Lligo per internet i després... t'investigo perquè desconfio

BarcelonaFa uns mesos la Sua, una noia de 20 anys resident a Vitòria, va rebre una petició d'amistat a la xarxa social Tuenti. Era d'una persona que no coneixia, un noi que, per les fotografies que havia penjat, li va semblar molt atractiu. La Sua va acceptar-ne la petició. Al cap de poc temps, ja tenien una relació de parella, tot i que no s'havien vist mai en persona. Tot anava com una seda fins que la Sua va començar a desconfiar: no li quadrava res. Per exemple, quan parlaven per videoconferència, ell no engegava mai la càmera, i tot el que veia al seu perfil de Tuenti li semblava força sospitós. Quan va arribar el moment en què ell, que deia que era de Barcelona, havia de visitar-la i conèixer la seva família, va dir-li que no podia. Finalment, desesperada, va buscar per internet detectius a Barcelona.

Pocs dies i 400 euros després, tenia sobre la taula el nom i l'adreça del noi, que vivia a Valladolid. "El que es diu als xats mai no és veritat, en un xat no hi ha res real", diu la Sua, que prefereix no identificar-se amb el nom real per al reportatge.

Aquests casos són habituals, segons la psicòloga especialista en parelles Mati Segura, perquè és molt fàcil crear identitats falses a internet. I són el pa de cada dia per als professionals d'un dels oficis més vells de la història -el segon més vell, segons el detectiu Josep Maria Oliver.

Més feina que mai

Les xarxes socials, les pàgines per trobar parella i els xats han canviat la manera com ens relacionem i fem noves amistats. Jorge Colomar, detectiu amb agència d'investigació privada pròpia, afirma que el mal ús que moltes persones fan de la xarxa ha creat un nou perfil del contractant: el que desconfia d'algú que ha conegut per internet.

Les tendències en la professió han evolucionat en paral·lel a la societat. Als anys 70, l'adulteri encara estava penalitzat i gran part dels casos que duien els detectius eren matrimonials. Avui, la majoria dels casos que s'investiguen tenen relació amb els fraus econòmics, tant d'individus com entre empreses.

Les qüestions de parella, però, segueixen sent d'allò més habituals, i darrerament han augmentat per l'increment de relacions per internet: "Moltes vegades els clients gairebé no han passat temps plegats i quan van a viure junts no es coneixen realment", diu Oliver.

Ara, però, les parelles solen investigar-se per qüestions més allunyades dels sentiments o la moralitat i més properes a la butxaca. Les persones volen saber si la parella els és infidel, però també si té addiccions amagades o més diners dels que diu. Tant abans de separar-se'n, per no trobar-se amb sorpreses al jutjat, com abans de casar-s'hi o anar-hi a viure, com una mena d'"informe prematrimonial", explica.

Un ofici que evoluciona

Els detectius també han utilitzat la xarxa en benefici propi i aprofiten tot el que la tecnologia els ofereix: tenen gadgets de tot tipus, ja que "com més sofisticada és la forma d'engany, més ho ha de ser la investigació", diu Elisenda Villena, sòcia de l'agència Método 3.

Però no deixa de ser un ofici com qualsevol altre, subratllen els professionals. El misteri i els tòpics -gavardina, ulleres de sol, barret, lupa- que l'envolten, gràcies a la literatura i el cinema, tenen poc a veure amb la realitat, sovint més avorrida i menys glamurosa, tot i que moltes vegades s'han inspirat en casos reals. "La pel·lícula ens l'inventem nosaltres cada dia", afirma Oliver.

I tenen reivindicacions, com tots els gremis. Una d'històrica és que se'ls deixi investigar casos d'ofici, és a dir, que tothom pugui tenir dret a la investigació d'un detectiu encara que no la pugui pagar. Actualment hi ha prop de 2.800 professionals a tot l'Estat, molts dels quals són dones, cosa impensable fa unes dècades. Villena, que fa 30 anys que és a la professió i que ha notat molt aquest canvi, diu que les dones fins i tot són més adequades per a la professió, perquè tenen una intuïció més viva i desperten menys sospites a la primera. Contractar un detectiu pot costar entre uns 500 euros i uns 1.050 per la feina d'un dia.

Els primers detectius: nosaltres

"Quan tenim por de perdre la parella, tots ens tornem més detectius", afirma Segura. Això no passa més ara que abans -"llavors es miraven les butxaques de les americanes"-, però tenim moltes més eines per entrar a la vida de l'altre. "Es descobreixen abans les infidelitats, però també s'accentua la gelosia patològica", afirma.

La interpretació del que es veu al mur o als perfils de l'altre és el problema, explica Jaume Almenara, professor de psicologia social de la UB. Per escrit es perden moltes pistes per saber si l'altre diu la veritat, ja que la comunicació també la formen elements com els gestos, la mirada o el somriure.

Quan perdem el cara a cara, el que funciona són les autopercepcions. "S'afavoreix la fantasia personal de cadascú", diu Almenara. Les persones no ens quedem amb el que veiem, indica la psicòloga Gemma Ruiz, sinó que "fem les coses subjectives", i això ens pot arribar a crear paranoies.

Així, el fet de disposar de molta informació de la parella, juntament amb la por a l'abandonament, fa que les persones, en molts casos, vagin estirant fils per buscar coses -i s'acabin connectant amb la contrasenya de l'altre, espiant-li els missatges del mòbil, etc.- i, si no troben res, s'ho inventin.

Segura recomana no fer-ho, perquè no serveix de res i acaba provocant un conflicte. "Sovint és comprensible, perquè quan es creu que hi ha indicis perquè l'altre està malhumorat o distant, per exemple, la temptació de buscar proves és molt gran, però quan ho hagis descobert, què faràs?", diu la terapeuta, que remarca que la confiança en la parella ha de ser total, i que els problemes emocionals sempre s'han de resoldre conjuntament.

Quan les persones arriben a l'extrem de contractar un detectiu privat sol ser perquè han esgotat aquestes vies. "Quan vénen al despatx ja han investigat pel seu compte", diu Oliver. Villena opina que per a qüestions de parella fins i tot "no val la pena" contractar els seus serveis: "Ho pots fer tu mateix".

Qüestió de desconfiança?

Contractar un detectiu o seguir algú per internet té al darrera una motivació basada en la desconfiança. Però som més desconfiats avui, que tenim aquest accés immediat i gairebé infinit a informació?

"La desconfiança depèn de la personalitat", apunta Ruiz. Qui ja era desconfiat té moltes eines per ser-ho encara més. La resta només satisfà una curiositat que hem tingut sempre i que és "un procés natural", segons Almenara. Quan hem vist com n'és de fàcil espiar la vida dels altres ens hem abocat a fer-ho, coincideixen els psicòlegs.

La xafarderia i les ganes d'entrar a les vides dels altres formen part de la condició humana. El problema és que abans era més fàcil aplicar la dita "D'allò que els ulls no veuen el cor no se'n dol". Ara, les barreres són tan mínimes que és molt difícil resistir la temptació i ser capaç de decidir: "No miraré".

Google, Facebook, Twitter i altres eines virtuals: l'espia ets tu

Googlejar els coneguts s'està convertint en una pràctica habitual: la manera de saber si algú té un passat perillós –o interessant– és introduir-lo al cercador. O mirar la seva activitat al Facebook o a Twitter. Segons la psicòloga Maite Ruiz, tot i que triem què posem als nostres perfils públics, hem perdut el control de "la informació que apareix de nosaltres". Ara són les xarxes socials les que ens defineixen virtualment i esborrar-nos- en és una tasca quimèrica. Falta saber, però, fins a quin punt les nostres personalitats virtuals tenen a veure amb qui som.