Convergència, ara va de bo?
Fa uns quants mesos que CiU va donant senyals d’estar patint un procés de redefinició del seu discurs cap a posicions més marcadament sobiranistes, i fins i tot en múltiples casos independentistes. Que CiU ha estat històricament farcit d’independentistes és quelcom que ja sabíem, però en els darrers anys això s’ha fet molt més notori. Són ben conegudes les preferències de personatges com en Quico Homs, Oriol Pujol, Felip Puig, Josep Maria Vila d’Abadal. En els darrers dies però han aparegut, almenys, un parell de símptomes que plantegen uns quants dubtes al voltant de fins a quin punt d’independentisme està esdevenint majoritari en el si de la federació. En primer lloc, l’alcalde de Figueres Santi Vila, que fa tan sols un any criticava la “deriva independentista” del partit, fa pocs dies mostrava el seu convenciment en el fet que la independència era l’única via escapatòria per Catalunya si no s’aconseguia el pacte fiscal. I aquesta setmana, el conseller d’economia Andreu Mas-Colell afirmava sense embuts en la presentació del llibre “Sense Espanya” el que els autors del llibre conclouen: que Catalunya seria més pròspera amb la independència malgrat l’existència d’un boicot. Fins a quin punt però aquesta deriva independentista en els líders del partit es pot traduir en accions fermes cap a la plena sobirania? Veiem arguments a favor i en contra d’aquesta hipòtesi. A favor: Les bases de CiU sembla ser que ja fa temps que són manifestament independentistes; el seu màxim exemple es troba en les seccions juvenils, les JNC i Unió de Joves, que no tenen cap problema en passejar l’estelada per allà on van i, fins i tot, en el cas dels primers de treure la pancarta “Catalonia is not Spain” en actes de ressò internacional. A favor: El “peixalcovisme” típic dels governs de Pujol sembla que li queda poc recorregut. Fins i tot un personatge intrínsecament pactista com en Duran i Lleida va tastar fa pocs dies la medicina dels dos grans partits espanyols amb la reforma exprés de la constitució. El pactisme és difícil de practicar-lo quan no ets necessari, i l’acord dels dos grans partits espanyols en els grans temes de la política cada dia deixa més arraconada a CiU. En contra: Fer un pas cap a la plena sobirania és una decisió arriscada en un partit acostumat a viure sempre el dia a dia i sense tenir un objectiu a llarg termini gens definit. Aquest pas no està gens definit i requereix idees clares i una molt forta determinació cap a un objectiu que no queda clar que es pugui assolir. Es necessiten líders atrevits i ara mateix no sembla ser que ala cúpula directiva de CiU hi hagi ningú disposat a assumir aquest risc. I molt menys la possibilitat de fracassar. En contra: Dins de CiU encara hi ha moltes persones no favorables a la independència, i especialment dins d’UDC. Personatges com en Duran i Lleida, la Joana Ortega o la Núria de Gispert són contraris a la plena sobirania. Però no només això: dins dels propis votants de Convergència a les eleccions autonòmiques hi ha un percentatge de votant del PSOE (o del PP) a les eleccions estatals (l’anomenat “vot dual”). No queda gens clar el paper d’aquests votants en una hipotètica deriva independentista de CiU. Aquí tan sols hem apuntat uns pocs motius que jugarien, respectivament, a favor i en contra de l’adopció de postures més marcadament independentistes per part de CiU. D’arguments però n’hi ha molts i el debat queda totalment obert. El que pugui passar a les properes eleccions estatals o la sentència del TSJC sobre la immersió lingüística o la del TC sobre la Llei d’Educació de Catalunya afegiran més foc a la caldera i més arguments pel debat!
