Publicitat
Publicitat

REPÀS D'ESTIU

L'edició estiu de l'Ara.cat recupera cada dia un dels reportatges que han tingut més ressò durant la temporada

L'esperanto revifa

La llengua que volia agermanar el món viu una segona època daurada gràcies a la xarxa

L'esperanto és una llengua viva. Aquest idioma creat artificialment el 1887 com a vehicle de comunicació neutral entre pobles va viure les seves dècades de glòria a principis del segle XX, però l'associació que se'n va fer, sovint errònia, amb moviments socials revolucionaris va fer-ne una llengua temuda i perseguida. Durant dècades va caure en l'oblit i va quedar relegada als esperantistes acèrrims que s'escrivien per carta i es trobaven en convencions. Els últims anys, però, ha viscut una revifada gràcies a les facilitats comunicatives que ha generat internet.

El nombre de parlants d'esperanto no està quantificat perquè és molt difícil mesurar-ho, però les estimacions se situen al voltant del milió -algunes apunten xifres tan diferents com entre 50.000 i dos milions- . En qualsevol cas, l'auge recent ha estat "evident", apunta el sociolingüista Jordi Solé. Les pàgines a la xarxa dedicades a l'esperanto -moltes de les quals ofereixen la possibilitat d'aprendre'l gratuïtament- han proliferat, i l'interès de molts joves ha multiplicat el nombre de parlants.

Dani Cortijo, historiador a la Universitat de Barcelona, té 27 anys i en fa un que parla la llengua, des que va introduir-se en aquest món després d'assistir a un congrés esperantista casualment. La idea el va atreure i va fer un curs intensiu; quinze dies després, "gairebé sabia parlar una llengua nova", explica. El bagatge històric de la llengua el va mantenir interessat i va seguir indagant -"hi ha molts arxius quasi sense tocar perquè ningú els entén"-.

La facilitat per aprendre l'idioma, de regles gramaticals senzilles i sense excepcions, també va atreure Krishna Sivillà, de 24 anys, quan als 19 va trobar documents antics d'un familiar escrits en esperanto. Quan va comprovar que a internet n'hi havia cursos va estudiar-lo de manera autodidacta i, poc després, ja viatjava en un congrés internacional a Hongria. "Comparada amb altres llengües, la barrera per aprendre-la era ínfima. Tenia garanties que podia aprendre fàcilment i passar-m'ho bé sense que fos pesat", recorda. Avui, tots dos es comuniquen sovint amb amics d'altres països en esperanto per internet.

Neutralitat i distància del poder

Queda lluny l'època d'or d'aquesta llengua planificada, el primer terç del segle XX. Durant aquella època, de fet, Catalunya va ser una terra amb una gran expansió i molts predicadors de l'esperantisme. Es fundaven societats -a Barcelona, a principis de segle, hi havia uns 40 llocs on aprendre'l i establiments i productes anomenats Esperanto-. Amb la Primera Guerra Mundial, però, va començar una davallada que es va consolidar amb la segona: "Les esperances de germanor universal van quedar estroncades quan, en un conflicte, tothom escombrava cap a casa", explica Cortijo.

De fet, durant la Primera Guerra Mundial l'esperanto va servir a presos de diferents nacionalitats, separats perquè no s'entenguessin, per organitzar-se: "Quan hi havia algun esperantista, en una setmana s'entenien", diu Cortijo. També llavors va començar el recel i la paranoia envers la llengua, que es va associar a la maçoneria i a l'anarquisme.

Això entronca amb el que realment és important de l'esperantisme, que no és la llengua en si sinó les idees de fraternitat i de neutralitat política del darrere, sovint idealitzades. És aquest esperit el que la diferencia de la llengua dominant actualment, l'anglès, que en termes pràctics ja és una llengua internacional. Víctor Solé, de l'Associació Catalana d'Esperanto, explica que l'esperanto és de ningú i de tothom, i apunta que " no és la llengua dels poderosos: tothom està en igualtat de condicions". Es busca una llengua pont o auxiliar, de manera que tothom conservi la seva i cap domini mai sobre la resta.

Catalunya, terra esperantista

"La imatge de l'esperanto com una cosa perseguida des de sempre és distorsionada", assegura Cortijo. "A Catalunya, hi havia esperantistes de la Lliga, de la CNT, catòlics i anarquistes", afegeix. El moment àlgid del moviment al principat va ser el 1909, quan Barcelona va acollir el cinquè Congrés Internacional d'Esperanto, amb l'assistència del doctor Zamenhof, el creador de la llengua. "No era una cosa tancada, fins i tot se'n van fer cursos per a la Guàrdia Urbana!", insisteix l'historiador. Tanmateix, la coincidència de valors com l'antimilitarisme o l'universalisme amb molts moviments socials i polítics va fer que, inevitablement, s'hi associés i es posés sota sospita. Hitler -per la procedència jueva del creador-, Stalin -perquè la veia com una llengua d'espies- o els Estats Units -que l'associaven al comunisme- també la van perseguir.

Zamenhof va fer un estudi a fons dels altres grups lingüístics, que va harmonitzar després d'una feina d'anys; el va motivar el fet que vivia a una Polònia de pobles enfrontats, on la llengua era un element clau de la confrontació. Del miler de llengües que, segons Jordi Solé, s'han programat al llarg de la història, la seva és l'única que ha tirat endavant.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT