Publicitat
Publicitat

REPÀS D'ESTIU

L'edició estiu de l'ARA.cat recupera cada dia un reportatge ideal per llegir durant les vacances

Parlar amb les germanes ens fa feliços

Elles ens reconforten, ens escolten i ens fan ser més optimistes, segons diversos estudis

"Tenir una germana et fa feliç". Aquest era el titular d'un article recent sobre un estudi que demostrava que els adolescents que tenen una germana són menys propensos a expressar sentiments del tipus "em sento infeliç, trist o deprimit" i "sento que ningú no m'estima". Aquests descobriments no són casuals: hi ha altres estudis que han arribat a conclusions similars.

Però per què tenir una germana ens hauria de fer més feliços? La resposta habitual –que les noies i les dones són més propenses que els nois i els homes a expressar les seves emocions– és insatisfactòria, com a mínim per a una investigadora com jo. En la majoria dels meus treballs he desenvolupat la premissa que l'amistat i la conversa femenina no són inherentment millors que les masculines, tan sols diferents. Una vegada un home em va explicar que havia passat un dia amb un amic que estava passant per un procés de divorci.

Quan va tornar a casa seva, la seva dona li va preguntar com ho portava el seu amic. Ell va respondre: "No ho sé. No hem parlat del tema". La seva dona el va renyar. Era obvi, va dir-li, que el seu amic necessitava parlar sobre el que li estava passant. Aquesta recriminació va fer que l'home se sentís culpable. Per això es va sentir tan alleugerit en llegir al meu llibre Tu no ho entens! (1990) que fer coses plegats pot ser un gran consol en si mateix, una altra manera de mostrar que algú ens importa.

Haver preguntat sobre el divorci podria haver fet que l'amic se sentís pitjor pel fet de recordar-li el tema, i expressar preocupació podria haver estat interpretat com una mostra de condescendència.

L'home que em va explicar això se sentia reconfortat de saber que el seu instint no estava equivocat i que no havia fallat al seu amic. Però si per reconfortar no és estrictament necessari parlar dels problemes, aleshores tenir germanes no hauria de fer més feliços els homes que tenir germans.

I, tot i això, l'estudi recent –de Laura Padilla-Walker i els seus col·legues de la Brigham Young University– coincideix amb altres estudis similars. L'any passat, per exemple, els psicòlegs britànics Liz Wright i Tony Cassidy van descobrir que els joves que havien crescut amb com a mínim una germana tendien a ser més feliços i optimistes, sobretot si els seus pares s'havien divorciat. Un altra investigadora britànica, Judy Dunn, va trobar patrons similars entre els adults.

Per tant, què està passant? La meva investigació sobre germanes suggereix una dinàmica més subtil. He entrevistat més de 100 dones sobre les seves germanes, però si també tenien germans, els demanava que fessin una comparació. La majoria deien que parlaven amb les seves germanes més sovint, més estona i, sí, sobre temes més personals. Això sovint implicava que se sentien més units a les seves germanes, tot i que no sempre.

Una dona, per exemple, deia que parlava durant hores per telèfon amb els seus dos germans i amb les seves dues germanes. Però els temes de què parlaven eren diferents. Amb les germanes parlava de les seves vides personals; amb els germans més aviat de temes d'història, geografia o llibres. I, afegia, que un dels seus germans li trucava a les 5 de la matinada a vegades per fer-li una broma. Una broma? Es pot dir que és comunicació, això? Bé, doncs sí: fa que recordi que està pensant en ella. I conversar durant hores crea i reforça la connexió entre germans i germanes, sense que importi gaire de què es parla.

Una estudiant de la meva classe va explicar una situació que demostra com funciona aquest lligam. Quan el gos de la família va morir, els germans (un germà i tres germanes) es van trucar entre ells. Totes les germanes van subratllar com enyoraven el gos i que se sentien molt malament per la seva mort. El germà, en canvi, va expressar preocupació per tots els membres de la família, però no va dir res de com se sentia ell.

La meva estudiant no tenia cap dubte que el seu germà sentia el mateix que les seves germanes; l'única diferència és que no ho va expressar de manera directa. I em jugaria qualsevol cosa que, per a ell, mantenir aquelles converses telefòniques servia per al mateix propòsit que les trucades entre germanes per a elles: donar consol davant una pèrdua compartida.

Necessitem algú que hi sigui : l'opinió de Mati Segura, psicòloga

  • Homes i dones no només es comuniquen de forma di- ferent, sinó que senten i estimen diferent. El perquè és complex: els biologistes troben diferències en les àrees del cervell implicades en l'emoció, i els ambientalistes parlen de pautes d'educació no igualitàries. Les dones expressem com ens sentim i els homes pretenen donar solucions. Ells se senten incòmodes davant d'esdeveniments que causen tristesa i no tenen solució, fan com si no passés res o expressen sentiments més tolerats pel gènere masculí com l'enuig, el disgust o la irritació. Això, a nosaltres, ens desconcerta. Esdeveniments negatius com la mort d'un ésser estimat o un trencament de parella no te- nen solució, però saber que po- dem comptar amb algú ens alleu- gereix aquest malestar emocio- nal. Necessitem algú que hi sigui i les germanes tenen la qualitat de ser-hi. Parlem més o menys, però sa- bem que quan ho necessitem podem fer-ho.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT