Publicitat
Publicitat

Catedràtic de biofísica a la Universitat de Califòrnia

Otger Campàs: la recompensa a l'esforç de l'investigador

Otger Campàs compara la seva estima per la física amb la de Rafa Nadal pel tenis. Alumne incansable i brillant a Catalunya, França i els Estats Units, ha aconseguit els recursos per muntar el seu propi equip d'investigadors

BUSQUEM GENT QUE SE'N SURT. EXPLICA'NS CASOS QUE CONEGUIS

o bé

FES-NOS ARRIBAR IDEES PER AFRONTAR CRISIS I ENTREBANCS

L'Otger Campàs era un estudiant dels de matrícules i excel·lents a l'escola Meritxell de Mataró, i tenia tanta traça amb el dibuix tècnic que tothom donava per descomptat que acabaria convertint-se en arquitecte. Però l'Otger tenia el desig d'entendre-ho tot i l'arquitectura li semblava una resposta massa automàtica. Sabia que si trobava la carrera de la seva vida seria feliç. I es va posar a buscar.

Li va agafar per fotografiar núvols. L'any de COU va demanar tots els llibres de meteorologia de la Facultat de Física. Va confegir una llista de preguntes, va trucar a TV3 i va demanar pel Tomàs Molina, que va escoltar en silenci abans de replicar: "Sorprenent. Per què no em véns a veure?" Estava decidit, es matricularia a física. Era el 1997.

"Em passava tota la tarda fent els problemes a la pissarra de l'habitació. Parava per sopar mentre veia la Ter-ribas i després continuava fins a les dues de la matinada. Per a mi la física és com el tenis per al Nadal".

Van ser anys de descobriments: "La carrera no era exigent. Si tu no feies els problemes, els professors els feien l'endemà a l'aula i podies copiar-ne la solució, però això era un error perquè no entens un problema si no el soluciones personalment. Hi havia professors espectaculars, com Jordi Ortin, de mecànica estadística, o Rolf Tarrach, que després va ser director del CSIC. D'altres no mereixien estar a la universitat. Eren el típic mediocre que es malfia dels alumnes amb talent i crea un ambient hostil en què és difícil crèixer com a científic".

El professor Jaume Casademont va dirigir la tesi doctoral de l'Otger i li va aconsellar que l'anés a fer a l'Institut Curie. "A París vaig aprendre a fer ciència. El primer dia em van rebre els codirectors francesos de la tesi. Eren dos aspirants a premi Nobel: Jacques Prost i Jean-François Joanny. I eren allà, escoltant-me a mi i dient-me: "Ho farem entre tots tres. Però és la teva tesi". El primer any va ser molt dur. No coneixia ningú, no parlava francès. Al cap d'un any, ja no volia tornar. Quan no dormia, estava estudiant".

S'hi va estar del 2002 al 2006, en què va doctorar-se, i va picar a les portes de Harvard, que el va admetre com a investigador de postdoctorat. "A Harvard he après a aprendre, i sobretot he après la importància d'explicar-me. Si no saps contestar a la pregunta clau ningú no et donarà diners per finançar les teves investigacions, i la pregunta clau és: "Digue'ns per què ens hauria d'interessar a nosaltres que tu solucionessis aquest problema". Per això vaig pensar que la millor manera d'explicar als alumnes la matèria tova era portant el Ferran Adrià a Harvard. La idea va ser meva".

Un equip de cinc investigadors
No es deu explicar malament l'Otger, perquè l'Institut Max Planck d'Alemanya i la Universitat de Califòrnia se l'han disputat. Acabarà a Santa Barbara. Li han ofert el que volia, un equip de cinc investigadors a les seves ordres i un milió de dòlars inicials per muntar el laboratori que tindrà vistes a les palmeres de la plat-ja de l'oceà Pacífic.

"A Catalunya fan falta universitats a diferents velocitats. És clar que hem de garantir l'educació a tothom, però si donem un títol a tothom aquest títol no podrá ser excel·lent per definició, que és el que busquen les empreses. Cada any vénen empreses europees a Harvard o al MIT a buscar talent europeu. Em sap greu, i això passa perquè a Europa tenim poques universitats que facin de garantia de qualitat del professional. Aquests filtres els hauríem de tenir a casa, una mena d'Institut d'Estudis Científics Catalans, i t'asseguro que hi hauria bufetades per venir a Barcelona, i que molts llicenciats trobarien una feina ben pagada: si la teva universitat té prestigi, tu tindràs feina".

"Si volem que Catalunya sigui Alemanya o França o Estats Units, hem d'invertir en educació i recerca de nivell, i entendre que el retorn econòmic de la recerca a la societat és lent. L'enginyeria potser necessita 10 anys, però a la física n'hi calen 20 o 30, perquè no sempre és clar què acabaràs obtenint. Un exemple: sense la mecànica quàntica, que entén les propietats del silici, i la teoria de la relativitat, que permet sincronitzar dos satèl·lits, no tindríem telèfons mòbils. La investigació és la base de la producció d'un país. Si no fem això, perdrem el tren".

L'Otger viurà a catorze hores d'avió de Catalunya, però continua connectat al seu país. "Agraeixo a l'ARA que l'honor que em fa d'entrevistar-me en el seu primer aniversari, saps per què? Perquè vivim en una societat en què la televisió es passa més hores ensenyant la vida de gent que no ha fet cap mèrit que no pas presentant gent que se n´ha sortit gràcies al seu esforç".

Etiquetes

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT