Publicitat
Publicitat

REPÀS D'ESTIU

L'edició estiu de l'Ara.cat recupera cada dia un dels articles d'opinió que han tingut més ressò

Els bolquers dels pares de la pàtria

"Els indignats la van cagar. Però, ¿no hauríem d'exigir als diputats una conducta a l'altura del càrrec que ocupen?" Article publicat el 25 de juny

En els inicis de la seva història Roma va patir una invasió de gals. Els romans van evacuar la ciutat, però els senadors més vells van optar per sucumbir tot esperant els bàrbars als seus seients del Senat. En veure aquella reunió d'honorables senectuts, els gals van quedar astorats. Un guerrer va apropar-se a un senador per acaronar-li la barba, llarga i blanquíssima. El senador va treure un bastó i catacroc! Li va obrir el cap. Els senadors van ser massacrats, esclar, però la seva actitud passaria als annals com un model de gravitas i dignitas, dues de les virtuts romanes més preuades.

Com s'ha de comportar un líder en situacions extremes? I a la inversa: què ha de fer una societat amb els dirigents indignes? Totes les cultures han avançat una resposta. La més contundent potser va ser la dels cartaginesos: els almiralls que perdien una flota eren crucificats. Els romans preferien que els seus dirigents ignominiosos, civils o militars, optessin pel suïcidi. Però va ser al Japó clàssic on el suïcidi va elevar-se a la categoria de performance destructiva. L'anècdota més extrema potser és la de dos aristòcrates que es creuen al jardí d'un palau. Discuteixen. De cop i volta, un d'ells s'adona que el seu adversari no du espasa. És a dir, que algú podria interpretar que interpel·lant un home desarmat s'ha comportat amb covardia. Així que no ho dubta: per salvar el seu honor desenfunda l'espasa i comet seppuku, obrint-se el ventre allà mateix. En veure allò l'altre aristòcrata surt corrent, torna amb una espasa... i també s'obre el ventre. Mentre tots dos agonitzen diu: "El meu honor no és inferior al teu".

Però casos així només s'entenen al Japó, una societat que, a la inversa de les altres, va posar la vida al servei de l'honor. A la resta del món les classes dirigents han estat molt més indulgents amb elles mateixes. Una excepció seria l'execució de l'anglès John Byng, que el 1756 va fracassar en una operació naval. Voltaire fa que el seu Candide passegi per Londres quan Byng puja al patíbul. "Per què executen aquest pobre home?", pregunta Candide. I la irònica, famosíssima, resposta que rep és: "Oh, bé, de tant en tant és bo pelar un almirall pour encourager les autres ". Però Voltaire s'equivoca. Com diem, el cas de Byng és aïllat. Les elits angleses mantenen un esprit de corps compacte. A la Segona Guerra Mundial així ho constata un senador nord-americà que visita el front de batalla. "Som massa estrictes amb els nostres generals -afirma-. Cada cop que perden una batalla fem que tornin a casa sense honor". "Hauríem de fer com els anglesos -continua el senador-. Ells no degraden els generals que perden un exèrcit, els promocionen. Així tenen una segona oportunitat i se suavitza la derrota".

En fi, tot aquest llarguíssim pròleg només volia desembocar en una altra pregunta: i a Catalunya, què exigim als nostres dirigents? Estic pensant en el setge dels indignats al Parlament.

És al Parlament on rau la sobirania democràtica, fet que el converteix en terra sagrada. Hi estem d'acord. Els diputats són inviolables perquè en ells s'encarna la voluntat popular. Que sí, home, que sí, no cal donar-hi més voltes; els indignats la van cagar. Però justament per totes aquestes raons, ¿no hauríem d'exigir als diputats una conducta a l'altura del càrrec que ocupen? La senyora De Gispert ha anunciat "fermesa" contra els pitjors elements dels indignats. Segurament es refereix a la mateixa fermesa que no van demostrar els nostres diputats, amuntegats com xais a les furgones dels Mossos. Mirin, no cal que els nostres diputats s'obrin el ventre a la menor sospita de corrupció. O cessar-los quan premen un botó en lloc d'un altre. De fet, ni tan sols els exigim que es defensin dels bàrbars a bastonades. Però l'estampa que quedarà d'aquell dia és la d'un diputat amb corbata i americana corrent com un pollastre sense cap i xisclant: "Auxili, auxili!" Vostès ja em perdonaran, però els agressors no eren binladens en miniatura, per molt que s'hi encaparri Jiménez Losantos. Empentes, sí; pedrades, no. Ruixades de pintura, sí; sang, no. Una noia els escridassava: "¡Os tendría que dar verguenza jurídica!". Així parla un violent? I és així com s'han de comportar els pares de la pàtria? Una mica de coratge, home. Va haver-hi una època que si els brètols apedregaven l'helicòpter presidencial, aquest aterrava i el president els plantava cara. Ara fem servir els helicòpters per eludir-los. Els antics romans sabien que el Senat només eren quatre parets. El que les santificava no eren els decrets del Senat, sinó l'exemple dels senadors. Oi que volem acabar amb el descrèdit de la política? Doncs pour encourager les autres no s'han de tallar caps, s'ha de donar exemple.

[Pel que fa als indignats, el més destacable és que com a antisistema són uns poca pena: no van poder aturar el Parlament ni cinc minuts. Haurien de prendre lliçons del PP i el PSOE, que fa dos anys que bloquegen el Tribunal Constitucional. Això sí que són antisistema professionals, carai.]

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT