REPÀS D'ESTIU
Especials 28/07/2012

Qui controla el comportament sexual?

Investigadors dels EUA i del Japó relacionen l'efecte d'alguns gens amb determinats comportaments sexuals de mascles i femelles

David Bueno
3 min
Dos lleons copulant/GETTY IMAGES

BarcelonaTots els animals exhibeixen un ampli ventall de comportaments que han estat afavorits per la selecció natural pels avantatges que representen per a la seva supervivència, com l'alimentació, la lluita o la fugida davant un perill i la reproducció, entre d'altres. En els mamífers, la majoria es manifesten de manera relativament semblant en individus d'ambdós sexes, però n'hi ha que, per motius obvis, presenten diferències, com les relacionades a la reproducció. Formen part del dimorfisme sexual propi de les espècies, és a dir, de les diferències quantificables que es poden observar entre mascles i femelles. En l'espècie humana alguns -o molts- comportaments aparentment diferencials poden ser deguts a la cultura, però tanmateix els processos biològics més bàsics, com la còpula o l'alletament, han de tenir un substrat genètic que asseguri la reproducció dels individus.

Gens i comportament

Ja fa temps que se sap que les hormones sexuals són essencials per a aquest dimorfisme sexual. Per exemple, s'ha demostrat que els estrògens controlen el repertori de comportaments sexuals i territorials i que la testosterona afecta el grau d'aquestes manifestacions de manera específica en els mascles. També se sap que aquestes hormones modulen l'expressió de multitud de gens, però fins ara es desconeixia sobre quins gens concrets actuen per controlar de manera específica la manifestació d'aquests comportaments.

Un dels problemes radica en la dificultat de disseccionar aspectes concrets del comportament i relacionar-los amb la funció de gens específics, per la qual cosa es tendeix a dir que intervenen un gran nombre de gens en concurrència amb factors ambientals. Per exemple, se sap que hi ha determinades variants gèniques que afavoreixen la fidelitat o la infidelitat en tots els mamífers socials estudiats, però en cap cas és un determinisme absolut, sinó un valor probabilístic, molt especialment en els humans, atesos els condicionats culturals. A principis de febrer, Nirao M. Soha, de la Universitat de Califòrnia a San Francisco, juntament amb altres investigadors d'aquesta universitat i de les de Berkeley i Gunma del Japó, van publicar un treball a la revista Cell que podria suposar un canvi en la visió que tenim dels gens del comportament en mamífers, si més no en alguns casos concrets: van relacionar l'efecte precís d'alguns gens amb determinats comportaments sexuals que presenten un acusat dimorfisme en ratolins.

Mascles i femelles

Primer van determinar quins gens s'expressen de manera diferent en els cervells dels mascles i de les femelles, i després van comprovar quins canvien la seva expressió quan s'alteren la testosterona i els estrògens. Llavors van generar ratolins transgènics en què s'havia modificat l'expressió d'aquests gens de manera individual, i van analitzar si això comportava l'alteració d'aspectes concrets del seu comportament sexual. En els mascles van fer un seguiment de com oloren les femelles, dels ultrasons característics que emeten abans de la còpula, de com les munten i les penetren i de com ejaculen. I també com ataquen altres mascles que entren al seu territori, un aspecte relacionat amb el seu comportament sexual. En les femelles van analitzar com accepten els mascles en funció de si es troben en el període preovulatori i com defensen les cries, entre altres comportaments.

Això els va permetre detectar quatre gens que contribueixen, de manera directa, a aspectes concrets i puntuals del comportament sexual dels ratolins. Un d'ells (anomenat Brs3) controla de manera directa l'agressivitat entre mascles per l'accés a les femelles, i un altre (Styl4) fa que els mascles inverteixin molt menys temps a olorar les femelles però que les muntin més vegades, malgrat que el nombre de cops que ejaculen acabi sent el mateix. Pel que fa a les femelles, un d'aquests gens (Irs4) controla l'agressivitat de les mares a l'hora de defensar les seves cries, i un altre (Cckcar) modula de manera directa la receptivitat de les femelles a ser muntades. Segons Shah i els seus col·laboradors, "aquests resultats suggereixen que els comportaments sexualment dimòrfics estan governats per programes gènics separats, [...] els quals permeten la modulació evolutiva del comportament reproductor sense que aquest quedi completament desestructurat amb els canvis". És a dir, que la selecció natural pot actuar sobre noves variants gèniques que modifiquin aspectes puntuals d'un comportament sense afectar-ne la globalitat.

I l'ambient, què?

Això implica que ja no hi ha lloc per als factors ambientals com a moduladors del comportament? Tot el contrari. En aquest mateix experiment es va observar que, quan les femelles transgèniques pel gen Cckcar, que com s'ha dit modula la seva receptivitat a ser muntades, s'aparellen amb mascles, a poc a poc van perdent aquesta menor receptivitat fins que pràcticament no es pot distingir de la receptivitat de les femelles no transgèniques. Què vol dir això? Doncs, ras i curt, que l'experiència social, tan important en l'espècie humana, altera aquests comportaments sexuals específics de cada sexe, probablement regulant també l'expressió dels gens implicats.

*David Bueno és professor de genètica de la UB i divulgador de la ciència

stats