Publicitat
Publicitat

REPÀS D'ESTIU

L'edició estiu de l'Ara.cat recupera cada dia un dels articles d'opinió que han tingut més ressò durant la temporada

Carta a Vargas Llosa: 'Quina mandra'

"Cada vegada que un titular de premsa uneix els conceptes Vargas Llosa i Catalunya a uns quants catalans se'ns escapa un badall. Un badall de mandra". (Article publicat el 12 de maig)

Algun dia haurem de dir prou d'aquesta cançoneta que personatges com vostè deixen anar cada dos per tres. El seu elogi enverinat consisteix a presentar la Barcelona dels anys 70 com a paradigma de la llibertat i enfrontar-la a la "dictadura nacionalista" que ara s'hi respira.

Cada vegada que un titular de premsa uneix els conceptes Vargas Llosa i Catalunya a uns quants catalans se'ns escapa un badall. Un badall de mandra. De ja hi tornem a ser, d'a-veure-què-ha-dit-aquesta-vegada. Dimarts, des del Madrid que el va nomenar fill adoptiu, va pronosticar que aviat desapareixerà el nacionalisme català i que les corrides de toros tornaran a la Monumental. Ho va fer apel·lant a la "modernitat" dels catalans. No deixa de ser curiós reivindicar els toros des de la modernitat. El rei d'Espanya matant elefants a Botswana deu ser la màxima expressió de la modernitat vargasllosiana. El mateix rei, amic personal seu, que li va atorgar el títol de marquès i que fa que, quan ens dirigim a vostè, ho haguem de fer com a il·lustríssim senyor.

Doncs, il·lustríssim (i moderníssim) senyor: qui li explica el que passa aquí? Què sap de la Barcelona actual, si fa 40 anys que no hi viu? Un premi Nobel de literatura no deu parlar d'oïda, oi? Dimarts es va tornar a referir a la Barcelona de les darreries del franquisme, on vostè va viure entre el 1970 i el 1974. Diu que aquella sí que era una ciutat lliure, culta i divertida i no aquesta cosa tancada i provinciana en què s'ha convertit. És el mateix que proclamen, paraula amunt paraula avall, Jiménez Losantos, Albert Boadella i Loquillo.

Passegi per la ciutat, senyor Vargas Llosa. No trobarà ningú que vulgui tornar quaranta anys enrere. Ara s'hi parlen desenes de llengües, hi viu gent de tot el món, és una de les grans destinacions turístiques d'Europa, plena d'universitaris estrangers que l'escullen per estudiar. Potser el que li sap greu a vostè és que hagi aflorat la identitat catalana esbotzada pel franquisme, que Barcelona s'hagi obert al món i no s'hagi quedat tancada a Espanya. El més tancat que tenim els catalans és l'aeroport. I ja ens agradaria obrir-lo més, però no depèn de nosaltres. O el port. O l'alta velocitat fins a França. Per què no la reclama vostè, aquesta obertura? Doni'ns un cop de mà perquè els catalans no siguem tan tancats, il·lustríssim (i moderníssim) senyor.

P.D. Suposo que d'aquí 30 anys, quan en tingui 75 com vostè, també miraré enrere i enyoraré la Barcelona d'ara. És un error molt humà confondre la teva efervescència i la teva esplendor vital amb el de tota una ciutat. Impropi, però, d'algú de la seva talla intel·lectual.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT