Publicitat
Publicitat

REPÀS D'ESTIU

L'edició estiu de l'ARA.cat recupera les millors entrevistes de la temporada

Josep Carreras: "Em sento extremament patriota i català"

És una de les grans veus que ens ha regalat l'òpera, pura. Nascut al barri de Sants, en el si d'una família modesta que va creure en el seu talent musical en plena Barcelona de postguerra, la seva tenacitat desarma. N'és testimoni la seva trajectòria, en què de ben nen va debutar al Liceu, i la seva lluita contra la leucèmia a través de la fundació que du el seu nom. El sotrac, que el va enxampar en el cim de la carrera, als 40, va fer que la seva vida fes un tomb. (Entrevista publicada el 13 de novembre)

Vostè encarna la determinació.

Què faríem, sense? És important per anar per la vida i per acceptar el que la vida ens ofereix. Però també és cert que el que fa que certes coses s'aconsegueixin és un bon equip.

Filosofia guardiolística ?

Però no em llevo aviat i he fet moltes coses a la vida! Sóc un gran culer.

Deu estar content.

Esclar. Vaig pel món traient pit i dient que sóc del Barça. I si veig que un concert pot ser un dia o un altre, ho condiciono als partits.

Els companys d'escola li deien Rigoletto. No era el raret del grup?

Jo cantava tot el dia. El altres nens s'exclamaven: "Ui, un que canta òpera!" Però jo n'estic molt satisfet, de la relació amb els companys d'escola i del bàsquet. I la mantinc. Representa les meves arrels.

I encara connectaven quan ja l'adulaven arreu del món?

I tant. Sóc més jo mateix amb els companys d'escola que quan m'envolta gent important que ni conec. Allò és autèntic. El que trobo pel món de vegades ho és i d'altres no. Compartim les mateixes xerrades i cadascú és com era, però amb 50 anys més. Futbol, política, noies.

Ara també de noies?

Ui, ara molt menys. Però aleshores molt.

Quina vida fa?

Sóc bastant gandul. No m'agrada treballar una estona cada dia. M'agrada concentrar activitats moltes hores seguides i després em guardo un dia i despenjo el telèfon.

I el dia que es guarda, què?

Intento estar amb els néts, amb els fills. Bé, depèn de si sóc a Barcelona. La veritat és que aquí no em deixen gaire tranquil mai.

Quant temps passa fora?

Nou o deu mesos a l'any. Hi vinc molt sovint pels néts i per la Fundació. O vénen a veure'm on sigui.

Ja li agraden, els avions?

No tinc problemes per volar. El pitjor, però, són les maletes. És com canviar de casa cada vegada.

Deu portar molt d'equipatge.

Sí! Ara he passat cinc setmanes a fora, en tres països diferents. Si me'n vaig per un mes porto quatre o cinc maletes. Cal tenir en compte el temps diferent que fa en cada lloc, i també la roba de feina, com l'esmòquing. I, a més, m'estimo més tenir dues camises per posar-me que no pas una.

I no es cansa?

Sí, però compensa. I sap què passa? Com més a prop veig que tot això s'acabarà un dia o altre, més importància hi dono. La rutina no forma part de la meva vida.

Se sent culpable pel poc temps que ha passat amb els fills?

Quan eren petits no va ser fàcil. Els Reis arribaven abans, perquè el 6 de gener jo no hi era. No hi he estat sempre. Ara estic intentant compensar-ho. Tinc una relació fantàstica amb ells i vull ser un bon avi.

Hi ha dos Carreras, per la leucèmia?

No sé si hi ha dos Carreras, però segur que després de la malaltia sóc més reflexiu, més dialogant i probablement no tan egoista. Era molt egoista amb la meva carrera, i la malaltia em va fer madurar. La vida m'ha donat la possibilitat, amb un tràngol, de veure què és important.

Són molt egòlatres, els tenors?

Una part d'ego és necessària. Has de creure en el que fas i en com ho fas. Però les rivalitats són menys de les que sembla. Passa en totes les activitats de cara al públic: al cinema, al teatre, a l'esport. Tot es mitifica.

Però hi ha un posat, també.

Jo no intento ser distant... Penso que sóc pròxim. Sóc un heroi romàntic les tres hores que dura l'espectacle, però després penjo la capa i l'espasa al camerino i sóc un ciutadà normal. I un avi amb quatre néts.

Com a malalt, ho volia saber tot?

Jo vaig intentar estar assabentat del meu procés. Amb el temps crec que no és gaire bo el que fem els ignorants en medicina, llançar-nos a buscar informació, ara a internet. És fer-se cabòries amb informació perifèrica. El metge de veritat coneix la psicologia de cada malalt, i sap si l'entendrà i com li pot afectar.

Li van dir que tenia un 30% de possibilitats de sortir-se'n.

De fet, després vaig saber que en tenia menys. Un 30% és, en efecte, el que em deien. La leucèmia afecta sobretot adolescents i nens. I els 75% de nens se'n surten. I el 50% d'adults, també. Però encara perdem massa malalts. Lluitem perquè la leucèmia sigui curable en tots els casos.

La seva fundació vol fer créixer les donacions de medul·la. Com anem de sensibilitat amb el tema?

El registre de donants és el nostre buc insígnia i, sota el paraigua del ministeri de Sanitat, és un dels 63 que existeixen en 44 països del món. S'ha aconseguit que molta gent es conscienciï, però no n'hi ha mai prou. És una mostra de solidaritat humana que hi hagi divuit milions de persones al món disposades a ser donants! En unitats de cèl·lules de cordó umbilical som capdavanters. Però en donacions de medul·la estem per sota dels països del nostre entorn com Alemanya, Itàlia o França.

En quin punt està el futur institut de recerca sobre la leucèmia?

Hauria estat millor fer-ho fa deu anys, per la crisi. Però el projecte està aprovat i va endavant. Potser al principi no tindrem tants investigadors ni metres quadrats per a recerca, però és el principi. I si en comptes de començar ara ho fem el 2014, doncs tindrem paciència. Però és un projecte extraordinari, perquè només farà recerca sobre leucèmia. No n'hi ha gaires al món. La Generalitat hi veu un projecte de país.

Però hi posa diners o no?

La construcció i l'equipament dels dos campus, a Badalona i a l'Hospital Clínic, va a càrrec de la Fundació, i parlem d'uns 15 milions. El terreny ve de Badalona. La Generalitat finança el manteniment del centre i dels investigadors.

I les donacions privades?

La crisi l'hem notada, com a tot arreu. Afortunadament tenim 30.000 socis, molt fidels. I mirem de captar-ne cada dia. Les seves donacions ens permeten dur a terme una part important dels nostres programes.

Sense la malaltia haurien existit els concerts dels Tres Tenors?

No vull sonar presumptuós, però la malaltia els va fer possibles. Es va crear una certa atmosfera, un cert afecte que potser no s'hauria creat.

Abans vostès estaven enfadats, no?

Com a totes les professions hi ha competència. Pot ser sana, però no deixa de ser-hi. Quan un es diu Pavarotti i un altre Domingo és lògic un cert ego. Per estable que sigui una persona, l'ego pot jugar una mala passada. Però dels concerts i viatges plegats en va néixer una amistat sòlida.

Parlaven també de la vida privada?

Sí. Érem amics de veritat. Vam arribar a compartir coses. Dóna per molt tant concert i viatge. I l'artista té tanta pressió a sobre que té les emocions a flor de pell i és fàcil deixar-se anar. Vaig sentir molt la mort de Pavarotti.

Volien democratitzar l'òpera?

Sense ànim de fer demagògia, vam obrir una porta per a un públic més general que no estava gaire familiaritzat ni amb l'òpera ni amb la música clàssica. La gent ens ho agraïa.

No tothom va estar content, però.

Evidentment. Respecto els puristes. Són necessaris perquè hi hagi rigor. Però els puristes caben en un autocar en un concert de 50.000 persones. Només vam seguir l'herència dels grans artistes del passat, com Enrico Caruso.

El públic més exigent del món és..?

Hi ha públics extraordinaris arreu del món. Però el més és exigent és el de la Scala de Milà. També és el que et dóna la satisfacció més gran si aconsegueixes que s'apassioni.

Ara ja no li fa por un escenari?

Amb el temps, es va guanyant seguretat, però l'emoció no tan sols no l'he perduda, sinó que m'ha augmentat. La tensió en sortir es té sempre. I malament, si no. El pitjor que li pot passar a un artista és la rutina.

Porta una senyera sempre que actua. Li porta sort?

Sí, al frac, a cada concert. És la meva identitat. Em sento extremadament patriota i català. De tant en tant trec la senyera perquè el públic la vegi, perquè no s'oblidin d'on sóc.

Catalunya es coneix prou, a fora?

Sí. I tant. Més del que ens pensem. Jo faig concerts al Japó, on després d'una actuació fan onejar vint senyeres perquè saben que sóc català. Els fans ho fan per fer-me feliç, saben el que penso i sento.

Així combrega amb l'onada sobiranista de què parlen les enquestes.

L'onada sobiranista no m'estranya, i amb això ja l'hi dic tot. Jo sóc català i tinc les idees molt clares. És una cosa que ve de casa, de generació en generació, de quan avis i pares t'ho expliquen de la manera correcta.

Correcta què vol dir?

Vol dir sense radicalismes, amb normalitat.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT