Jordi Sevilla: "Zapatero va pensar que la crisi duraria sis mesos"

Vostè va ser ministre entre el 2004 i el 2007, en plena bombolla. ¿No ho veien que això no podia ser?

Sí, i tant. En el programa electoral del 2004 portàvem el compromís de frenar l'especulació immobiliària. Però parlaves amb els bancs i t'insistien que hi havia demanda... I veies que per primera vegada tenies superàvit pressupostari, ens acostàvem a la mitjana d'atur europea... I en eixos moments és molt difícil ser el que, com diuen en anglès, retira el vi a mitja festa. Vist ara, els errors són molt evidents, però ningú va dir res aleshores.

El senyor Solbes parlava d'aterratge suau. On deu estar amagat ara el senyor Solbes?

És el que pensàvem tots, però és veritat que aquest tipus de bombolles mai tenen un aterratge suau.

Es construïen més pisos que a Alemanya, França i la Gran Bretanya juntes!

I es venien! En part a gent d'eixos països. D'una banda, tenies la demanda estrangera i, de l'altra, vam incorporar cinc milions d'immigrants.

Pensaven que era sostenible?

No, però pensàvem que es podia controlar.

Zapatero, una setmana abans del 10 de maig del 2010, va negar la necessitat de les retallades...

José Luis va estar molt condicionat per les opinions interessades de gent molt important del poder financer espanyol, i va pecar d'escoltar només allò que volia escoltar, perquè és difícil per a un president acceptar que ve una crisi molt profunda. Es va equivocar no reconeixent la crisi, es va pensar que duraria sis mesos, que seria com la de les puntcom de l'any 2000, i no es va atrevir a fer una gestió un poquet més heterodoxa. Per exemple amb la creació del banc dolent per resoldre el problema dels actius tòxics del sistema financer.

Però va passar de l'ortodòxia keynesiana a l'ortodòxia liberal en una setmana!

Efectivament. La nit del 9 de maig el que li diuen els líders europeus no és que ens intervindran, sinó justament que no hi ha diners per rescatar Espanya, i que si caiem, caiem, com un Lehman Brothers estatal. I a partir d'allí comença a fer una cosa en què tampoc creu: retallar.

I després?

Es comencen a encadenar els errors. La meua sorpresa és que el PP està fent el mateix, tampoc han fet el banc dolent. Mentre a la resta de països s'ha sacrificat el sistema financer per mantenir l'economia productiva, a Espanya s'ha fet al revés, s'ha sacrificat l'economia real per defensar el sistema financer.

¿Zapatero no en sabia prou d'economia malgrat les seves classes?

[Riu]. Quan va esclatar la crisi no, però després s'hi va obsessionar. No parlava de res més.

Abans de la crisi parlava de l'Espanya plural... .

Sí però l'intent de redibuixar l'Estat autonòmic va quedar a mig camí. L'únic camí és fer un salt federal endavant. Cal reforçar els mecanismes de cooperació. Però llavors el debat al voltant de l'Estatut de Catalunya va fer descarrilar el procés. Ara es veu que no funciona bé.

¿L'error de base és el cafè per a tothom?

No hi ha un error concret i prou. Les autonomies han hagut de trobar el seu espai a cops de colze entre els ajuntaments i el govern central, i això ha provocat una dinàmica de confrontació. Ara caldria institucionalitzar un federalisme cooperatiu.

Aquí a Catalunya el que es planteja és el contrari, un pacte fiscal per sortir del règim comú...

Si el sistema de finançament actual diu que el 50% de l'IRPF i de l'IVA és compartit, és raonable que es puga treballar de manera compartida en la gestió d'eixos tributs. Compartida no vol dir que l'Estat central hi deixa entrar les autonomies, vol dir una Agència Tributària Federal.

Però a Madrid no estan per aquest discurs, i a Catalunya el que creix és l'independentisme.

Sí, a Madrid el discurs hegemònic és el de la renacionalització i recentralització. Fixa't, a mi com a ministre m'han increpat només dos cops, i tots dos per l'Estatut, un a Madrid i un a Barcelona, per motius oposats. Eixe va ser un moment en què la distància entre el sentiment majoritari a Catalunya i el de la resta d'Espanya va ser màxima. I encara no hem sigut conscients dels errors que es van cometre i les ferides que va obrir.

¿La ferida més sagnant no és la mateixa sentència del TC?

Però si la sentència dóna la raó majoritàriament als que vam promoure l'Estatut i la lleva als que hi van recórrer en contra! La lectura de la sentència va estar condicionada per factors polítics, lligats al final del tripartit. El problema va ser la gestió política.

Li van tremolar les cames al PSOE?

És que la sensació de greuge que sentia Catalunya no és que no fos entesa per la resta d'Espanya, és que era negada! Tot i això crec que el resultat de l'Estatut no hauria sigut gaire diferent sense la campanya del PP.

¿Comparteix les crítiques del 15-M al sistema polític?

El problema no és, com diu el 15-M, que la política no ens representa, el problema és que no funciona, no resol els problemes.

En què es nota?

Per exemple en el llenguatge. Es va criticar molt que Zapatero no va voler utilitzar la paraula crisi i ara estem en un rescat bancari i el president del govern es nega a admetre-ho. Però es pensa que som imbècils? Pensa que ningú no se n'adonarà?

La democràcia està segrestada?

Sí, per una banda, per això que anomenem els mercats i, per l'altra, hi ha països com Alemanya, que en la mesura que és el principal contribuent imposa les seves opcions. Tot això contribueix a la crisi de la política. És necessari fer política d'una altra manera. I ni PP ni PSOE se n'adonen.

Com?

En l'actual context cal enfrontar-se en unes coses però també s'ha de pactar en unes altres. Cal recuperar la idea dels interessos generals, fer política transversal. Hauríem de tornar al període constituent i a redibuixar les grans línies de la democràcia espanyola.