Publicitat
Publicitat

REPÀS D'ESTIU

L'edició estiu de l'ARA.cat recupera cada dia un reportatge de la temporada ideal per llegir durant les vacances

Aquest cos que sento és seu o meu?

La realitat virtual avança per aconseguir enganyar el nostre cervell de manera que sentim com a nostre un altre cos virtual

"Mira aquesta mà de goma", em diu Mar González, investigadora de l'EventLab de la Universitat de Barcelona, mentre tapa la meva mà dreta, la real, perquè no la vegi. "Jo aniré tocant la de veritat i faré els mateixos tocs a la de goma, que és la que tu veuràs. Arribarà un moment en què percebràs que la mà de goma és teva. Som animals molt visuals i el nostre cervell es creu el que veu", afegeix la investigadora. El meu primer pensament és: "De cap manera m'arribaré a creure que aquesta mà de goma amb porus dilatats és la meva". Però, per increïble que sembli, arriba el moment i, en menys d'un minut, aquella mà la sento pròpia. Quan la Mar fa un cop sobtat al membre de goma, faig un crit i retiro la meva mà real. Ho ha fet com a exemple del que els científics anomenen embodiment, enganyar el cervell per fer-li creure (i percebre) que un altre cos és seu. Amb totes les emocions i sensacions que comporta.

Ho estan aconseguint de manera cada vegada més versemblant amb les tècniques de realitat virtual amb les quals investiga el jove equip d'enginyers, informàtics, neuròlegs i psicòlegs d'aquest centre de recerca de Barcelona que dirigeix Mel Slater, investigador ICREA, reconegut internacionalment per la seva feina en neurociència i realitat virtual, també vinculat a altres centres, com la Universitat de Califòrnia o l'Escola Universitària de Londres (UCL). La seva recerca permetrà esborrar realment al nostre cervell la frontera que separa el món real del virtual. I això no només té usos recreatius, sinó que es pot utilitzar com a teràpia per tractar malalties neurològiques i psicològiques en les quals cal "reconfigurar" circuits cerebrals, com ara en el cas de fòbies -com el vertigen o la por de parlar en públic-, o altres danys que afecten la mobilitat -com el dolor neuropàtic, el mal que senten a les cames el 40% de les persones que les han perdut (per amputació o invàlids per paraplegia)-. El seu cervell no ha "eliminat" les parts perdudes del seu cos i ho tradueix en un dolor fantasma que no hauria de ser-hi.

A la pell de l'altre

L'experiment de la mà només és el principi. Mostra que el cervell pot donar per real el que li entra per la vista tot i saber que no ho és. I que el tacte potencia l'efecte. És un autèntic clic que algunes àrees del cervell (que encara cal conèixer millor) aconsegueixen sumant altres estímuls. En aquest cas, el tacte. També els sorolls i les olors. La Mar fa servir tècniques de neuroimatge (un casc amb elèctrodes) per veure què passa dins del cervell quan s'altera la percepció.

Per aconseguir que ens creiem que som el nostre avatar, els investigadors han de conèixer millor com el cervell "reconstrueix" el propi cos a partir de la seva relació amb el món exterior, quin paper hi juguen els sentits i, en definitiva, com manipular tots aquests inputs per fer-li creure que un altre cos és el seu.

Ara la Mar em fa posar un vestit ajustat negre, com el que han fet servir els actors d' Avatar o de Matrix. Primer, uns sensors em prenen les mides del cos per fabricar un avatar amb les meves mides i que el meu cervell té interioritzades. "S'ha de fer molt bé, si no el cervell no el reconeix com a seu", explica la Mar. És com fer un vestit a mida. A continuació, em posen unes grans ulleres, amb una càmera per a cada ull, per aconseguir que vegi en 3D) i un casc negre que m'aïlla de tot. Sóc en una sala d'estar. "Mira't les cames, mira't les mans", em demana la Mar. Faig uns passos i realment semblen meves. "Gira't, a l'esquena hi tens un mirall". Hi apareix el meu altre jo: una noia rossa, amb aspecte de nòrdica, que es mou quan jo em moc, que respira quan respiro, que batega quan batego. "Sempre posem miralls perquè hem comprovat que veure el propi reflex contribueix a l' embodiment", explica la investigadora.

Embotida en el vestit negre, demano a la Mar si em pot transformar en algú altre. Deixo de ser una noia nòrdica per convertir-me en un noi prim amb bigoti. La realitat virtual també permet canviar de sexe. Posar-se a la pell d'una persona de l'altre sexe o a la d'algú que pateix pot servir per entendre què senten els altres i modificar el propi comportament. "Aquest tipus de tècniques també ens permetran desenvolupar aplicacions terapèutiques per a persones amb una visió corporal distorsionada: podem tractar l'autoestima en trastorns alimentaris, per exemple", explica Mar.

Per empatitzar amb el patiment aliè, els investigadors de l'EventLab han posat en marxa un experiment en el qual et poden convertir en un pres de Guantánamo, lligat de mans i peus en una cel·la i exposat a violència verbal. És el projecte Immersive Journalism. "Imagina't sentir com les persones que pateixen una problemàtica com aquesta, així et fas a la idea de la magnitud de certes problemàtiques", afirmen Mar González i Aitor Rovira, també investigador del centre.

També poden modificar el teu cos. Han fet experiments per fer-te sentir com un home panxut o com una Barbie. Ho han fet sincronitzant la vista amb estímuls tàctils. Fer sentir la panxa enorme o les minúscules cames de la nina com a pròpies.

Dins de la 'cova'

La realitat virtual també pot servir per crear al laboratori situacions que, d'una altra manera, seria immoral reproduir intencionadament. Què faries si et trobessis enmig d'una baralla? Ajudar la víctima o quedar-te mirant? I si algú que consideres que té més autoritat t'ordenés que fessis mal a algú? L'obeiries o t'hi negaries? I si haguessis de decidir entre evitar la mort d'una persona o de cinc? Hi ha situacions que fan sortir la part més instintiva, probablement determinada per la biologia humana. Les caves (terme en anglès amb què han estat batejades i que significa cova) són habitacions amb quatre o sis parets sobre les quals es projecten les imatges de l'entorn que es vol recrear i on entra el participant amb unes ulleres per veure-ho tot en 3D, fins al punt que els personatges que es mouen en aquest entorn et poden aparèixer per l'esquena i semblar ben reals.

És el cas de l'experiment que han dissenyat amb la UCL. La cova es transforma en un bar, amb gent prenent cervesa. Hi entra un noi i et comença a parlar. Et mira als ulls, et somriu i et parla. A mitja conversa apareix, per darrere, un altre individu que comença a agredir-lo. Què fas? Malgrat saber que es tracta d'un experiment, la majoria intenten actuar d'alguna manera, explica l'Aitor. Quan la recerca es va dur a terme a Londres, es va introduir una altra variable en l'experiment: que la persona agredida portés una samarreta del mateix equip que el participant. I es va aconseguir que la defensa de la víctima fos més clara.

En un altre experiment es va situar cada participant enfront d'un altre dilema moral. Algú condueix un ascensor d'una primera planta a una segona. Pugen cinc persones . Entra la sisena i a baix se'n queda una altra. En arribar a dalt, comença a disparar i fereix les cinc persones. Què és el millor que es pot fer? Intervenir i portar qui ha disparat a baix immediatament, malgrat saber que estàs decidint que mati l'única persona que queda al pis de baix. O no intervenir i que sigui el que el destí ha escrit i en mati cinc? La majoria intervindria: "Crec que les persones som éssers morals", conclou Slater.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT