MODEL POLÍTIC
Alemanya V
Suïssa V
França X
Una democràcia plural i més participativa
Qualsevol model ha de ser alhora acceptable per la majoria política del moment en què s'instaura i sostenible a llarg termini. Per aconseguir aquest segon objectiu, cal que s'adapti a la realitat social del país sobre el qual s'instaura, sense intentar forçar-la en excés.
Al nostre entorn hi ha models molt diversos, des de la democràcia essencialment bipartidista i majoritària anglosaxona, en què el guanyador acostuma a governar en solitari i sense gaires obstacles, fins als models centreeuropeus, multipartidistes i en què abunden les coalicions i els espais de consens entre actors polítics diversos.
En els debats sobre la llei electoral a Catalunya, sovint s'ha posat el model alemany com a exemple, ja que combina elements proporcionals amb diputats escollits per majoria en districtes petits. Així es garanteix la diversitat alhora que s'intenta acostar la política a la ciutadania i afavorir una relació més estreta entre els diputats i el territori, entre electors i representants.
El que sembla poc adient per al nostre país és un model estil francès d'eleccions a dues voltes, que forcen la coordinació de votants molt diferents entorn de dos candidats a la segona volta. Tot i que aquest model a França ha funcionat raonablement bé, en un entorn polític com el nostre, amb dos eixos de competició, és molt difícil reduir les opcions a dues: provocaria fortes tensions en l'electorat.
Hi ha, però, vida més enllà de les eleccions: tot i que nosaltres hi estem poc avesats, en el nostre entorn hi ha models polítics que preveuen múltiples mecanismes de participació ciutadana, com a complement a la democràcia representativa, que en millora la qualitat. L'exemple més avançat i paradigmàtic és Suïssa, en què es recorre de manera habitual al referèndum com a instrument de democràcia directa, com passa també en nombrosos estats americans, com ara Califòrnia.
POLÍTICA EXTERIOR I DE DEFENSA
Finlàndia V
Països Baixos V
Grècia X
Una geopolítica privilegiada al servei de la mediació
Catalunya compta amb un actiu clau per posicionar-se al món: la força del marc europeu, el seu espai polític i geogràfic de referència. Això suposa, d'entrada, presentar-se internacionalment amb uns principis i valors concrets, i amb uns vincles socials, econòmics i culturals reconeguts. Si fins i tot Alemanya -el país més poblat de la UE i el número 16 a escala mundial- és massa petita per ser un actor global i li cal la força d'una Unió de més de 500 milions d'habitants, la UE és un actiu que engrandeix Catalunya.
La política exterior d'estats mitjans o petits -a la Unió Europea són majoria- està molt focalitzada en objectius ben concrets. Els Països Baixos són una potència comercial que s'ha consolidat com a seu de la justícia internacional. Noruega és un altre exemple de país que ha apostat per una línia internacionalista en favor del desenvolupament i la pau, amb una feina reconeguda en la mediació de conflictes, des del Pròxim Orient fins a les actuals converses de pau a Colòmbia. Un altre país nòrdic, Finlàndia, també ha aconseguit excel·lir no només en la reinvenció de la seva economia sinó en la seva capacitat mediadora. Hèlsinki ha sabut col·locar personalitats polítiques rellevants, com l'expresident Martti Ahtisaari -enviat especial de l'ONU a Kosovo i premi Nobel de la pau el 2008-, al servei d'una manera d'entendre els processos polítics internacionals i el poder tou. Així com Finlàndia ha construït el seu perfil exterior en una posició geopolítica complicada per la seva frontera amb Rússia, Catalunya -més concretament Barcelona- ja té reconeguda una capitalitat mediterrània que li permet jugar un rol regional propi. El que cal defugir són models enquistats en conflictes històrics que han acabat condemnant països com ara Grècia, per exemple, a inflar desmesuradament el seu exèrcit i a mantenir a nivell internacional una política agressiva amb els seus veïns turcs o macedonis.
ADMINISTRACIÓ PÚBLICA
Dinamarca V
Suècia V
Itàlia X
Una burocràcia independent i eficaç
L'administració catalana és deutora del model burocràtic espanyol, que al seu torn té una forta inspiració francesa, per bé que amb diferències importants, sobretot pel que fa a la professionalització. El nostre és un model força rígid, que generalitza la figura del funcionari com un estatus laboral especial, i que a més permet una forta dependència mútua entre administració i política.
Però aquesta no és l'única manera possible d'organitzar el sector públic: si mirem al nostre entorn hi destaca especialment el model de les administracions nòrdiques, com la danesa i la sueca. Aquestes administracions es caracteritzen perquè figures laborals com els funcionaris tenen un camp d'actuació més restringit a determinades tasques: el gruix dels treballadors públics gaudeixen de bones condicions laborals sense que això impliqui aquesta concepció de possessió en propietat del lloc de treball.
D'altra banda, l'administració pública està força protegida de l'arbitrarietat política: mentre que a casa nostra la confiança política és el criteri fonamental per ocupar gairebé qualsevol lloc directiu a l'administració i, per tant, quan canvien de color els governs hi ha una allau de nomenaments i cessaments, en altres latituds els càrrecs vinculats al cicle polític estan molt més circumscrits a la direcció política més estricta. Gerents, directors generals i bona part dels alts càrrecs són seleccionats amb criteris professionals, cosa que en garanteix la professionalització.
A més, als països nòrdics, com també passa en els països anglosaxons, s'estableixen límits a la promiscuïtat entre administració i política, i posen així dificultats als treballadors públics per fer el salt a la política. Aquesta separació entre administració i política afavoreix un millor funcionament de les dues esferes de poder, a diferència del que passa en països com Itàlia, on la relació entre totes dues és, si és que és possible, més estreta.
POLÍTICA INDUSTRIAL
Països Baixos V
Alemanya V
Irlanda X
Empreses més grans i un marc que alimenti innovació i exportació
El rol de la indústria en l'economia catalana és vital per impulsar la recuperació, tal com demostra el fet que l'exportació està sent un dels pilars bàsics per donar aire a les empreses. Models que aposten amb força pel sector industrial com ara els dels Països Baixos i Alemanya -amb zones molt potents, com Baviera- poden servir per emmirallar-s'hi si Catalunya vol un sistema robust d'empreses que produeixen i que surten a vendre's al món, que generen ocupació i amb una qualitat mitjana de llocs de treball més elevada que en altres sectors, com ara els serveis, com explica l'exministre d'Indústria Joan Majó.
Sense recursos naturals per explotar, si Catalunya vol assemblar-se a aquests dos models té algunes assignatures pendents. D'entrada, cal treballar perquè la mida mitjana de les seves indústries creixi i s'acosti a les competidores europees per tenir prou múscul per plantar-los cara. També cal una aposta forta en R+D, que ha de néixer a les empreses i seguir a l'administració, afavorint un marc en què la innovació, el talent i -molt important- la formació, juguin un paper central.
Les infraestructures no són un tema de poca importància per equiparar-se a aquests motors industrials. Els Països Baixos tenen el principal port europeu, el de Rotterdam. Catalunya té l'oportunitat per fer del port de Barcelona el segon del rànquing i la porta sud del continent.
Irlanda, i la seva aposta per una atracció d'indústria a cop d'impostos molt baixos (l'impost de societats és del 12,5% davant del 30% que té Espanya), no és una via desitjable a llarg termini. Segons Majó, la fiscalitat és un element de competitivitat, però ni de bon tros és el més decisiu per garantir un arrelament industrial. Treballar per controlar els costos energètics, afavorir que les infraestructures estalviïn costos i no els disparin o bé facilitar la recerca i la innovació han de formar part de l'estratègia industrial.
RELACIONS LABORALS
Dinamarca V
Àustria V
França X
La flexiseguretat: protecció a l'aturat a canvi de compromís
Des de molts punts de vista, els models més atractius de relacions laborals són els dels països germànics i nòrdics, perquè proporcionen seguretat a l'aturat i flexibilitat a l'empresari. Sovint se'ls identifica amb el terme danès de flexiseguretat . Les polítiques de formació i orientació a l'aturat són molt actives; d'altra banda, l'aturat està obligat a formar-se i a acceptar les ofertes laborals disponibles. Des del punt de vista de l'empresa, l'acomiadament no és el mecanisme principal per aconseguir l'adaptació de la producció a la demanda, sinó la flexibilitat del nombre d'hores treballades.
La flexiseguretat respon a la necessitat d'una estructura productiva basada en llocs de treball qualificats. L'empresa ha invertit en el treballador i no li interessa perdre'l si creu que més endavant el tornarà a necessitar. L'estabilitat de les relacions empresa-treballador estimula, a la vegada, la formació permanent en el lloc de treball, explica Miquel Puig.
L'antimodel, entès en termes de rigidesa, seria França, on l'agilitat per introduir canvis a l'empresa és encara molt limitada, tal com explica el professor de la Universitat Pompeu Fabra José García Montalvo. El model espanyol, que és el que regeix a Catalunya, és també un antimodel, sentencia Puig: "Les polítiques actives estan mal dotades i es duen a terme sense entusiasme (sovint semblen mecanismes per finançar els organitzadors dels cursos), s'exigeix molt poc a l'aturat, i les patronals i els seus corifeus identifiquen flexibilitat amb acomiadament barat i ràpid, cosa que respon a una economia de baixa qualificació i baix valor afegit i, a la vegada, l'estimula".
POLÍTICA FISCAL
Holanda V
Suècia V
Bulgària X
Acabar amb els impostos alts i la recaptació baixa
Escollir model fiscal és una de les decisions més transcendents que ha de prendre qualsevol estat, ja que influeix de manera determinant en les polítiques que aplicarà. L'administració ha de trobar un equilibri molt difícil: ha de tenir impostos prou alts per mantenir l'estat del benestar, però també prou baixos per ser un país atractiu, estimular la creació d'empreses i l'atracció d'inversions. El que segur que no pot fer és tenir els impostos alts (cosa que allunya les inversions) i al mateix temps recaptar poc (perquè dificulta el manteniment de les polítiques socials). Això és exactament el que passa ara a Espanya, que té uns impostos objectivament elevats, però una de les recaptacions més baixes de tot Europa. El govern espanyol és el 20è país d'Europa en recaptació d'impostos en relació amb les dimensions de la seva economia. I això malgrat que els tres grans impostos (IRPF, impost de societats i IVA) estan per sobre de la mitjana. En el cas de l'IRPF, Catalunya té el segon més elevat del món. Veient les dades, sembla evident que la Hisenda d'Espanya no ha estat capaç de tenir el frau sota control.
Catalunya ha de decidir si vol tenir impostos alts (i per tant una cobertura social més àmplia) o impostos més baixos (i menys cobertura social). El model del primer cas és Suècia i, per al segon cas, un exemple pot ser Holanda. Aquest últim país no té uns impostos radicalment baixos com els de Bulgària, però Holanda té unes taxes una mica inferiors a les d'Espanya i, proporcionalment, recapta més. És el novè país d'Europa en recaptació (sempre amb relació a les dimensions de la seva economia) i se situa al nivell d'Alemanya i de la mitjana europea.
Els errors de la fiscalitat espanyola potser responen a la seva curta trajectòria, ja que els impostos a l'Estat tot just es van implantar fa poques dècades. Però la futura Hisenda catalana -que tot just està a les beceroles- té l'oportunitat històrica de corregir aquests errors.
ENERGIA I MEDI AMBIENT
Dinamarca V
Alemanya V
França X
L'accident nuclear de Fukushima ha canviat el paradigma
Els enginyers i experts en energia sempre s'han dividit entre favorables i contraris a l'energia nuclear. Però l'accident nuclear de Fukushima, el 2011, ha fet perdre confiança en l'energia nuclear i ha decantat la balança. "Tenia dubtes, però des de Fukushima se'm van esvair", explica Miquel Darnés, degà del Col·legi d'Enginyers Tècnics Industrials de Barcelona. "Els enginyers valorem molt el risc i la seguretat de les persones, volem risc zero", afegeix. Per això creu que un model del qual s'ha de fugir és el francès, "per la seva aposta per les nuclears". "França és un model a evitar, per la falta de diversitat del seu sistema energètic, molt centrat en l'energia nuclear i el petroli, que fa que hagi d'afrontar un canvi molt radical", explica l'enginyer Marcel Coderch.
Darnés veu com a model Dinamarca, que té l'objectiu de produir el 100% de l'energia amb fonts renovables el 2035 i que gairebé amb un 60% de l'energia eòlica està apostant ara pels parcs eòlics al mar. Coderch destaca "que planteja reduir al 50% el consum de petroli i les emissions de CO". Alba Cabañas, de l'àrea de medi ambient de Foment del Treball, hi coincideix i afegeix també Alemanya, que està apostant per la solar: "Equilibren l'impuls a les energies renovables amb la possibilitat de generació distribuïda i una altíssima capacitat d'interconnexió internacional d'energia. I tot plegat amb una aposta decidida per un sector industrial competitiu". Coderch també en destaca "l'esforç de conscienciació de la població envers la necessitat de reduir els consums i de ser més eficients".
EDUCACIÓ
Finlàndia V
Corea del Sud V
Àustria X
Apostar pel mateix currículum i itinerari fins als 16 anys
Importar un model educatiu "sencer" d'un altre país és complicat, indica l'investigador del grup de recerca Globalització, Educació i Polítiques Socials (GEPS) de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), Adrián Zancajo. Tot i així, si es combina el binomi d'alt rendiment i de nivell d'equitat els referents serien Finlàndia i Corea del Sud. Els seus sistemes educatius estan basats a mantenir el mateix currículum i itinerari fins als 16 anys. "Fugen de l'agrupació per nivells i del sistema d'aprenentatge per repetició, uns aspectes que sí que segueix el model d'aquí", puntualitza Zancajo. En canvi, potencien l'atenció individualitzada de l'alumnat. En el cas de Corea del Sud, a més, s'implica la família en el procés educatiu i es fixa com a objectiu que els joves tinguin estudis postobligatoris, un fet que redueix l'abandonament escolar durant l'etapa obligatòria. L'altre pilar dels bons resultats de tots dos països és que la seva estratègia educativa està plantejada a llarg termini. El model educatiu en el qual no s'ha d'emmirallar Catalunya és Àustria. Igual que països com Suïssa i Alemanya, és "segregacionista" i "poc equitatiu", indica Zancajo. Els nens de 12 a 14 anys estan obligats a escollir entre dos itineraris: un de més professional i l'altre de més acadèmic. "És just el que vol potenciar la recent aprovada llei orgànica per a la millora de la qualitat educativa (Lomce)", recorda. Aquesta tria, segons l'expert, fa que els resultats dels nivells de competència de l'informe PISA siguin molt diferents entre un grup i l'altre. "Els que opten per la via acadèmica tenen una puntuació molt més bona", afirma.
SANITAT
Alemanya V
Anglaterra (GB) V
Estats Units X
Mantenir la cobertura universal i no finançar totes les prestacions
La cobertura "absolutament" universal del sistema sanitari anglès és un exemple a seguir, segons explica Jaume Puig-Junoy, economista de la salut de la UPF. L'Estat va trencar la universalitat l'estiu del 2012 en denegar l'accés a la sanitat als immigrants sense residència legal, mentre que Catalunya exigeix un empadronament mínim de tres mesos. "Hem anat enrere en posar una barrera a les persones i anem camí d'un sistema de seguretat social més que d'un sistema de salut universal, mentre que Anglaterra ha mantingut al llarg del temps la cobertura universal", indica Puig-Junoy. Per mantenir la sostenibilitat del seus sistemes sanitaris hi ha països que són molt selectius a l'hora de finançar serveis del catàleg de prestacions. És el cas d'Anglaterra però també de Suècia i d'Alemanya. Si els nous serveis tenen un valor terapèutic afegit i són costos efectius, s'inclouen en el catàleg de prestacions públiques. Puig-Junoy posa l'exemple d'Alemanya, que, tot i tenir un sistema d'assegurances de salut, "va introduir el 2011 una llei molt selectiva amb les innovacions sanitàries". "Per finançar-les han de demostrar que són millor que el que ja hi ha", diu. Pel que fa al model sanitari en què no ens hem d'emmirallar, sobresurt el dels EUA. Malgrat la reforma sanitària d'Obama, el sistema nord-americà és, a diferència del nostre, de finançament majoritàriament privat. El poder de les asseguradores i dels proveïdors privats, així com els elevats preus de les assegurances i dels tractaments, representa una barrera d'accés a la sanitat. A més, els seus "resultats de salut són molt pobres", conclou Puig-Junoy.
IMMIGRACIÓ
Quebec V
Alemanya V
Dinamarca X
Vincular la política migratòria al creixement econòmic
Després de captar més d'un milió d'immigrants durant una dècada, Catalunya assisteix a un canvi de cicle. Ara el saldo migratori és negatiu: emigren més ciutadans que no pas n'arriben. El país busca referents per ajustar la política migratòria, un exercici d'anàlisi que també ha fet Ricard Zapata-Barrero, director del Grup de Recerca Interdisciplinari sobre Immigració de la Universitat Pompeu Fabra (UPF). Zapata-Barrero coneix bé el cas del Quebec, un referent per al procés sobiranista. Per això, recorda els beneficis de vincular la immigració a la construcció nacional. Conèixer la llengua pot ser per al nouvingut un valor afegit. També subratlla els beneficis d'establir vincles entre l'arribada d'immigrants i el desenvolupament del país, i l'atracció de mà d'obra qualificada, que han aplicat el Quebec -ha signat acords amb la Generalitat en aquesta matèria- i també Alemanya. "L'immigrant pot ser un motor per al país", afegeix l'acadèmic, que reclama aprofitar tot el potencial d'innovació que aporta la diversitat cultural.
El model francès presenta més dèficits. "Hi ha una absència total de polítiques que promoguin la mobilitat social", diu Zapata-Barrero, que demana fugir de la guetització de la immigració. Un altre model controvertit és Dinamarca, que compta amb una de les lleis d'immigració més restrictives de la UE. Coincidint amb l'ascens electoral de la dreta populista, el govern danès ha endurit el to contra els immigrants, ha aprovat mesures per incentivar econòmicament la seva tornada als països d'origen i ha proposat limitar els acords de Schengen per a la lliure circulació.
TURISME
Suïssa V
Seychelles V
Cancún (Mèxic)
Convertir el país en una "destinació de qualitat"
Suïssa és una "destinació de qualitat" a nivell turístic i aquest model és "molt interessant per a Catalunya". Ho diu el professor d'Esade Josep Francesc Valls, que creu que hi ha moltes coses que podríem imitar de la gestió que aquest país alpí fa del turisme. "Hi ha un impost turístic alt i que funciona molt bé. A més, hi ha una forta col·laboració entre el sector públic i el privat, i hi ha una exigència molt alta pel que fa a l'oferta que es dóna. Això provoca que els turistes que hi van siguin d'alt poder adquisitiu". Però per emmirallar-nos en un país que, com Catalunya, té en el sol i la platja un dels seus reclams més importants, Valls cita l'arxipèlag de les Seychelles. "Són un conjunt d'illes que atreuen turistes de molt nivell perquè cuiden molt el seu medi natural, tenen uns criteris urbanístics i de sostenibilitat molt estrictes i eviten la massificació turística", explica el professor. Amb aquesta fórmula s'han convertit en un destí que és sinònim de qualitat i això atreu turistes disposats a deixar-hi molts diners. Pel que fa als models turístics que no han de servir d'exemple, Valls cita Cancún, a Mèxic. Aquesta zona d'alta ocupació hotelera "té un cicle de vida molt curt", explica aquest expert, perquè és un destí que s'ha massificat massa, on no hi ha hagut mai exigència de qualitat, i on s'han anat rebaixant els preus any rere any per atreure turistes econòmics. "Així està condemnat a desaparèixer perquè deixa de ser rendible". És per això que Valls recomana que Catalunya fugi d'aquest model de turisme de sol i platja barat i opti per protegir els recursos naturals i buscar la qualitat.
CULTURA
França V
Països Baixos V
Itàlia X
Un ferm suport a la cultura, integració i prioritzar l'educació
El ferm suport a la cultura de l'estat francès. Al país veí, la cultura és estratègica. Les polítiques en educació dels països nòrdics. La gestió independent i les polítiques d'integració dels Països Baixos. El model federal nord-americà: el govern dels Estats Units no imposa, sinó que crea incentius perquè les iniciatives sorgeixin del món local. Barregeu-ho tot i tindreu el model ideal per a Catalunya.
"França s'adequa molt a la nostra realitat, tots dos hem deixat que l'estat decidís la política cultural", explica Lluís Bonet, expert en gestió cultural. Bonet creu que del país veí n'hauríem de prendre com a exemple la política d'incentius fiscals: "A França hi hagut una explosió de donatius", assegura. Fa més de nou anys, a França es va modificar la llei de mecenatge i les aportacions a la cultura van augmentar en un 60%. El jurista i gestor cultural Joan Llinares hi afegeix l'aposta ferma de l'estat francès per la cultura: "Per l'estat francès és estratègica, no accepta que les regles del mercat determinin la cultura", explica.
A l'hora de gestionar la cultura, però, Bonet prefereix el model dels Països Baixos, menys centralista i piramidal que el francès: "Han fet interessants projectes d'integració a través de la cultura, com ara introduir la dansa creativa als gimnasos, perquè hi accedissin els immigrants. Per evitar que els patronats i òrgans de gestió estiguessin formats, com passava, per universitaris de més de 50 anys, en comptes d'imposar quotes, han engegat programes de formació i han creat xarxes perquè, en cada lloc, hi hagués la gent adequada", resumeix. L'expert en gestió cultural Xavier Fina també defensa el model holandès: "Les institucions reben aportacions del govern, però tenen un caràcter independent. A més, és una societat amb esperit republicà", afegeix. "Itàlia seria l'exemple a no seguir, perquè els últims anys ha menystingut la cultura, no ha cuidat el patrimoni i ha privatitzat equipaments", conclou Fina.
LLENGUA
Catalunya V
Letònia X
Ucraïna X
La necessitat de trobar un model propi per a les llengües
La gestió del plurilingüisme, si no es resol adequadament, pot generar conflictes socials fàcilment inflamables. En el nostre entorn hi ha múltiples exemples de països que en fan una gestió exitosa, per bé que acostumen a tenir els parlants de les diverses llengües segregats territorialment, a diferència del que passa a Catalunya.
Bona part de les repúbliques exsoviètiques, en assolir la independència, van trobar-se amb importants contingents de parlants de l'antiga llengua dominant, el rus. Algunes van intentar adoptar un model d'oficialitat única. Letònia n'és l'exemple paradigmàtic: la seva Constitució i la legislació consideren el letó com l'única llengua de l'estat i imposen fortes restriccions a l'ús del rus (parlat pel 34% de la població el 2011). Tot i que aquesta política va ser ratificada en referèndum el 2012, és una font habitual de tensions entre la minoria russòfona i la majoria letona, i ha comportat alguns problemes internacionals al jove estat.
Ucraïna, on el rus és la llengua més parlada, també va apostar per l'oficialitat única de l'ucraïnès, que ha alimentat conflictes polítics constants. Això va desembocar en l'aprovació d'una llei de política lingüística el 2012 en què, tot i mantenir l'oficialitat única, dóna moltes més garanties al rus. Cap d'aquests dos models ha trobat un encaix satisfactori per al gruix dels parlants de les principals llengües, i per tant és difícil pensar que puguin considerar-se un model positiu: en aquest terreny sembla que Catalunya més aviat haurà de trobar el seu propi camí.
ESPORTS
Països Baixos V
Hongria V
Grècia X
Formar esportistes garantint un futur i mantenint el nivell
Mantenir l'equilibri entre la competitivitat i fer de l'esport un valor en la formació dels joves implica un treball col·lectiu de les institucions i els clubs. Holanda, amb 16 milions d'habitants, va guanyar 20 medalles als Jocs de Londres treballant sobre tres eixos: identificar els esports amb potencial quan toca invertir diners públics, formar esportistes sense que deixin els estudis i convertir aquests esportistes en futurs empresaris. "El Comitè Olímpic i el consell superior dels esports són la mateixa cosa. Es treballa amb un pressupost que prioritza en funció dels valors i els resultats", diu Maurits Hendriks, coordinador del projecte olímpic holandès. Dels 16 milions de ciutadans, uns 4,5 milions disposen de fitxa o formen part d'un club. Entre els nens per sota dels 15 anys, el 70% participen activament en algun esport. "L'esport es considera clau en la formació i els clubs, vitals en el teixit social". Com diu el jugador d'hoquei herba resident a Amsterdam Santi Freixa, "a Espanya ser esportista et tanca portes professionalment, a Holanda t'ajuda". Hongria, amb 9 milions d'habitants, va ser vuitena al medaller de Londres amb 18 medalles. L'estat ha aconseguit mantenir viu el valor de l'esport universitari, invertint en instal·lacions per a esports com ara l'atletisme i la natació, amb un sistema de beques i potenciant l'esport escolar. Però pateix per fer funcionar els seus clubs, massa dependents dels diners privats. A Grècia, ni els diners privats ni els públics poden salvar un sistema que va apostar pels resultats a curt termini fa una dècada, sense un pla públic de formació, sense oferir sortides i amb el 40% dels clubs en fallida econòmica. Només l'Olympiacos, gràcies a un propietari multimilionari, s'escapa de la crisi. Una anomalia, com ho és el Barça a Catalunya. El paper del Barça seria una de les claus en el futur d'un estat català. Un cas sense possibles comparacions per la seva magnitud poliesportiva.
JUSTÍCIA
Països Baixos V
Dinamarca V
Itàlia X
Un sistema molt horitzontal i pròxim als ciutadans
Una administració judicial moderna i pròxima al ciutadà com la dels Països Baixos o Dinamarca. "Ens hem de fixar en el que fan els països petits, moderns i amb una oficina judicial ben pensada", explica Joan Queralt, catedràtic de dret penal de la Universitat de Barcelona (UB) i expert en corrupció. Assegura que cal buscar models que aproximin el ciutadà al sistema judicial i, sobretot, que siguin moderns i estiguin adaptats a les noves tecnologies. "En definitiva, que siguin funcionals", diu.
Així, Dinamarca i Holanda són dos bons exemples per a Catalunya. "Les estructures que funcionen millor són pròximes a la gent, amb un règim més informal", assegura, i subratlla que també és necessari simplificar i modernitzar els escrits judicials, així com un Consell General del Poder Judicial -l'òrgan de govern dels jutges- "de veritat i que respongui". Cal fixar-se en sistemes molt horitzontals, en què el ciutadà no es perdi en moltes instàncies. "Per no complicar la gent, amb dues instàncies i un tribunal de cassació és suficient", diu Queralt.
S'ha de fugir, doncs, de sistemes excessivament burocràtics i "tibants", com podria ser l'administració de justícia italiana o la francesa. "En aquests països tot són barreres, ja siguin físiques o psicològiques", diu l'expert en dret. "No vol dir que s'hagi d'anar a fer un cafè amb el jutge, però cal allunyar-se de tots aquells sistemes antics, amb cerimonials absurds", recorda. Les administracions "antiquades" i excessivament solemnes compliquen l'accés dels ciutadans a la justícia.
