REPÀS D'ESTIU
Especials 07/08/2012

Jane Goodall: "El món està amenaçat pel creixement de la població"

Mig científica mig advocada de la natura, Jane Goodall (Londres, 1934) ha dedicat la vida a protegir els animals i el planeta, després de 40 anys de recerca amb els ximpanzés que van canviar l'etologia. Premi Príncep d'Astúries i Missatgera de la Pau de l'ONU, va passar per Barcelona, convidada per l'Obra Social de La Caixa. En una roda de premsa, s'esperava una pregunta sobre el safari del rei: "Em sembla impossible matar un elefant". (Entrevista publicada el 12 de maig)

Ariadna Trillas
6 min
Jane Goodall, fotografiada aquest dimarts en la seva visita a Barcelona / X. BERTRAL

A Barcelona ha vist jugar el Barça. Havia anat mai al futbol?

Abans d'aquest cop només havia vist un partit, va ser en un camp de refugiats. La veritat és que no ho tenia planejat, però com que m'hi van portar, vaig voler treure'n la part bona. I vaig fixar-me especialment en el moviment dels peus dels jugadors, que feien riure molt perquè anaven molt de pressa, i en el comportament del públic. Sempre m'ha interessat la reacció de les masses.

¿Ha après coses dels humans després de tant estudiar els micos?

La primera és molt òbvia: no hi ha una línia divisòria tan nítida entre humans i animals. Els ximpanzés et forcen a pensar que els humans formen part del regne animal. No n'estem separats. A més, a mi un aspecte que m'interessa força és el comportament de les mares ximpanzé. Observar les bones mares i les males mares i veure com els resultats són diferents en els fills.

Els primats estan evolucionant?

Suposo que no més que nosaltres.

I l'home, està evolucionant?

Espero que pugui evolucionar des d'un punt de vista moral.

Una esperança fonamentada?

A través del nostre programa Roots & Shoots algunes coses estan canviant. Va començar com un grup d'estudiants que estaven preocupats pel medi ambient i els animals, i que es reunien a casa meva. Expressaven ràbia contra el govern perquè no protegeix prou els animals, i també contra les escoles perquè no eduquen sobre l'entorn. Vam començar a formar clubs de gent de 18 anys. I cada grup va escollir un projecte per actuar: animals, medi ambient, persones, o combinacions. S'ha anat expandint. Ara hi ha joves de 130 països! I també adults. Vol crear una connexió entre l'ésser humà i la natura.

D'on li ve aquesta passió?

Jo vaig néixer amb aquesta passió. Des d'abans de poder parlar ja em quedava embadalida amb els animals.

He llegit que expia la culpa per haver fet matar una libèl·lula.

És del tot cert. Jo era molt petita. La vaig veure i estava molt espantada. La meva mainadera m'explicaria temps després que tota la cua de la libèl·lula era un gran fibló i que jo xisclava tant que al final la van matar. Havia oblidat tot l'episodi fins que, anys després, la meva mare va explicar-me que un dia, de petita, jo plorava de manera histèrica, i aleshores em va venir de sobte la imatge de la libèl·lula esclafada a terra. Jo estava espantada, però no volia que la matessin.

I després va venir Tarzan.

Sí, quan tenia 10 anys vaig trobar un llibre sobre Tarzan i me'n vaig enamorar. Volia créixer i viatjar a l'Àfrica i viure amb els animals i escriure llibres sobre ells. Va esclatar la Segona Guerra Mundial, l'Àfrica era el continent fosc, el turisme no existia. Jo era una noieta i no teníem diners. Com podia realitzar el meu somni? Tothom se n'enreia a l'escola. Però vaig tenir la sort de tenir una mare que em va dir: "Si realment vols aconseguir una cosa i no et rendeixes, trobaràs la manera de fer-ho".

I com va anar a parar a l'Àfrica?

M'hi va convidar una amiga. Tenia 23 anys. I hi vaig aconseguir una feina, vaig treballar com a cambrera. Allà vaig sentir a parlar l'antropòleg Louis Leakey. Quan vaig poder treballar per a ell va ser quan va semblar que el somni començava a fer-se real. Però va trigar un any a tenir els diners i l'autorització per fer recerca.

¿I quan es va instal·lar sola al costat d'una reserva de ximpanzés salvatges a Gombe no va tenir por?

Algunes vegades, esclar. Si de nit se t'acosta un lleopard, fa molta por. I els ximpanzés al principi s'espantaven en veure'm i marxaven corrents, però després es posaven agressius i em llançaven branques. Són grossos i més forts que els humans.

I vostè què feia quan li cridaven?

Feia veure que no m'interessaven. I pensava que si veien que els ignorava creurien que era inofensiva. Feia com si no hi fossin.

¿Recorda el primer cop que va poder comunicar-se amb un dels micos?

Sí, va ser amb David Greybeard [un ximpanzé]. Jo tenia una fruita seca a la mà, ell no la volia. Em va mirar als ulls, la va agafar i la va llençar a terra. I aleshores em va prémer la mà, molt fort. Va ser un moment meravellós.

¿Li va costar de convèncer la comunitat científica que els ximpanzés no eren vegetarians, que utilitzaven utensilis i que tenien lligams familiars i afectius com els humans?

Va ser difícil, perquè jo no havia anat a la universitat. Però jo sabia el que havia vist. No volia ser una científica, però tampoc no volia decebre Louis Leakey, que volia sí o sí enviar-me a Cambridge. I hi vaig anar i m'hi vaig doctorar. Va ser frustrant deixar d'estar sobre el terreny a temporades, mentre estudiava.

Va trobar cap déu a la natura?

Vaig ser educada com a cristiana, anava regularment a l'església, però no em feia gaires preguntes. Però quan vaig passar temps a la selva, vaig sentir la gran convicció que hi ha un gran poder espiritual, la sensació que hi ha un gran creador.

¿El creixement de la població és la principal amenaça per als micos?

Els ximpanzés i, de fet, el món, estan amenaçats pel creixement de la població. La pobresa i l'excés de consum també hi influeixen. Tot combinat.

Hi havia dos milions de ximpanzés i ara n'hi ha poquets. Per què?

Ara n'hi ha prop de 250.000. I la reducció es deu al creixement de la població a l'Àfrica. A la pobresa, que significa tallar més arbres. I a la caça comercial. Els lleons, els lleopards i els humans sempre han caçat, en equilibri, per subsistència. Però ara parlem d'una altra cosa. D'obrir carreteres perquè hi vagin caçadors professionals. Abans no es caçava mai una mare. Perquè si la mates no pot tenir més fills. Ara es dispara contra qualsevol animal perquè es pot vendre.

I agafen malalties humanes?

Sí, com que cada cop hi ha més població, els boscos es van fent més petits, i la separació entre animals i humans és més petita, hi ha més contacte. Com que el nostre ADN és tan similar!

¿Com podem trobar l'equilibri entre les necessitats de l'home i de l'animal?

Només podem trobar aquest equilibri si aturem el ritme de creixement de la població mundial. Si seguim creixent i creixent en població, no quedarà cap natura. Jo no vull viure en un món amb 9.000 milions de persones. S'haurà destruït la natura.

Vostè sosté que no tothom pot tenir una gran família.

No es poden separar el creixement de la població i l'excés de consum de la pobresa i la fam. Perquè agafem sempre més del que necessitem. Hem de trobar un equilibri entre la gent més pobra, que ha de tenir una vida millor, i els molt rics, que haurien de perjudicar menys a la resta.

Com veu la crisi econòmica?

És inevitable, perquè els nostres valors són erronis. Creure que el creixement econòmic pot ser il·limitat en un planeta amb uns recursos finits no té sentit, no és sostenible.

Com imagina el món d'aquí 25 anys?

Bé, 25 anys no són gaires anys. No crec que hi veiéssim canvis gaire radicals. Potser crec que el planeta estarà una mica pitjor. Però el moviment a favor del canvi també s'haurà escampat. Perquè cada cop hi ha més gent que entén que estem destruint el planeta. Però cal molt temps perquè es capgiri la situació.

¿Veu ara els joves més conscienciats per estimar i protegir la natura?

Depèn de la família i dels professors. Definitivament, molts no ho estan. Però he vist molts nens plorant perquè veuen patir un animal i adults que els repliquen: "És només un animal". Com si no patissin igual que els humans. Crec que tenim l'instint, però que després ens l'anul·len.

Sembla optimista, la gent que aconsegueix coses sol ser-ho.

Sí, ho sóc. Però sempre hi ha un condicional. Les coses poden canviar si tots ens hi impliquem. Sóc optimista perquè veig gent que apaga els llums perquè no té sentit gastar electricitat, que posa un panell solar o compra un cotxe més eficient, o recupera llocs naturals que vam espatllar. Molta gent jove m'escriu ansiosa per explicar-me què fa. Quan s'escampa la sensació que una cosa es pot fer, és imparable.

Sent que els polítics l'escolten?

Faig molt lobi a Washington. I a escala personal, normalment escolten i ho capten. Però són polítics, criatures esquizofrèniques: a casa s'estimen els fills i els néts però al Congrés aproven una llei per resultar reelegits que espatllarà l'entorn futur dels fills i els néts. Són com els científics que fan recerca amb animals i a casa tenen un gos que adoren.

¿Es pot fer recerca, encara que sigui més lenta, sense experimentar?

Sí, es pot. Ara ja s'han descobert vies alternatives, no necessàriament més lentes i sí més barates. No es tenen en compte per l' status quo : sempre s'ha fet amb animals, i hi ha una indústria de milers de milions de dòlars. Però fins i tot si no hi hagués alternativa, ¿des d'un punt de vista moral realment hauríem de fer-ho?

stats