Apunts sobre les revoltes al món àrab

El passat dijous el Departament de Ciències Polítiques i Socials de la UPF vaorganitzar una magnífica taula rodona sobre la situació política al món àrab que comptà amb els professors Josep Ibáñez i Abel Escribà com a ponents. L’acte va confirmar que les activitats sobre l’actualitat política, ben escasses a la Universitat d’avui, són un èxit si estan ben organitzats. Us deixem amb els apunts que vam prendre: Revolució. Són revolucions el que hem vist a Tunísia o a Egipte? Si agafem una definició estricta del terme revolució aquesta implica una transformació de l’estructura de l’Estat. Per tant, podrem dir si són veritables revolucions quan disposem d’una certa perspectiva. L’horitzó electoral i de reforma constitucional que s’ha marcat Egipte pot transformar la revolta en revolució. Dictadures multipartidistes. Aquest és el tipus de règim de Tunísia o Egipte. Malgrat que les dictadures ens poden semblar homogènies, Freedom House qualifica gairebé tots els països del món àrab com a “no-lliures”, dins d’aquesta categoria hi trobem règims molt diferents. No és el mateix la monarquia de Bahrein o el règim saudita que les dictadures de Mubarak o de Ben Ali, les darreres comptaven amb partits d’oposició al Parlament tot i la supermajoria del partit governamental. És en aquest tipus de règims on és més fàcil que es produeixi una revolució. Llindar revolucionari. Un anàlisi racional dels processos revolucionaris es basa en aquest concepte. Cada individu té un llindar revolucionari diferent, és a dir, per decidir-se a participar necessita que un nombre determinat de persones ja ho hagin fet. Aquest és un problema clàssic de totes les accions col·lectives. L’inici de la revolució es produeix a partir d’individus amb un llindar revolucionari tendencial a zero; l’exemple brutal és l’home que es cremà viu a Tuníssia i que inicià la cadena revolucionària. Economia. Un element que cal tenir present és la mala situació econòmica d’aquests països. L’efecte “bola de neu” necessari per desencadenar la onada de revoltes no s’explica sense aquest factor. Els ciutadans que han liderat les revoltes eren de procedència diversa, però cal destacar el fet que molts treballadors no qualificats provinents del sector metalúrgic i tèxtil hi ha donat suport. Aquests obrers tenen salaris miserables comparat amb la classe mitjana de Tuníssia i Egipte. Noves tecnologies. Els esforços del Govern egipci per tallar les conexions de telèfon mòbil i internet, pressionant les companyies operadores, demostren que les noves teconologies hi han jugat un paper clau. Però quin és el mecanisme causal que explica l’impacte revolucionari d’aquests nous mitjans de comunicació? En primer lloc, ofereixen una finestra al món que permet obtenir informació de tot tipus sense que passi pels filtres governamentals. En segon lloc, en un moment de mobilització ciutadana permet conèixer quines són les “decisions” de participació d’altres individus. Aquí tornem a la qüestió del “llindar revolucionari”: si per exemple, els nostres amics del Facebook sabem que hi participen probablement hi acabarem participant. Asils dictatorials. Les lògiques demandes de fer justícia amb els dictadors dels pobles revoltats xoquen amb una realitat molt més dura. Sovint la sortida del país dels dictadors és precisament el que permet una transició en aquests països, si els dictadors es veuen acorralats dins les seves fronteres solen perpetuar les dictadures per la força si disposen del suport de l’Exèrcit. Interessos estrangers. Com a mínim cal tenir presents tres aspectes. La importància geopolítica de la zona passa en primer lloc per les energies: el gas i el petroli circulen o s’extreuen en aquesta zona. En segon lloc, Egipte controla el pas del canal de Suez que connecta la mar Roja amb la Mediterrània i permet el pas de mercaderies d’orient cap a occident. Finalment, la qüestió de l’auge de l’ islamisme radical, amb el conflicte palestí de fons, preocupa als països occidentals. La prudència dels Estats Units o de la UE davant de les revoltes s’explica per aquests interessos, que alguns ja han afirmat que estarien més segurs sota el jou de dictadors com Mubarak o Ben Ali. Fa uns dies parlàvem de les revoltes com una quarta onada de democratització, ho podeu veure aquí.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT