Constitucionalitzar la secessió

A l’article Romper el tabú l’advocat José María Ruiz Soroa defensava fa uns dies la necessitat d’incloure una clàusula constitucional que reguli la secessió a Espanya. No cal dir que és una bona notícia el fet que apareguin tribunes d’aquesta mena a la premsa editada a Madrid, on el debat sobre la qüestió territorial ha estat sempre més aviat crispat i mancat de veus com la de Ruiz Soroa. Ara bé, si passem a l’anàlisi de la proposta de constitucionalització de la secessió aviat veurem que hi ha alguna que cosa falla a la proposta de l’advocat basc: "La manera de enfrentarse a un desafío secesionista es aceptar su planteamiento, estar dispuesto a "poner la nación a votación". Si fuera una posibilidad reglada, los nacionalistas se tentarían la ropa antes de apelar a ella." Parlar de la constitucionalització de la secessió a Espanya seria allò que se’n diu començar la casa per la teulada. Una clàusula de secessió és sempre el resultat d’una estructura territorial complexa, d’un pacte federal, i no pas d’una concessió del Govern d’un estat descentralitzat. En aquest sentit, incloure una clàusula de secessió a la Constitució espanyola no només seria un element aliè a la naturalesa del model territorial espanyol sinó que aniria contra els fonaments mateixos de l’Estat. Tal com resa l’article 2 de la Carta Magna espanyola “ La Constitución se fundamenta en la indisoluble unidad de la Nación española, patria común e indivisible de todos los españoles” (la negreta és nostra). De fet, Ruiz Soroa no té en compte que la secessió ja està “constitucionalitzada”: concretament està prohibida. Ja hem esmentat l’article 2, fer efectiva la secessió atemptaria contra la Constitució i els fonaments de l’Estat. D’altra banda, el conegut article 8 encarrega a les Forces Armades la preservació de la integritat territorial de l’Estat. Finalment, el Codi Penal, a l’article 472.5, equipara al delicte de rebel·lió el fet declarar la independència d’una part del “ territorio nacional”. Si tenim en compte el que hem dit més amunt resulta sorprenent l’argument emprat per defensar la proposta de constitucionalització. Segons l’advocat basc la raó principal per introduir la clàusula és que apaivagaria les demandes secessionistes. És a dir, la idea és treure la secessió de la negociació política per a establir unes normes exigents (3/5 parts del Parlament autonòmic i majories a totes les províncies) que la facin molt difícil de realitzar. Així, segons Ruiz Soroa el fet de percebre la dificultat real d’efectuar la secessió: (a) dissuadiria als nacionalistes d’apel·lar a la secessió perquè seria vista com un camí molt difícil pel seu electorat; (b) eliminaria l’ús de l’amenaça de secessió com una estratègia de negociació amb el Govern central per aconseguir més poder. Cal dir que la idea no és nova, politòlegs com ara en Wayne Norman l’han teoritzada a fons. Aquests autors assumeixen que els secessionistes van de farol per a negociar amb el Govern, per això si s’augmenten els possibles costos d’apostar per la independència deixaran de fer-se els radicals. La Clarity Act canadenca és un exemple pràctic d’aquest raonament. Deixant de banda si aquesta premissa es compleix a algun lloc, pel cas espanyol resulta més aviat una fal·làcia. En primer lloc, el peix al cove dels “nacionalistes” catalans i bascos a Madrid (CiU i PNB) per aconseguir més poder no s’ha basat en l’amenaça independentista, sinó en el suport a l’hora de formar Govern i majories sòlides per aprovar lleis i pressupostos. Ans al contrari, la retòrica secessionista ha estat més emprada per a mobilitzar el centre contra la perifèria que no pas al revés. En segon lloc, resulta sorprenent que es consideri que hom dóna suport (estratègic) a la independència perquè és un camí massa fàcil quan ja hem vist que ara mateix està regulada amb una prohibició explícita a la Constitució i al Codi Penal. La secessió està prohibida a Espanya. En tot cas, la proposta de fer un “referèndum de comprovació” del suport a la independència a petició de 3/5 d’un Parlament autonòmic, facilitaria la qüestió respecte la situació actual cosa que contradiu l’argument inicial de Ruiz Soroa: fer-la més difícil. Finalment, la suposada clàusula cal dir que requeriria una confiança federal que ara mateix és inexistent a Espanya. Després del procés de reforma de l’Estatut o de les propostes sobiranistes del lehendakari Ibarretxe ignorades a Madrid, qui confiaria en el compliment d’una clàusula de secessió que hauria de ser discutida a les Corts Generals i interpretada, un cop més, pel Tribunal Constitucional? Si el que es cerca amb la proposta de constitucionalització de la secessió és realment acabar amb les demandes independentistes, i no pas evitar que se’n parli, potser caldria començar per reconèixer la naturalesa plurinacional d’Espanya. Això requeriria “posar la nació a votació” que diu Ruiz Soroa, però no pas la que es vol separar, sinó Espanya mateixa. En tot cas, és simptomàtic que es prefereixi constitucionalitzar la secessió abans que federalitzar Espanya o reconèixer-ne la seva plurinacionalitat, això sí que és un missatge clar per als independentistes.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT