Publicitat
Publicitat

REPÀS D'ESTIU

L'edició estiu de l'Ara.cat recupera cada dia un dels articles d'opinió que han tingut més ressò durant la temporada

Sortir d'Espanya

"Espanya té un model. De fa tres-cents anys. I la seva angoixa és no haver-lo pogut construir prou. Espanya vol ser França". (Article publicat el 6 de juny)

A hores d'ara, em fa l'efecte que la major part dels camins de futur per a Catalunya passen per sortir d'Espanya. Per sortir d'Espanya i quedar-se a Europa, dues opcions que alguns ens presenten encara avui com a incompatibles -sortir d'Espanya és sortir d'Europa, ens profetitzen o ens amenacen-, però que segons com vagin les coses poden arribar a esdevenir més que complementàries: la manera de continuar a Europa pot arribar a ser sortir d'Espanya. I quedar-se a Espanya pot acabar sent sortir d'Europa, o si més no del nucli d'Europa.

En qualsevol cas, després de tres-cents anys de model francès a l'estat espanyol i amb una conjuntura marcada per la crisi econòmica, l'assumpció dels grans objectius fonamentals del catalanisme -aconseguir el progrés i el benestar dels catalans; mantenir una personalitat col·lectiva nacional basada en l'existència d'una llengua, una cultura i una història específiques; conservar la cohesió social de la comunitat en uns moments de diversitats irreversibles- passa per sortir d'Espanya. Però encara més paradoxal: també passa per sortir d'Espanya gairebé qualsevol de les fórmules polítiques que el catalanisme ha imaginat per aconseguir aquests objectius. Òbviament, hi passa la fórmula independentista, la de l'estat propi. Però pot passar també per sortir d'Espanya qualsevol de les altres fórmules imaginades: la confederal, la federalista, l'autonomista.

Fins i tot per als partidaris d'aquestes fórmules, seria més fàcil arribar-hi després d'haver sortit d'Espanya i tornar a negociar les coses de bon començament i d'igual a igual. Difícil? Dificilíssim! Però encara és més difícil arribar a qualsevol d'aquestes fórmules per l'evolució des de dins de l'Espanya actual. El canvi des de dins ja s'ha intentat, de totes les maneres. I totes han acabat amb un cop de porta. Joan Maragall ja demanava aquest canvi cap a una Espanya diversa, moderna, en xarxa. Però intuïa que no hi havia intenció d'escoltar aquesta veu. I acabava dient: "Adéu, Espanya". Sortir-ne. Per tornar-hi a entrar en condicions diferents o simplement per quedar-se'n fora.

Espanya té un model. De fa tres-cents anys. I la seva angoixa és no haver-lo pogut construir prou. Espanya vol ser França. Amb una llengua nacional i unes de regionals per a usos domèstics. Amb una capital d'on surten totes les xarxes de comunicació i que exerceix la capitalitat en tots els àmbits: polític, administratiu, financer, militar, econòmic, cultural, simbòlic... Amb un sentiment de pertinença únic i potent, complementat per orgulls regionals folklòrics. Espanya ha gastat i està gastant moltes energies, diners i esforços -visibles i invisibles, convencionals i no convencionals- en l'assoliment d'aquest objectiu. Per damunt de tota racionalitat. El tren d'alta velocitat o la xarxa de carreteres no són projectes que neixin de la racionalitat geogràfica o econòmica, sinó de la dèria identitària, del projecte ideològic, de la voluntat expressada en veu alta de cosir Espanya amb línies de tren. Espanya no creu que hagi de canviar aquest model. Creu en tot cas que l'ha d'aprofundir. I ho ha cregut també en democràcia, perquè aquest objectiu quedava llavors deslliurat de l'antiestètica del franquisme i podia aparèixer com a més modern i desacomplexat.

Espanya no vol canviar aquest model piramidal a la francesa. El catalanisme no pot assolir els seus objectius dins d'aquest model, ni els culturals ni els econòmics ni els polítics. Aquest model representa per a Catalunya la pèrdua de pes econòmic, el desgast del benestar dels seus ciutadans, la dissolució de la seva especificitat cultural i un risc de pèrdua de cohesió social. Els camins del mig han estat clausurats i s'hi ha posat una tanca. Només queda sortir. Però avui, a més, amb una necessitat afegida. La crisi econòmica és mundial, o molt especialment europea, però Espanya en aquests moments arrossega Catalunya. En la imatge, en la pràctica i en els objectius. Els problemes d'Espanya arrosseguen Catalunya, que també en té. L'actitud espanyola a l'hora d'enfrontar-se a la crisi -austeritat tardana i mal repartida, que a alguns llocs encara no ha arribat- difumina i tapa als ulls internacionals els esforços extraordinaris que estem fent els catalans. Els interessos espanyols, molt enfocats cap a l'Amèrica Llatina, poden xocar frontalment amb els interessos de l'economia catalana, molt enfocada a Europa.

El Tribunal Constitucional, amb la sentència de l'Estatut, va posar el senyal de direcció prohibida en la darrera via del mig, intentada des de Catalunya. Espanya no vol ser d'una altra manera. No escolta, en termes maragallians, la veu del fill que vol ser ell i demana poder-ho ser a casa. Com que l'Espanya que mana i compta no creu que Catalunya tingui la força interna, la unitat civil i la convicció ideològica necessàries per plantejar-se seriosament la separació, no li sembla necessari negociar. Parlar de sortir li sembla una pura xerrameca tàctica. Però, més enllà de Maragall, encara que tinguem opcions diferents sobre què hauríem de fer des de fora -quedar-nos-hi, renegociar de veritat i amb força, buscar una fórmula específica dins el marc europeu, dissenyar l'estat propi així o aixà- avui tenim una raó afegida per sortir d'Espanya. No ser arrossegats.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT