Publicitat
Publicitat

REPÀS D'ESTIU

L'edició estiu de l'Ara.cat recupera cada dia un dels articles d'opinió que han tingut més ressò durant la temporada

La diferència basca

Tradicionalment, molts catalans han anat a Euskadi parant l'orella a les converses, observant detalls i símbols, per veure si són més espanyols ells o nosaltres, una juguesca provinciana que té poc a veure amb la complexitat dels processos que configuren les noves identitats. (Article publicat el 25 de setembre)

Toros. Sóc a Sant Sebastià i, per tant, celebro des de la distància la fi de la festa dels toros a Catalunya. Ho celebro respectant la tristesa dels aficionats veterans que avui viuran com una tragèdia l'última corrida a la Monumental. Però ho celebro, al cap i a la fi: la tradició taurina és del tot catalana, però també ho és la lucidesa amb què decidim que certes tradicions ja no tenen sentit avui dia. Aquí, al País Basc, el debat no ha estat pas tan viu. Els animalistes, i una part del món abertzale, són favorables a la prohibició; però l'última temporada hi ha hagut prop de 50 exitosos festejos en 16 municipis d'Àlaba, Biscaia i Guipúscoa, i l'Ajuntament de Sant Sebastià -governat per Bildu- acaba de pactar amb l'empresa explotadora la continuïtat de la fiesta dues temporades més. Euskadi fa compatible la pervivència dels toros amb el seu fet diferencial.

Benestar. Tradicionalment, molts catalans han anat a Euskadi parant l'orella a les converses, observant detalls i símbols, per veure si són més espanyols ells o nosaltres, una juguesca provinciana que té poc a veure amb la complexitat dels processos que configuren les noves identitats. Últimament la juguesca ha evolucionat cap al terreny econòmic, i els catalans solen passejar per Sant Sebastià i Bilbao -i també per Pamplona- escrutant l'espai públic per veure com i en quina mesura es nota l'eficàcia del concert econòmic, la sobirania fiscal que tant envegem. I a fe que es nota a simple vista, sense ni tan sols consultar les balances fiscals. A Sant Sebastià existeix un benestar social atmosfèric; el donen el paisatge i el clima, els pintxos i els espais verds, els equipaments i l'urbanisme, l'activitat econòmica i cultural. La societat aparenta confiança. La cohesió sembla garantida per una forta inversió pública per habitant i per un percentatge d'immigració irrisori, fins i tot incomprensible en un país relativament tan pròsper (un 6% enfront del 15% de Catalunya). Si el procés de pau acaba com tots esperem, Euskadi serà un país imparable. Sense que ni tan sols els calgui llevar-se ben d'hora.

Llengua. Però s'hi parla poc euskera, cosa que molts catalans constaten amb una rialleta suficient, d'elis, elis, com si s'alegressin que, almenys en el terreny lingüístic, el séc de la nostra diferència sigui més profund. Però en molts bascos la identitat està marcada amb ferro en cada detall, cada gest i cada rutina, amb una cantarella inconfusible que fa que el seu castellà sembli, realment, una llengua pròpia. Com també passa a Irlanda, els bascos han construït una manera de fer i de ser que supera la barrera idiomàtica, cosa que els dóna un cert avantatge. Tot plegat es deriva de la seva major uniformitat ètnica. Nosaltres no; nosaltres som un país de barreja i sense el factor lingüístic ens sentiríem liquats, dissolts en el conjunt hispànic i occidental. Per això defensem el català amb les urpes, tot i saber que és un maldecap i que ens surt molt car, i que per als nouvinguts és un requisit empipador. Potser l'independentisme en castellà tindria més possibilitats d'èxit: sobirania en lloc de llengua. Però qui voldria fer aquest sacrifici? Qui es conformaria amb un país que es defineix perquè no hi ha curses de braus?

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT