Publicitat
Publicitat

REPÀS D'ESTIU

L'edició estiu de l'Ara.cat recupera cada dia un dels articles d'opinió que han tingut més ressò

La Santa Aliança

"La FAES pot dir missa, però la prioritat de Rajoy és assegurar-se el suport de CiU i apartar-la de la temptació sobiranista". Article publicat el 20 de març

Celles alçades. A partir del 2012, si no hi ha una sorpresa, el futur de l'economia espanyola estarà en mans del PP i de CiU, dues formacions de centre-dreta distanciades per raons d'antagonisme nacionalista. Ara, les elits econòmiques d'aquí i d'allà volen que aquesta distància s'esvaeixi. Saben que hi ha molt en joc, que la recessió econòmica no afluixa... i saben també que alguna cosa s'està movent a Catalunya; ho saben des de fa més d'un any. La manifestació multitudinària del 10-J i l'expansió sobiranista van fer alçar moltes celles il·lustres. Es va produir una reacció visible, airada i visceral per part de la inefable caverna. Però també hi va haver una reacció d'una altra mena, més silenciosa, més intel·ligent i de més llarg recorregut. La facció més lúcida de la dreta política i econòmica va veure clar que Catalunya s'allunyava cap a un destí incert i, encara pitjor, que CiU podia veure-s'hi arrossegada. Havien d'evitar-ho.

Rajoy marca el to. La CiU pactista, la del peix al cove, és la clau de volta de l'estabilitat política a Espanya i la garantia d'una futura majoria de centre-dreta. Calia retornar-la al camí del seny constitucional. I aquesta vegada no es podia fer amb el garrot, sinó amb la pastanaga. El PP ha après dels errors passats... O simplement s'acosten eleccions. Rajoy ha donat una ordre inequívoca: prou parlar de l'Estatut i de la immersió lingüística. Els barons autonòmics -especialment Feijóo i Sánchez-Camacho- ajuden a modular un nou discurs. La FAES pot dir missa, però la prioritat de Rajoy és assegurar-se el suport de CiU i apartar-la de la temptació sobiranista. Així, el futur inquilí de la Moncloa es proposa harmonitzar el mapa autonòmic; però també reformar el Senat, potser amb el suport del PSOE. I si Catalunya demana el concert, oferirà el millor dels seus somriures i " escuchará atentamente", com ja va anticipar a tota portada a La Vanguardia. Això no enganyaria ni el més ingenu dels convergents, però cal tenir en compte el factor Duran i Lleida. A Duran li toca recórrer l'altre tros del camí. Ja ho està fent, com a plenipotenciari de la Generalitat a Madrid, sense que ningú a la federació li posi traves. Duran marca el to, nomena alts càrrecs, fa anuncis en nom del Govern i es contradiu amb Mas o amb Pujol sense cap mania. Respectat a Madrid, blindat a Catalunya, el líder d'Unió està adquirint el protagonisme que CDC li ha escatimat durant dècades.

Pacte de ferro. La Santa Aliança s'obre camí. I ho fa amb el suport actiu de les elits econòmiques, que volen, sobretot, que el centredreta català i espanyol segellin un pacte de ferro que garanteixi una dècada d'estabilitat que tregui Espanya de la recessió i que conjuri per sempre més el perill sobiranista. La presència de Fainé i Rosell al capdavant de la CECA i la CEOE hi ajudarà molt; la de Piqué al Cercle d'Economia, no cal dir-ho; a Barcelona es fan esforços conspiratius, el més rutilant dels quals és el lobi anomenat Pont Aeri (o Puente Aéreo), en què també hi ha Planeta, Godó, La Caixa, Cajamadrid i molts altres agents socials i econòmics interessats a aconseguir que Madrid i Barcelona "estrechen lazos ". El que puguin unir els calés, que no ho separi la política. Aquesta és la Santa Aliança que s'està forjant, i suposa l'ofensiva espanyolista més ambiciosa i intel·ligent dels últims anys.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT