Cinc sortides dels Indignats

El moviment dels Indignats es planteja el futur de la mobilització i estudia les sortides de les seves propostes. Una crítica generalitzada ha estat la falta de concreció, el cert és però que els documents aprovats en contenen moltes de propostes. I una pregunta recurrent és: com les duran a terme? A continuació analitzem cinc sortides del moviment. Reformes legislatives. La llei electoral espanyola s’ha convertit en el blanc més popular del moviment, en part gràcies als mitjans de comunicació i als càlculs electoralistes d’IU o UPyD . Aquesta, però, té el problema que està exclosa de la reforma per iniciativa popular segons la Constitució espanyola. De fet, cap llei orgànica pot ser modificada via ILP a l’Estat espanyol, això inclou: tributs, drets fonamentals o lleis internacionals entre d’altres. A Catalunya aquesta situació canvia, els requisits per aconseguir signatures són més laxes (50.000 firmes) ien principi es poden fer iniciatives de tot tipus malgrat que han de superar l’aprovació de la mesa del Parlament. Una iniciativa amb èxit ha estat la prohibició de les curses de braus; un fracàs fou la proposta de recollir signatures per un referèndum d’autodeterminació, que la mesa rebutjà. Reforma constitucional. Modificar la figura del cap d’Estat o l’estructura de l’Estat, introduir la revocació de càrrecs o incorporar del dret a decidir de les comunitats històriques o autònomes, per exemple, requeriria una reforma constitucional. Si el camí de les ILP és complicat, aquest encara ho és més. La reforma del “cor” de la Constitució requereix una majoria de dos terços a les Corts, la convocatòria d’eleccions i una nova majoria de dos terços ratificada per un referèndum. Així, el procés exigiria el consens dels grans partits espanyols PP i PSOE, o un improbable tomb espectacular del sistema de partits equiparable al de l’Itàlia de principis dels 90. Pressió política. Establir la marca “Indigants” com una mena de “grup de pressió” és una opció que també contemplen molts acampats. La idea és intentar introduir als programes dels partits tradicionals o de nous partits el màxim de demandes per la via de la pressió a la seva militància i als seus líders. No queda clar però si aquesta via passa per formar part dels partits existents o per realitzar reunions o comitès de seguiment de càrrecs polítics a l’estil dels “lobbies”. Algú ja ha assenyalat, però, que el poder econòmic sol ser molt més persuasiu que la societat civil a l’hora de pressionar governs i partits. Moviment antagonista. Consolidar-se com un moviment de “ruptura constituent”, com un cert poder paral·lel al de l’Estat, és una opció que ha anat prenent força sobretot entre els acampats més alternatius. Els Indignats han sorprès als moviment socials que ara busquen reestructurar-se per mantenir el pols amb el poder que significa haver guanyat una certa “legitimitat” per estar a la plaça. Per aquesta opció, però, resulta difícil veure una sortida a les propostes del consens de mínims, molts alerten del perill que el moviment acabi tenint-se a ell mateix com a objectiu o limitant l’acció a enfrontar-se a l’autoritat només per viure del conflicte permanent. Dissolució. Finalment, un sector dels indignats considera que la popularitat del moviment ja ha fet que aquest aconseguís els seus objectius: conscienciar de la baixa qualitat democràtica, de la situació crítica de l’economia, de la falta de futur dels joves o de l’enorme poder del sector financer. Aquests consideren que el moviment pot reorganitzar-se quan ho necessiti però que no cal buscar cap nova via per canalitzar demandes. No obstant, l’afany de les assemblees per reestructurar-se i acabar de consensuar propostes de mínims fa pensar que hi ha Indignats per una bona estona.