Procés: la nació reforçada

Ángel Gabilondo, exministre d’Educació, afirmava a principis d’any a l’ARA que “la pèrdua de perspectiva de futur és inquietant”. Ho deia en el marc d’una reflexió sobre la salut de l’estat espanyol, sacsejat per diverses crisis superposades. Aquest futur desdibuixat per les turbulències socials, polítiques i econòmiques és comú en bona part de les societats occidentals. Catalunya no se n’ha escapat.

El país s’ha interrogat, s’ha posat davant del mirall. El gruix del catalanisme ha arribat a la conclusió que s’havia acabat una etapa històrica, la que buscava millorar el benestar dels ciutadans incidint a Madrid, i que havia arribat l’hora d’apostar per un estat propi. Per un estat que, sigui quin sigui el lligam amb Espanya, no vagi a la contra dels catalans, defensa el sobiranisme.

Aquesta reflexió no s’ha fet en despatxos tancats sinó que ha sigut fruit -o, com a mínim, ha pres cos de manera paral·lela- d’un moviment d’autoafirmació popular que ha trobat el seu lloc central en carrers i places. El punt d’inici el trobem en la manifestació del 2010 en contra de la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut (una marxa encapçalada per l’aleshores president de la Generalitat, José Montilla) però cristal·litza en la Diada del 2012: l’anomenada revolta dels somriures comença a fer camí, amb alts i baixos, adaptant-se als meandres d’un procés inevitablement lent i complex. No es pot oblidar que en aquests anys hi ha hagut un eixamplament rellevant de les bases socials del sobiranisme cap a la dreta i cap a l’esquerra.

Alguns sectors han fixat el seu punt d’arribada al dret a decidir i a la reclamació d’un referèndum d’autodeterminació. D’altres creuen superada aquesta pantalla i ja aposten per negociar directament la independència. El gir social s’evidencia al Parlament de l’onzena legislatura, amb 72 diputats independentistes i 11 més partidaris de la consulta.

Com a arreu d’Europa, el futur és ple d’interrogants però és innegable que els catalans han aprofitat els anys de crisi -el trànsit entre el passat i el futur- per replantejar on som, amb raons a favor i en contra sobre nous models d’estat, creant noves entitats de la societat civil i noves formacions polítiques. Un procés, per definició dinàmic, que ha servit per reforçar la nació catalana, per evitar que els impulsos recentralitzadors del govern de Mariano Rajoy limitin encara més la fina autonomia vigent.

Sigui quin sigui el futur, la nació s’ha musculat i ha evidenciat a Madrid i a Brussel·les la dimensió i la profunditat del problema.

Cinc anys que han posat fi a l’oasi català, per Jordi Muñoz

En els últims cinc anys han canviat moltes coses a Catalunya. Però possiblement en l’àmbit polític el canvi de més abast ha sigut el creixement de l’independentisme. Les enquestes, com els carrers i els balcons, fa temps que ho assenyalen. Però és ara, amb una majoria parlamentària independentista, que els seus efectes polítics es fan palesos... llegir més aquí.

Carme Forcadell, David Fernàndez, Marina Geli i Joaquim Coll: quatre vides capgirades pel procés, per Sara González

No van fer cas ni a la seva mare. Així, literalment. El procés sobiranista ha sigut un tsunami que no només ha sacsejat tot l’espectre polític català, sinó també les vides d’aquells que, en un moment donat, van trencar la seva rutina per encapçalar un moviment o un partit polític... llegir més aquí.

'Negociació' desapareix del diccionari, per Ferran Casas

Cap concessió. Mariano Rajoy va arribar a la Moncloa amb una Espanya al llindar del rescat total i decidit a prendre mesures contra la crisi. Això aconsellava fer poca política (Zapatero va abordar el debat territorial, la pacificació d’Euskadi i la memòria històrica) i tenir un control total de l’economia... llegir més aquí.

Una carpeta que ja no deixa indiferent la UE, per Esther Herrera

Tot va començar amb una pregunta ara fa onze anys. La ja exeurodiputada britànica del Partit Laborista Eluned Morgan va preguntar al llavors president de la Comissió Europea, Romano Prodi, quin seria l’horitzó d’una regió d’un estat membre que volgués independitzar-se, si quedaria automàticament fora de la UE... llegir més aquí.

Del carrer al Parlament: el camí convuls capa la desconnexió d’Espanya, per Núria Orriols

Onze de Setembre del 2012. Aquell dia un milió i mig de persones van fer història i van se part de la primera gran mobilització sobiranista de la història recent. La societat civil va prémer l’accelerador del tempo polític aglomerant-se al centre de Barcelona darrere d’una pancarta unitària: "Catalunya, nou estat d’Europa"... llegir més aquí.