que han passat a Espanya.

Hi ha l'interès electoral.

Però els grans líders són capaços de moure els seus partits. És el que van fer Obama o Felipe González. Cal fer conscient la societat del repte i facilitar-li mecanismes per respondre-hi. Tots els sistemes establerts acostumen a saltar pels aires quan les coses són insostenibles. Llavors el vot potencial per canviar el sistema és majoria i, per tant, ja no és qüestió d'idealisme, sinó d'ambició política. A finals del XIX va passar amb el moviment obrer i els posteriors partits socialistes. Ara toca un canvi de magnitud històrica, i encara no ens hem adonat del tsunami que se'ns acosta. Els eurobons o la unió bancària i fiscal és curtterminisme, no solucions.

Per tant, Alemanya té raó?

El PP creia que els amics empresaris compartien el deute i tal. Però, esclar, a fora l'inversor té despatx a Londres, Los Angeles o Sydney, i diu: "Escolti, no em digui a quina escola ha anat, ensenyi'm els números". La pressió d'Europa és bona. No pujo al carro de la crítica a Alemanya, l'alimenta un mal nacionalisme. Alemanya té raó quan dubta del destí dels diners. Les noves generacions ja han superat el deute moral a Europa, que ja els costa diners... L'escenari de ruptura de l'euro és real. Des d'Espanya és irresponsable no entendre Alemanya.

I els Estats Units? Volen ajudar ara que el dòlar ja s'acosta a l'euro...

La guerra financera existeix. El dòlar com a moneda única de reserva els ha assegurat una alta demanda i l'opció d'endeutar-se i gastar. Ara el món serà multidivisa, i els EUA ja es mouen en termes de guerra financera. Però hi ha factors menys sexis. Com ara que els EUA no volen que Europa torni a ser un problema perquè toca fixar-se en el Pacífic, o que la incertesa de la UE té un efecte depressor sobre els EUA i Obama té eleccions.

Rajoy ja entén Zapatero?

No ho sé. Però, vaja, ja ha comprovat què és la impotència. El PP va cometre l'error de creure's que l'únic problema era Zapatero. Bé, a Londres et preguntaven: "Quants diners necessita?" "Uns 30.000 milions d'euros", la xifra de llavors. "I quant creixerà aquest any?" "Tindré pèrdues". "I el que ve?" "Igual". "No interessa". Paul Volcker, l'antic governador de la Reserva Federal dels EUA, ens ho va dir a la Moncloa: "Mirin, això ja no és cosa seva, les variables són exògenes i vostès no les controlen".

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT