Apunts sobre el Rei

3 min

Avui ens han convidat alCiutat Oberta de Ràdio Badalona, en companyia de Miquel Estruchi amb l'aparició telefònica de l'histriònic Jaime Peñafiel, per parlar de la situació de la Monarquia. Us copiem els apunts que hem fet durant el programa. Una institució arcaica? L’origen aristocràtic de la monarquia fa que aquesta sigui un veritable fòssil vivent en termes institucionals, l’aristocràcia és un estament propi de l’Antic règim. A més a més, avui dia ja no es restauren monarquies (si més no a les democràcies occidentals) més aviat al contrari; aquestes representen menys d'una quarta part dels Estats del món. Dit això, la monarquia parlamentària és una forma de govern homologable en política comparada: els reialmes de la Commonwealth (Regne Unit, Canadà o Austràlia), Bèlgica o els països nòrdics en són alguna exemples. En aquestes formes de govern els reis i les reines regnen, però no governen. Exigències democràtiques? El safari a Botswana, conegut ara per la lesió del Rei al maluc, ha generat tota mena de crítiques sobre l’opacitat de les activitats i els comptes de la Casa Reial. Sense anar més lluny, aquesta institució quedarà exclosa de la Llei de Transparència que ha d’aprovar el Congrés i, per tant, els ciutadans no tindrem el dret de petició d’informació de la Corona. No podem oblidar, però, que el Rei és el Cap d’Estat i que el mateix càrrec en un escenari republicà, encara que tingués atribuïdes poques funcions, hauria de rendir comptes com fan la resta d’institucions. La dimissió recent del President de la República Alemanya Christian Wulff en seria un exemple. Vida privada o vida pública? Alguns cortesans, tal com els anomena Jaime Peñafiel, han defensat aquests dies que el safari forma part de la “vida privada” del monarca. La divisió entre la vida pública i privada dels càrrecs públics i l’abast de les exigències “morals” és un clàssic del pensament polític. Aquesta estratègia de defensa del Rei, però, és força feble. Precisament el fet de ser un Monarca l’obliga a tenir un comportament exemplar en tot els aspectes de la seva vida, més que qualsevol polític, els Reis no tenen “vida privada”, només vida “íntima” (Peñafiel dixit). Monarquisme o “juancarlismo”? La possibilitat que el rei Joan Carles abdiqués a favor del seu fill Felip obre un debat interessant entre els monàrquics. És un lloc comú el fet que molts partidaris de la monarquia espanyola ho són en gran mesura pel paper històric que jugà el Rei, nomenat pel dictador Franco el 1969, durant la Transició espanyola i el cop d’estat del 1981. El príncep Felip, en cas d’abdicació, podria heretar la Corona però el que no heretaria serien els mèrits del Rei Joan Carles. Els partidaris del Rei són monàrquics o “juancarlistas”? Desgast de fons o de conjuntura? Si fem un cop d’ull a les enquestes observem que les dades corroboren que la mala salut de la Corona pel que fa el suport popular ve de lluny. Des que el 1994 el CIS començà a preguntar sobre les institucions de l’Estat la Monarquia havia aprovat amb nota. Ara bé, si des del 2006 els joves (18-24 anys) ja suspenien a la monarquia; l’octubre passat ja fou la mitjana general dels enquestats que posava un justet 4,89 a la institució. La darrera dada, cal recordar-ho, és anterior a l’escàndol d’Urdangarin i els propers baròmetres podrien fer baixar encara més la nota. La incògnita és saber si aquest espiral d’erosió ve de la crisi institucional (lligada a la crisi econòmica) generalitzada o la Corona té una certa especificitat.

stats