Democràcies a la història

Fa poques setmanes vam publicar a la sempre interessantíssimaRevista Sàpiens el text que poden llegir a continuació sobre cinc antecedents de les democràcies actuals dins d'un article sobre les democràcies antigues. Un cop d’ull a cinc avantpassats de les nostres democràcies ens permet veure que aquestes són un producte sofisticat i en constant evolució. L’ideal democràtic d’igualtat i autogovern, limitat pels contrapesos liberals per evitar la tirania, va tenir antecedents força escassos. Hi hagué períodes, però, en que institucions democràtiques, o si més no certs mecanismes que han incorporat les nostres democràcies, governaren grups humans. Aquests moments van estar marcats per les lluites dels exclosos per poder participar políticament, com feren els plebeus a Roma, i al cap del temps van esdevenir referents que han inspirat les democràcies actuals. Convé recordar que en aquests períodes la majoria de la població restà exclosa del procés polític: les dones, els esclaus o les classes desafavorides no gaudien dels drets de ciutadania. D’altra banda, la representació política per sufragi no s’incorporaria fins ben entrat el S.XIX i el sufragi universal fins al S.XX amb algunes excepcions. República romana (509 a.C – 27 a.C) Anomenada República, de res (cosa) i publicus (pública), la democràcia romana fou una experiència paral·lela a la dels seus veïns grecs però de molta més durada. Segons Polibi la fortalesa de Roma es devia al fet que combinava el poder de la reialesa a través dels Cònsols, el de l’aristocràcia a través del Senat i el del poble a través dels Comicis: les assemblees amb poders legislatius que representaven les tribus ordenades per categories i poder econòmic. Tot i el seu elitisme inicial, la República només permetia la participació d’aristòcrates i patricis, la lluita dels plebeus per ser inclosos al sistema va acabar incorporant-los malgrat que de manera desigual. Els plebeus van aconseguir el dret a ser tribuns i membres del Senat després de les anomenades secessio plebis, probablement les primeres vagues generals de la Història. Ara bé, tot i que les assemblees populars i el Senat combinaven funcions jurídiques, electorals i legislatives; la República Romana mai va arribar a establir cambres com les dels Parlaments moderns. Europa del Nord (S.VII – X) Un cas poc conegut però fascinant és el de les assemblees de víkings lliures a diversos punts d’Escandinàvia. Malgrat que és força probable que aquests no sabessin gran cosa de les experiències de grecs i romans amb la democràcia, les tribus que habitaven a l’Europa septentrional desenvoluparen institucions força complexes. Es coneix que tots els vikings lliures, tot i les probables desigualtats de propietat i influència, eren convidats a participar a assemblees locals que discutien lleis o escollien els seus Reis. També se sap que va existir una mena de assemblea general que reunia les diverses comunitats locals i que fins i tot el Rei havia de jurar fidelitat als aristòcrates en aquesta assemblea. Així el monarca havia de ser lleial als nobles i donar suport als víkings lliures que generalment eren grangers, minifundistes o camperols autònoms. Aquesta experiència sovint ha estat comparada amb les assemblees que pagesos de les valls dels Alps suïssos. Ciutats estat (S.XIII-XVII) Les ciutats estat de finals de l’Edat Mitjana a Europa han estat comparades amb les experiències clàssiques d’Atenes i la República romana. Els ideals republicans d’aquestes ciutats: bons governants i virtut dels governats, tenen les arrels en el món clàssic. El desig d’autogovern de ciutats que a vegades formaven part de grans imperis, com ara el Sacre Imperi romà, va dur a la creació d’institucions independents que governaven amb mecanismes propis de la modernitat. Maquiavel i la família Medici popularitzaren el cas de Florència. Aquesta ciutat arribà a estar governada per una Magistratura formada per nou membres representants dels diversos gremis, però no escollits per sufragi, que a la vegada disposava de dues cambres formades pels caps de milícies (gonfalieri); a més a més, un jutge (podestà) i un defensor del poble (capitano) disposaven d’un consell cadascun de més de dos-cents membres. No obstant, el sistema d’elecció dels magistrats era lluny de ser per sufragi universal ja que seguia processos de cooptació i les institucions locals de les ciutats estat aviat quedaren obsoletes davant dels grans Estats absolutistes moderns. Corona catalanoaragonesa (abans de la desfeta de 1714) Els precedents clàssics del constitucionalisme liberal modern que inspiren les democràcies liberals solen tenir com a lloc comú l’Anglaterra del S.XVII com ara la Revolució Gloriosa del 1688. Ara bé, el constitucionalisme català i el funcionament de la Corona d’Aragó, que Felip V s’encarregà de liquidar amb la victòria a la Guerra de Successió, també contenien antecedents de les democràcies actuals. Les Corts catalanes, sorgides de les assemblees de Pau i Treva, eren un sistema complex de representació dels més avançats d’Europa. Per exemple, tot autoritat política restava subjecte al dret públic; així, el monarca va arribar a tenir una legitimació més electiva que no pas divina ja que havia de jurar les llibertats catalanes als seus súbdits, tot un antecedent del contractualisme. D’altra banda, per obtenir finançament el Rei estava obligat a convocar les Corts Generals per sol·licitar “donatius” perquè aquest no era el propietari dels bens dels seus súbdits; si se’ls cobraven impostos aquests tenien dret a la representació política a través dels Braços, la mateixa idea que inspira la independència americana (no taxation without representation). Finalment, el sistema català anterior a 1714 fou el primer d’Europa que atorgà la potestat colegislativa a la representació popular dels Braços de les Corts, un veritable antecedent dels Parlaments moderns. Comuna de París (març – maig del 1871) Una experiència allunyada de la tradició liberal i reivindicada pels moviments democratitzadors i revolucionaris és la coneguda Comuna de París. El malestar de la classe obrera i la derrota francesa a la guerra contra Prússia va propiciar un període revolucionari de curta durada però que va establir institucions que podem anomenar de democràcia radical o directa. El Consell de la Comuna, de participació oberta, disposava de poders executius i legislatius i estava coordinat per una Comissió Executiva. Les Comissions sobre diverses matèries eren les encarregades d’aplicar noves mesures retent comptes al Consell. Una peculiaritat d’aquesta experiència fou l’intent de democratitzar diverses esferes, com ara la Justícia, que s’establí com a gratuïta i on els magistrats s’escollien per votació popular. Durant pocs mesos París va veure els primers moviments feministes i la instauració del sufragi universal. Les mesures preses en matèria de drets laborals, educació o sanitat foren, de fet, precursores dels Estats de benestar moderns. Tot i la curta durada de la Comuna aquesta restà com un ideal a l’imaginari de la classe obrera d’Europa pel qual calia lluitar.