Publicitat
Publicitat

Per què ens agrada tant jugar amb la llengua?

Un guionista i dos filòlegs expliquen els motius de la fam verbívora dels catalans

Noia, nena, al·lota, minyona, xica, xicota o mossa. Llimpiar els plats, fregar els plats, escurar els plats, netejar els plats o rentar els plats. Com ho diríeu vosaltres? “Digue’m com parles i et diré d’on ets”. Sota aquesta premissa, 141.000 persones han completat, des de dimarts, aquest test dialectal a l’Ara.cat, que a través de 20 preguntes juga a endevinar d’on són els lectors a partir de com parlen.

A partir de l’èxit del joc, ens preguntem: per què ens agrada tant jugar amb la llengua, als catalans? “Jo diria que els catalans tenim una relació una mica obsessiva amb la llengua, perquè la volem mantenir en un marc sociolingüístic molt advers”, reflexiona Albert Pla Nualart, cap de llengua de l’ARA. “A més, a diferència d’altres pobles, ocupa un lloc central en la nostra identitat”. Jordi Ventura -senyor Ventura per als aficionats als mots encreuats del diari i, a més, guionista-, afegeix: “Jo crec que amb el català passa una mica com quan estàs malalt o has d’anar massa sovint a l’hospital. Cada dia allà, amb els metges amunt i avall, al final acabes sabent-ne molt, de medicina. Com que el català és una llengua amb mala salut de ferro i ens qüestionem constantment si el parlem bé, vulguem o no al final tothom acaba tenint alguns coneixements filològics. I això fa que estiguem més avesats a totes les variants de la llengua, també a la lúdica”. Ventura destaca que, en aquest sentit, Catalunya ha donat grans filòlegs populars com Màrius Serra, Tísner i Pau Vidal.

Ramon Solsona, escriptor, filòleg i actualment col·laborador a El matí de Catalunya Ràdio, va un pas més enllà i afirma: “Tothom té curiositat per la llengua, però nosaltres estem malalts: hem nascut esquizofrènics tots -bromeja-, i des que érem al bressol ens hem acostumat a interrogar-nos sobre la llengua: «Això és correcte? Això és un castellanisme?» I això no vol dir que estiguem especialment interessats a polir la llengua, però tenim un tic que ens fa saltar per qualsevol cosa, fins i tot sense motiu”.

Pel que fa a la fam verbívora dels catalans (“És verbívor tothom qui beu verbs i els fa ballar”, diu Màrius Serra al portal Verbàlia), Jordi Ventura assenyala: “Una de les coses que té el català són paraules curtes i monosil·làbiques que no tenen altres idiomes i que fan que tingui una sonoritat molt atractiva. Hi ha alguns cantants que diuen que precisament per això el català és molt agraït de cantar”. I posa com a exemple el compositor Adrià Puntí: “És molt bo a l’hora d’aprofitar la sonoritat de l’idioma i les paraules curtes. Hi ha lletres que no saps ben bé què diuen però sonen molt bé”, diu. Albert Pla Nualart, per la seva banda, afirma que amb totes les llengües es pot jugar, tot i que “com més s’hi juga, més fàcil sembla fer-ho”.

El millor de jugar amb les paraules, conclou Ventura, al marge de passar-s’ho bé, és quan més enllà del joc “l’equívoc reflecteix millor la realitat que les pròpies paraules”. I posa un exemple d’un dels seus encreuats: “Vila on, si la cosa peta, hi regnarà un caos extraordinari”: Ascó. “I ja és curiós que l’anagrama d’Ascó sigui Caos”, riu.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT