Especials 27/05/2011

Indignats amb la incompetència

i
Xavier Roig
3 min
Indignats amb la incompetència

Els mitjans de comunicació internacionals s'han fet ressò de les acampades que estan tenint lloc en diferents ciutats espanyoles. M'ha cridat l'atenció la manera com va obrir l'edició un dels informatius de la BBC. El periodista va dir, més o menys, el següent: "Les concentracions que s'estan produint a Espanya es poden explicar per l'elevat índex d'atur (que afecta, sobretot, els joves), per la corrupció instal·lada, i per la incompetència del seu govern". Vaig trobar aquesta ressenya molt encertada.

Però penso que l'origen dels problemes és el tercer factor que la BBC esmentava: la incompetència dels que manen. Sobre l'atur, algun dia es posarà en evidència el càncer que ha significat el vergonyós sistema sindical espanyol. Sobre la corrupció, és d'esperar que algú publiqui un assaig que lligui la bombolla immobiliària espanyola (l'autèntic nucli de la nostra crisi) amb el finançament irregular dels partits polítics i dels ajuntaments. Sense aquestes irregularitats, la nostra recessió s'hauria limitat al que ha passat a la resta del món: una crisi financera. Que ja és prou maldecap. Però el problema més greu amb què es troba en aquests moments Espanya és que està governada per incompetents. Si Espanya és avui el principal malalt d'Europa (Irlanda, Grècia i Portugal són països petits), és perquè té els pitjors governants. Tan senzill i tan complicat alhora. Cap govern europeu té uns ministres, i un responsable al capdavant, d'una qualitat tant dolenta. Nivell baixíssim. Ara bé, com hem arribat a aquesta situació?

Els partits polítics, la societat espanyola en general, pateixen les conseqüències d'un sistema que no permet complir correctament amb la missió de representació i de selecció. Que no fa possible el darwinisme entre la classe política. I, en aquest punt, els acampats de la plaça de Catalunya i d'altres ciutats espanyoles estan carregats de raó. Al meu entendre, al nucli del problema hi destaquen dos aspectes. Tenim que els diputats no representen correctament els votants per raons evidents: es deuen al partit i no pas a l'elector. Aquest problema és resultat del fet que l'elector no pot triar el seu diputat, sinó que aquest és escollit pel partit i l'elector només hi dóna el vistiplau. A sobre, aquest diputat està inclòs en una llista que representa un territori massa gran, sense concreció ni cohesió. El diputat de la circumscripció de Girona, quins interessos pot representar? Quins problemes viu? Els del productor de llet de la Cerdanya o els de l'amo del càmping de Lloret?

Com a conseqüència, aquest diputat no té cap força ni autoritat dins del partit. Està assegut al Parlament perquè l'aparell del partit ha decidit oferir-li aquesta oportunitat. És un diputat que no està legitimat directament pel votant (principi bàsic de la democràcia), sinó pels capitostos de la seva organització. Endogàmia total. A callar, i prou. Això té conseqüències greus, com ara que és del tot impossible fer fora el líder del partit. Uns diputats sense servituds internes i legitimats, alhora, pels seus electors, són independents i forts. Recordin com pleguen els líders dels països més democràtics: perquè els seus diputats els forcen a marxar. No és el cas espanyol. Ja fa temps que el senyor Zapatero perjudica els interessos d'Espanya. Tants anys com fa que perjudica els militants del seu partit. Els diputats del PSOE veuen com dia a dia retrocedeix el seu partit i no hi poden fer res.

En el cas de Catalunya, tenim una mica més de sort. Però és això: sort. I, en conseqüència, és transitòria. Els membres del govern català són molt més competents que els seus homòlegs espanyols. Però tot ve donat per factors puntuals, entre d'altres, una mena de dia després. L'horror d'haver quedat vacunats per un govern precedent que era encara pitjor que l'espanyol. Però podem tornar a caure en la degradació. De fet, hi tornarem a caure si no s'aprofita l'ocasió per dissenyar un nou sistema de relacions entre el ciutadà i els partits polítics. Un sistema electoral que faci aflorar els millors perquè treballin per la cosa pública. Un sistema de selecció dels polítics que faci que els dolents quedin arraconats. Com un ronyó, que depura el que és dolent o innecessari per, després, expulsar-ho.

Ignoro com solucionarà aquest problema Espanya. Però m'amoïna molt més com el solucionarà Catalunya, perquè demostrarà les capacitats del país. Uns governants dolents només poden portar Catalunya cap al desastre. Recollir el guant que llencen ara els indignats (acampats, o no) seria interessant i útil. Perquè no van del tot desencaminats. Constituiria una manera de sumar de cara el futur: "Catalunya sap captar senyals i reaccionar millor que altres". Reformar la llei electoral no és una feina insignificant. Requereix un lideratge fort que, avui per avui, i encara més després de les eleccions de diumenge passat, només pot dur a terme l'actual president de la Generalitat. Si ho intenta, molt probablement el país el seguirà.

stats