Publicitat
Publicitat

Plaça Catalunya

Mentre m'esperava asseguda en un banc de la rambla de Catalunya vaig veure venir un noi i una noia joves en animada conversa. Ell duia els cabells i la barba molt curts, que feien tota la pinta de ser retallats periòdicament i alhora amb la màquina posada al número tres. Ella portava una samarreta verda de tirants amb lletres vermelles i blanques que deien "V erano feliz de Tijuana " i tenia el melic platejat per un pírcing. Es van asseure al meu costat i van continuar el diàleg.

Ell deia que el que s'estava esdevenint era un canvi sistèmic de conseqüències imprevisibles. El comunisme ja feia anys que era mort i el capitalisme, amb el seu estat del benestar, estava fent les últimes alenades. Ella afegia que eren els banquers i els polítics els que ens havien portat fins aquí, i la cobdícia i la supèrbia les actituds vergonyoses que els havien guiat en les seves actuacions de dubtosa moralitat social. Ell va citar Dominique Strauss-Kahn com un exemple paradigmàtic del que anaven dient. Amb quina legitimitat podia demanar als països amb problemes que apliquessin retallades necessàries quan pagava 3.000 euros diaris per una suite? Ella es va solidaritzar amb la cambrera negra i va afegir que el que més la indignava era una notícia que havia llegit en dos diaris digitals però que no havia suscitat gaires comentaris. DSK havia de rebre una indemnització de 175.000 euros per haver sortit abans d'hora de l'FMI i una pensió vitalícia. I si es té en compte que és el tercer home consecutiu que plega de la presidència abans d'arribar al final del mandat, vol dir que tant Rodrigo Rato com Horst Köhler deuen haver ingressat les mateixes quantitats estratosfèriques als seus comptes corrents, va continuar indignada. Ell va assentir amb un moviment de cap, es va colpejar amb la mà esquerra la cuixa i va dir que tot es pagava amb els diners dels grecs, segur.

Ella va obrir un front nou. Les places demanen democràcia deliberativa, retornar a l'àgora dels grecs antics, crear instàncies horitzontals que permetin a la ciutadania deliberar públicament sobre les lleis que l'afecten. La democràcia representativa que tenim, va dir, funciona malament perquè està podrida. Ell va afirmar que tenia quatre idees que podien millorar-la molt. Les va anar desgranant. La primera era modificar la llei electoral i establir llistes obertes. Això permetria que els polítics escollits haguessin de retre comptes a la gent que els ha votat i no pas als aparells dels partits, als quals deuen ara obediència cega com la realitat ens demostra cada dia, i va citar el poder immens de Rubalcaba i la retirada obligada de Carme Chacón. La segona era aclarir el sistema de finançament de partits, de manera que s'evités la dependència absoluta dels bancs i caixes, com demostren amb arguments contundents els articles de Xavier Roig al diari ARA, va puntualitzar. La tercera era fer una llei que prohibís que una persona imputada per la justícia es pogués presentar a l'elecció d'un càrrec públic perquè la sospita de corrupció en persones candidates mina la credibilitat de la democràcia representativa. I la quarta era inventar la manera que els partits es veiessin obligats a complir el programa electoral si guanyaven. Se'ls ha d'exigir responsabilitat i compromís i se'ls ha de poder penalitzar si incompleixen el que han promès.

Ella va estar d'acord amb les quatre propostes i, retirant-se els cabells de la cara amb un gest breu, va continuar dient que si alguns partits polítics eren capaços d'escoltar la gent i tenien la valentia d'incorporar aquestes quatre propostes en els seus programes electorals, segur que guanyarien vots en una propera cita. La democràcia representativa reclama a crits una regeneració d'idees i de persones, va dir. El PSC i ERC són els dos partits que més necessiten fer aquest canvi, si no volen acabar morint-se del tot després del gran daltabaix de les municipals. Ell va insistir en la mateixa idea. El ressò internacional que han tingut les acampades de les places remarca precisament això, que la classe política que ens representa no té credibilitat perquè és corrupta.

El noi i la noia es van aixecar i, mentre se n'anaven rambla amunt, em van venir dos pensaments al cap. Un, d'antic, em feia donar la raó a Francesc Eiximenis, que a finals del segle XIV escrivia que els mals consellers i regidors eren els grans responsables del mal regiment de la cosa pública, tot i que tenia la saviesa de no eximir de responsabilitats a altres estaments socials. Tots som responsables de la situació en què ens trobem ara, em deia jo pensant que el tema mereixia una reflexió més profunda, és massa fàcil culpar-ne només els poderosos i no assumir les nostres responsabilitats individuals. I un altre, de modern, em feia constatar que la gran lliçó del que ha passat aquests dies per moltes de les nostres places és l'esperança. L'esperança de comprovar que la gent jove continua convençuda, com sempre, que es pot canviar el món.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT