Publicitat
Publicitat

El setge de la malaltia i la mort l'ha enfortit

Joan Artero: sobreposar-se a les proves del camí

Esportista de ferro, Artero ha superat la mort de la dona i els pares, un càncer i perdre la vista. Ho ha aconseguit a base de curses, pedalades i molt de mar. I gràcies a l'ONCE i als bombers

BUSQUEM GENT QUE SE'N SURT. EXPLICA'NS CASOS QUE CONEGUIS

o bé

FES-NOS ARRIBAR IDEES PER AFRONTAR CRISIS I ENTREBANCS

Amb el casc i les botes posades i l'actitud del bomber de servei, Joan Josep Artero ha lluitat contra totes les adversitats. La primera arrenca el 14 de desembre del 1998. Acabava una guàrdia i va rebre una trucada urgent de la seva filla. "La mare té un mal de panxa terrible". Del parc de Sant Andreu, on feia de bomber-conductor des dels 27 anys, a Can Ruti. A la tarda, el gran cop: càncer ovàric amb metàstasi i d'un a quatre anys de vida.

El Joan va iniciar-se en el ciclisme al Club Betulo de Badalona. Sobre una bici va conèixer l'Elvira, la seva dona, jugadora de bàsquet de Mataró. El llenguatge esportiu era el seu codi. Quan li va preguntar "què t'ha dit el metge, i no m'enganyis", el Joan li va respondre amb una metàfora: "Estem en l'etapa reina del Tour i pugem la primera rampa. Després, una baixada a tomba oberta plovent a l'últim port. Passem el massís central i anem cap a París". L'Elvira tingué l'alta oncològica tres anys més tard. Pel camí, el Joan va perdre el pare i la mare, entre 1999 i 2001. "Vaig sentir una solitud brutal. Era l'última baula de la cadena. El següent seria jo!"

El viacrucis recomençava. A l'Elvira se li va reproduir un "càncer brutal" a l'estómac i al pulmó. El Joan va tornar al costat del seu amor, com el primer cop. "La família era l'equip. Cadascú tenia un lloc i una missió. Com a pare tenia una responsabilitat: que tot allò afectés al mínim possible els meus fills, la Clara i l'Albert. Que no els hipotequés la vida emocional. De l'anormalitat vaig fer-ne normalitat. No em vaig queixar mai. Vaig intentar entendre-ho tot. Plorava desconsolat quan sortia de la feina i m'eixugava les llàgrimes camí de l'hospital".

La baula que temia el Joan va aparèixer. Va notar que alguna cosa no anava bé. Segons l'axioma esportista "el pes, la pressió i el pols són els nivells de seguretat". Tenia picors i fatiga i es va mesurar les pulsacions. Es va detectar una arítmia cardíaca. La prova mèdica va ser contundent: el fetge no funcionava, estava alterat al 100%. Un tumor. Li van extirpar mig pàncrees i el duodè. Mentre ell es recuperava, l'Elvira estava en un llit en estat terminal.

Acceptar el que ens passa
"Anímicament estava enfonsat i sense piles. Li vaig dir a l'Elvira que no podria seguir amb la mateixa força". I em va dir: "No et preocupis. Ja tiraré jo". "El Nadal del 2002 va ser dolorosíssim. Patia per la dona i pels fills. Vaig pensar: ella se n'anirà i jo, després". El Joan va cridar a Déu, al món, al vent, que l'Elvira deixés de patir. No el van escoltar. Ho va passar molt malament dos mesos més, fins a l'instant final. El seu subconscient sí que li va donar una fórmula: "La vida és vostra. Feu-ne el que vulgueu". "Vaig adonar-me que cal acceptar el que ens passa. I com més aviat, millor", sentencia. Ell ho va fer i va néixer un nou Joan Josep Artero.

"Vaig decidir viure". L'esport el va salvar. "Sempre ajuda a transitar pels millors i pitjors moments", assegura. Esclar que ara no ho podia fer sol. Després de superar el càncer i de perdre l'Elvira, el Joan tenia una atròfia, la malaltia degenerativa de Stargardt, i va perdre de cop el 60% de visió per "estrès emocional i físic". I va arrencar amb la bici en tàndem: al davant el guia, vident, i al darrere, ell. "La llum i la foscor. El capacitat i el discapacitat, pedalant a velocitat i ritme diferents, però lligats per una cadena que suma forces".

El far del Joan és l'ONCE. L'ha ensenyat a veure-hi d'una altra manera. Quan era entrenador i s'hi veia va ser el responsable de ciclisme dels Jocs Paralímpics de Barcelona 92. Va ser el tècnic de l'ONCE a Atlanta i Sydney. Va descobrir i formar l'actual campió paralímpic, el barceloní Christian Wenge.

A l'ONCE ha après a assimilar la malaltia, a tenir dignitat, a esforçar-se, a millorar l'autonomia... I Déu n'hi do! Ha participat en tàndem a la Titan Desert –travessia pel Sàhara– i a l'Ironcat. Ha sigut campió de Catalunya d'esquí adaptat, de ciclisme en pista i de marató. I als Jocs Mundials de Bombers i Policies –jubilats vidents i invidents– va ser medalla de bronze als 10.000 metres a Hong Kong i d'or a Liverpool i a Nova York, "el meu petit homenatge a l'11-S".

El Joan pensa que "som pura energia: no ens destruïm, ens transformem". De les persones, diu, en queden els records. Té molt clar quin és el seu. No és un somni. Ja ho ha fet. "Portar al braç el meu nét de dos anys creuant la meta de l'Ironcat, després de nedar 3.800 metres, pedalar 180 kilòmetres i fer una marató".

La seva vida ha estat així, una prova titànica que va superant amb un somriure, sense buscar culpables, sense rancor, amb el cor ple d'il·lusions.

Etiquetes

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT