Publicitat
Publicitat

REPÀS D'ESTIU

L'edició estiu de l'Ara.cat recupera cada dia un dels articles d'opinió que han tingut més ressò

Es col·lapsa una fórmula equivocada

"La fórmula tripartida pretenia bandejar la polaritat Catalunya-Espanya i organitzar la política del Principat al voltant només de l'eix esquerres-dretes". Article publicat el 24 de maig

Encara que el concepte de "tripartit" hagi quedat associat als governs de la Generalitat que presidiren Pasqual Maragall i José Montilla, el seu origen era ben anterior, i la seva ambició anava molt més enllà d'una simple suma per conquerir el costat muntanya de la plaça de Sant Jaume.

De fet, el primer assaig de pacte a escala nacional entre el PSC, Esquerra Republicana i Iniciativa-Esquerra Unida va ser l'Entesa Catalana de Progrés, la coalició senatorial estrenada a les eleccions de l'any 2000 i que s'ha mantingut al llarg de tres legislatures espanyoles. Després, l'any 2001, les mateixes tres forces polítiques van posar en marxa una Comissió d'Estudi per a l'Aprofundiment de l'Autogovern que, a més d'expressar llur voluntat comuna de reformar l'Estatut, serví com a banc de proves per a col·laboracions més intenses. Avui sabem sense marge de dubte que la pretesa equidistància d'ERC entre el PSC i CiU, i la doble negociació paral·lela del novembre-desembre del 2003, no eren més que teatre, perquè l'aposta estratègica que desembocà en el Pacte del Tinell estava decidida des de molt abans.

I en què consistia, aquella aposta comuna de socialistes, republicans i ecosocialistes? Si, des de la Transició, la política catalana s'havia organitzat al voltant de dos eixos entrecreuats (l'ideològic dreta-esquerra, però també l'identitari espanyolisme-catalanisme), que possibilitaven com a mínim tres tipus de majories (nacionalistes, conservadores o d'esquerres), la fórmula tripartida pretenia bandejar la polaritat Catalunya-Espanya i organitzar la política del Principat al voltant només de l'eix esquerres-dretes. Això, combinat amb el vell dogma segons el qual Catalunya és intrínsecament d'esquerres, havia de permetre al tercet PSC-ERC-Iniciativa perpetuar-se en el poder institucional arraconant una Convergència sistemàticament descrita com "la dreta".

Que aquest esquema no buscava tan sols el control de la Generalitat, sinó encara més redibuixar la fesomia política del país, es va veure ben clar ara fa quatre anys justos, arran de les eleccions municipals del 2007. Tot i que, sis mesos abans, les catalanes de la tardor del 2006 ja havien mostrat el desinflament electoral dels dos grans cuiners de la recepta tripartida (PSC i ERC), malgrat que aquells comicis locals del 27 de maig del 2007 van fer patent el malestar de molts electors republicans davant el rumb del seu partit, les cúpules respectives ho van ignorar i decidiren estendre l'aliança pel territori fins a assolir un quasimonopoli en el control de les institucions. És així com els tripartits van proliferar des de Reus a Girona passant per Manresa; és així com es van formar (a les diputacions de Lleida o de Girona, en ajuntaments com els de Cervera, Calella, Arenys de Mar i molts d'altres) majories sense més programa que el de desallotjar Convergència de la presidència o de l'alcaldia.

El mes de novembre passat, els electors catalans van sentenciar el tripartit com a fórmula per governar el país. Aquest diumenge, n'han escombrat les versions locals i provincials, i ho han fet amb una contundència proporcional a la imatge d'artificiositat i pura ocupació de càrrecs que els pactes PSC-ERC, o PSC-ERC-ICV, van projectar sobre el territori.

Només així s'explica la rotunditat amb què CiU ha reconquerit la majoria absoluta a les diputacions de Girona i Lleida. Només així s'explica la magnitud de l'enfonsament d'Esquerra Republicana a la Catalunya urbana, un naufragi que -pel que fa a les capitals de província- situa ERC molt per sota del nivell de representació que assolí... el 1979: aleshores obtingué 2 regidors per Lleida, 2 per Barcelona i un per Tarragona; ara tan sols en té un al Cap i Casal, perquè Joan Laporta és d'un altre partit. Pel que fa al PSC, ¿no és la seva davallada en benefici del Partit Popular i de Plataforma per Catalunya un símptoma de la incomprensió de molts electors socialistes davant l'aliança sistemàtica amb els independentistes i amb els que reclamen papers per a tothom?

Naturalment, això no vol dir que, ara i en el futur, no siguin possibles i legítims, a escala local, comarcal, provincial o nacional, pactes a dues o a tres bandes entre el PSC, ERC i Iniciativa. Allò que s'ha esfondrat per una llarga temporada és l'intent de reduir el mapa polític català al binomi dretes-esquerres, com si la diversitat de sentiments identitaris i de projectes nacionals no existís; com si, en aquests àmbits, el PSC fos intercanviable amb Esquerra, i Convergència amb el PP. Allò que s'ha demostrat un greu error és creure que CiU era un muntatge caciquista, una simple màquina de poder, i que allunyada de gairebé totes les menjadores, reclosa en el reducte de Sant Cugat del Vallès, es marciria i es desbandaria en benefici dels seus rivals.

Socialistes i republicans hauran de reflexionar molt. I podrien començar justament per Sant Cugat, d'on ERC desapareix i on el PSC es queda al mateix nivell que la CUP.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT