Publicitat
Publicitat

REPÀS D'ESTIU

L'edició estiu de l'Ara.cat recupera cada dia un dels articles d'opinió que han tingut més ressò

Carta a Heribert Barrera: Obrint pas

"És veritat que tots tenim dret a canviar d'opinió, però també és cert que és més fàcil aixecar la bandera del sobiranisme ara que no pas fa trenta anys". Article publicat el 9 d'abril. El recuperem arran de la mort de l'expresident del Parlament

Molt honorable expresident del Parlament,

Ja veu que últimament muntem una festa cada vegada que algú s'apunta a l'independentisme. Però aviat també haurem de fer un homenatge als que heu dedicat tota la vida a lluitar per aquestes idees.

Que té molt valor, això. Haver obert camí i haver-vos-hi mantingut fidels. Haver persistit en moments difícils, quan per ser independentista t'assenyalaven, t'estigmatitzaven i et ridiculitzaven alguns dels mateixos que, amb el pas dels anys, han acabat abraçant aquelles idees que van combatre durant tant temps.

Vostè i molts altres com vostè s'havien sentit dir que el seu pensament era un pecat de joventut o una cosa d'avis nostàlgics que repapiejaven. Alguns dels que els criticaven ara corren a votar a la consulta independentista de demà a Barcelona, no fos cas que quedessin despenjats d'aquesta onada positiva a favor del dret a decidir.

I és veritat que tots tenim dret a canviar d'opinió, però també és cert que és més fàcil aixecar la bandera del sobiranisme ara que no pas fa trenta anys. Fins i tot personatges que compartien aquestes idees no gosaven expressar-les en públic, no s'atrevien a sortir de l'armari.

Aquí no es tracta de beatificar ningú. Hi ha molt poca gent que tingui trajectòries immaculades. La seva tampoc ho deu ser. Té llums i ombres. Només es tracta de reconèixer que si uns hem pogut pujar a aquest tren en marxa és perquè uns altres el van engegar. I si vostès no es pengen la medalla, si vostès no aixequen el dit -"Ei, que nosaltres ja ho dèiem fa temps"-, algú altre els l'ha de penjar, aquesta medalla.

Ara que finalment el sobiranisme és una opció central en la política catalana, molts de vostès, per qüestions d'edat o de circumstàncies polítiques diverses, ja estan fora de joc. Per això es mereixen un reconeixement. Perquè com ha passat a tants països, estic convençut que la sobirania l'acabaran gestionant els que no hi creien. Els mateixos que encara es resisteixen a apuntar-s'hi i fan un intent desesperat per salvar vés a saber què posant els fonaments de la futura Santa Aliança CiU-PP.

Arribarà un dia que algú serà l'últim de pujar a aquest tren. El rebrem emocionats. Els últims són els més llestos i sempre acaben sent els primers. Però, mentrestant, un respecte per als que com vostè no n'han baixat mai.

P.D. Li he escrit aquesta carta a vostè, però els destinataris haurien pogut ser molts altres. Suposo que hi ha influït la seva edat –a punt de fer els 94– i les seves paraules al vídeo d'Òmnium abans de la manifestació del 10 de juliol: "Tenim pressa, molta pressa".

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT