Publicitat
Publicitat

REPÀS D'ESTIU

L'edició estiu de l'ARA.cat recupera cada dia un reportatge de la temporada ideal per llegir durant les vacances

Els catalans som malparlats?

De 'collonut' a 'collonada', tenim una quinzena de varietats diferents del clàssic 'collons'

Diu que, ja fa cosa de mig segle, un capellà i un pagès anaven en carro cap al poble veí per un camí de ferradura. El ritme era lent i el religiós, que tenia por de fer tard a una cita, es va queixar: a aquell ritme no arribarien mai. El pagès va respondre que si viatgés sol ja hi seria, de manera que el mossèn li va dir que s'oblidés de la seva presència i que actués com sempre. Alliberat de tota pressió, l'home que menava el carro va començar a proferir els renecs i les blasfèmies habituals i l'animal que arrossegava el carro de seguida va accelerar el pas.

Els catalans som malparlats. El 1980, la professora d'institut Carme Plaza va fer l'estudi El renec i la paraulota dels pagesos a Barberà de la Conca i en un sol poble va identificar 200 paraules i 50 expressions que atemptaven contra les bones maneres. Només de la paraula hòstia en va relacionar setze varietats diferents, per quinze del mot collons i onze de consagrat. En la relació hi havia des del collons clàssic fins a collonada, collonassos, collonets, collonut i torracollons, i expressions que queien en el terreny de la blasfèmia com els collons de Déu o, els collons de la Maria Santíssima, i altres d'iròniques com els collons que t'aguanten. O bé invocacions més elaborades com així t'arrosseguessin per un canyar mal podat i untat lo cul de bitxos.

Segons Carme Plaza, el renec té una funció catàrtica, d'alliberament d'emocions contingudes i també de sentiments humans. Serveix per expressar força, ràbia i frustració, va lligat a una transgressió del codi moral i sovint suposa un crit espontani contra els bons costums i el bon parlar.

Origen del renec

Per ser efectiva, la paraulota ha de ser emprada amb èmfasi i, curiosament, sempre acostuma a referir-se als mateixos temes: la religió, l'origen de la vida, el sexe, els excrements i els animals de tir.

Ara bé, si ens comparem amb altres cultures, els catalans parlem pitjor? Lluís Payrató, doctor en filologia catalana i autor del llibre Català col·loquial, no gosa donar una resposta científica: "Tenim una gestualitat més continguda que al sud i bastant més viva que la gent del nord, però no hi ha cap treball científic que ens permeti comparar amb altres països".

Des de Washington, el periodista Antoni Bassas descriu la manera d'actuar dels nord-americans: "Estan fortament educats en les formalitats, i això fa la vida més ordenada, però no necessàriament més agradable ni molt menys sincera". "Aquí tothom està educat per saludar-se amb un «Hola, com va tot?», que, òbviament no espera una resposta literal ni extensa, però actua com a reconeixement mutu". "No sentiràs mai una paraulota a la tele. Estan censurades amb un xiulet i les cadenes són les primeres a tenir-ho present per no pagar una multa".

També l'escriptor Jordi Soler, nascut a Mèxic de pares catalans, esquiva respondre de manera oberta a la pregunta de si som uns malparlats. Via mail, en aquest cas des del Canadà, Soler explica que Mèxic "és un país on la llengua està plena de cortesies, on res es diu directament, sinó que es fa a través d'un serpenteig barroc". L'escriptor va aprendre a parlar de manera directa i sense circumloquis en una família catalana a l'exili, raó per la qual a Mèxic sovint l'han titllat d'"home rude i ximple".

Soler comenta: "La manera de parlar catalana és bastant brusca. Tot i això, aquesta qualitat entra, igual que la cortesia, en el regne de l'aparença: quan has après el codi, s'hi conviu sense cap problema. Després de quasi una dècada de viure a Barcelona he arribat a un acord amb mi mateix, que no és més que la síntesi natural de la meva condició d'híbrid: prefereixo la rudesa catalana, que és molt més clara i té menys duplicitats, però prefereixo conversar a la mexicana, en què hi ha molta cortesia en parlar amb una altra persona. Es discrepa quan s'ha de fer i no tant com a punt de partida, com passa aquí, on molt sovint la primera frase del teu interlocutor és «no t'equivoquis», encara que ell estigui radicalment equivocat", conclou Soler.

Insults nostrats

Carme Plaza va fer una relació de renecs al llibre El renec i la paraulota dels pagesos. Aquí n'hi ha alguns dels més nostrats:

  • Bacona
  • Mala bèstia
  • Cap de ruc, de cony, de mort
  • Carabassot, carallot
  • Cigala
  • Esgarrapacristos
  • Recristina puta, puta d'oros
  • Enza
  • Fava
  • La figa de ta mare
  • Fotre, fúmer, xotre
  • La mare del tano
  • Lladre de Cristo
  • Repunyeta
  • Mal llamp
  • Pollós, tinyós, tronxo
  • Les freixures de Déu

Els renecs del Capità Haddock

El llibre Llamp de llamp de rellamp de contra-rellamp (A Contravent) aplega 800 renecs que es poden trobar en les aventures de Tintín i que el traductor Joaquim Ventalló va adaptar i inventar. Una col·lecció d'allò més literària: banda d'encenalls amb confitura d'eriçó, colla de sapastres, tros de tifa interplanetària amb ulleres, xuixo de crema, logaritme caragirat, gamarús...

Com ens veuen des de fora?

Steve Gamester - 52 anys, Gran Bretanya: "Sorprèn la diversitat de paraulotes"

Steve va arribar fa 25 anys i mai s'hauria pensat que, tant a Catalunya com a Castella, on també ha viscut, la gent fos "tan mal parlada", que estigués "tan acceptat l'ús públic de paraulotes i la blasfèmia". Aquest professor d'anglès assegura que els professionals llatins "són molt més educats quan parlen que els catalans", i en posa exemples: "Aquí tothom diu cony, una paraula que a Anglaterra està molt mal vista, o hòstia, que em va sorprendre molt descobrir què significava; però el que més em va sorprendre és la diversitat de paraulotes que hi ha". Aquesta sorpresa, explica, és compartida per gent d'altres països que passen per la seva aula, on han arribat a debatre aquest tema.

Paula Gadaleta - 26 anys, Argentina: "Les maneres potser sí que s'han perdut"

La Paula considera que els catalans de soca-rel són tranquils, educats, i "quan diuen insults no ho sembla, perquè s'expressen de manera més suau". Aquesta argentina d'ulls foscos va tenir un nòvio català i fa vuit anys que viu a Barcelona, així que quasi tots els catalans que ha conegut eren barcelonins. Si els compara amb el seu país, la Paula no pensa que els catalans siguin especialment malparlats, "tot i que hi ha gent que quan parla sembla que doni ordres". Les principals diferències les troba en les maneres. Al seu Buenos Aires natal, si agafa un autobús els homes la deixen seure o la fan passar primer. Pensa que és una qüestió de bones maneres, que, potser sí, "aquí s'han perdut".

Machiko Watanabe - 36 anys, Japó: "Al principi em posava vermella"

La Machiko està casada amb un català i fa un any que viu a Catalunya. A costa de sentir merda, cony i collons, ha acabat acceptant que les paraules gruixudes són un tret cultural més a què s'ha d'acostumar per viure entre nosaltres. Tot i que no li resulta fàcil. Al seu país costa molt sentir paraulotes, vocabulari groller o insults. Només en diuen els homes i quan es troben en cercles reduïts i de plena confiança. Pronunciar una paraula fora de to a la feina equival a l'acomiadament immediat i resulta impensable que una dona pugui dir una paraula més alta que l'altra. Quan va arribar a Barcelona, "al principi es posava vermella" però ha après a ignorar-ho.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT