Publicitat
Publicitat

REPÀS D'ESTIU

L'edició estiu de l'Ara.cat recupera cada dia un dels articles d'opinió que han tingut més ressò

L'amo ets tu / Mou la seva ànima

"L'amo -diguem-ho sense embuts- no és Mourinho, és el Pep. Sap fer ballar tothom al so que ell toca". Article publicat el 29 d'abril

L'amo ets tu

Amb el maig a la cantonada, el Barça torna a ser on cal. A dues passes de guanyar la Lliga i a punt de jugar la setena final de la Copa d'Europa. L'estructura del club, ara mateix, es resumeix amb facilitat: el president Rosell té cura de Guardiola, com Guardiola té cura de Messi. Amb cotó fluix. Sandro tracta en Pep amb les mateixes atencions que l'entrenador dispensa al millor jugador del món. Pel bé del Barça, ningú vol prendre mal. Tothom sap, en aquesta cadena virtuosa, que l'èxit de l'un depèn del bon rendiment de l'altre. És una piràmide que es pot mirar del dret o del revés, segons la conveniència de cadascú.

Al mig, però, com a peça clau de l'engranatge perfecte sempre hi ha Pep Guardiola. L'amo -diguem-ho sense embuts- no és Mourinho, és el Pep. A banda dels seus coneixements futbolístics i del seu perfeccionisme obsessiu per la feina ben feta, sap fer ballar tothom al so que ell toca. Marca els temps, sap aguantar les envestides indignes de la caverna i, quan convé fer pujar la moral de la tropa (jugadors, afició i entorn), adopta el posat més mefistofèlic per plantar cara a un Mourinho que feia vuit mesos que li buscava el cos i no li trobava. En Guardiola, tot passa calculadament, tot passa en el moment just. No és Gandhi, com deia l'Ibrahimovic. És Tagore. I el club, com no podia ser altrament, l'agombola i actua en conseqüència. La diplomàcia, en silenci, va aconseguir que al Bernabéu no xiulés l'àrbitre portuguès que Guardiola tant temia. El Barça, com ha de ser, no és deixa trepitjar, defensa el seu honor i surt a batre's pel bon nom del seu entrenador i del seus jugadors. Si cal, es denuncia Mourinho a la Comissió de Disciplina de la UEFA i es demanda la Cope per les insinuacions de dopatge. Dues decisions valentes.

Mou la seva ànima

La central lechera està desorientada. El grup de periodistes que xumen de la teta de Florentino Pérez a canvi de recitar la lliçó que toca comencen a adonar-se que, en la defensa del projecte Mourinho, potser estan fent un paper galdós. Si Alfredo Di Stéfano, president d'honor i un tros de l'escut del Reial Madrid, critica el joc vergonyós, d'equip esquifit, d'esperar al darrere, és que ja s'ha obert la veda. Si Ronaldo, responent a la magnífica pregunta de Sebas Guim de TV3, pica i admet que l'estil d'aquest Madrid no li agrada, és que s'han equivocat muntant un equip a l'entorn de Pepe i no de Cristiano.

Si Mou, amb més poder que cap altre entrenador en la història, somica fins que li fitxen tres davanters centres i, en els partits decisius, Higuaín, Benzema i Adebayor podrien jugar al parxís a la banqueta, és un senyal més que les incoherències es paguen molt cares. Si un club amb nou copes d'Europa, en una semifinal de la Champions, jugant a casa el partit d'anada, només té un 28% de possessió de pilota, és rifar-se Pirri, Santillana i l'esperit de Juanito. Els madridistes, que estan a mort amb Mourinho, més pel seu populisme que pel seu futbol, comencen a mirar de nou cap a la llotja i Florentino no trigarà a haver de dirigir la central lechera cap al desprestigi de l'entrenador.

Ara per ara, però, hi ha una Copa del Rei i setze motius pels quals Mourinho continuarà al capdavant del Madrid: els setze milions per temporada que Florentino li paga perquè guanyi títols, encara que sigui fent jugar la plantilla més cara de la història del futbol amb la tàctica de l'Almeria. Tinc la sensació que al final de la temporada Mou no mourà la seva ànima i continuarà desbarrant des de Chamartín.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT