Evitar l’"efecte Rosell"

En les seves recents memòries, l’ expremier britànic, Tony Blair, ens detalla curosament els seus primers dies al número 10 de Downing Street. Quan va arribar al poder, el Partit Laborista havia patit una llarga travessia pel desert: des de l’any 1979 que els inquilins del govern britànic formaven part del Partit Conservador. Tornar a posseir poder no ha de resultar fàcil, i així ho reconeix Blair en el seu llibre: “ El desavantatge d’un govern nou és la manca d’experiència quan es governa. És també, però, un avantatge. La immaduresa, la innocència, l’absència de cinisme que prové de la perpètua immersió en les aigües infestades de tot allò que és el govern; tot plegat et dóna una sensació d’extrem possibilisme”. Artur Mas ja passeja pel Pati dels Tarongers com a president de la Generalitat. En pocs dies, ja ha ensenyat unes cartes que, de moment, són més una intenció que un efecte real. Del contrast entre la seva campanya electoral i els seus primers dies a Palau se’n desprenen les següents conclusions: En primer lloc, com bé han repetit nombrosos opinadors, cal passar de la teoria a la pràctica. En termes platònics, Mas haurà de sortir de la caverna i començar a donar forma a aquells elements que, fins el moment, havien estat ombres de la realitat. El politicòleg Dani Stokes va distingir fa dècades entre dos tipus de temes o conflictes polítics: els position issues i els valence issues (temes de posició i de valença). Els primers es refereixen a temes polítics sobre els quals s’originen posicions antagòniques (redistribució, rol de l’Església, avortament...). Els segons són temes que generen ampli consens i que a grosso modo constitueixen principis generals (corrupció, lideratge, atur...). Per exemple, la insistència d’ICV per la mesura dels 80 km/h constitueix un position issue: hi ha gent que l’aprova i hi ha persones que l’eliminarien. En canvi, la campanya de CiU es va basar en multitud de temes valence: “bon govern”, “lideratge fort”, “sortir de la crisi”.... temes que difícilment seran discutits pel seu fons. I heus aquí el possible problema. Artur Mas i el seu equip van articular la campanya sobre temes de consens, estratègicament ambivalents. Ara s’haurà de donar contingut a qüestions que, de moment, són principis generals i no tenen contingut públic aparent. L’enquesta postelectoral del diari ARA (excel·lentment comentada pel politicòleg Jordi Muñoz) reflectia un fort període “lluna de mel” pel líder convergent, amb una àmplia aprovació pública. Situació difícil de mantenir quan es comença a donar sentit programàtic a molts enunciats generals. En segon lloc, i en la línia del comentari anterior, Maquiavel ens recordaria que governar és tràgic per naturalesa. CiU ha rebut un suport ampli i d’electors situats fora de la seva òrbita política natural. Tanmateix, això no vol dir que aprovin cegament totes les seves accions. Tony Blair, en les seves memòries, ens detalla el perill: “ Al principi acostumava a fer una broma que deia que quan érem a l’oposició la vida era molt més fàcil: els MPs [diputats al Parlament britànic] tornaven al seu districte i acusaven al govern de tot. El problema és que ara el govern som nosaltres. I alguns encara ho continuen fent”. Els indicadors que tenim mostren que el tripartit generava un ampli rebuig com a formula de govern, malgrat que algunes de les seves polítiques obtinguessin un consens més o menys ampli. Per aquest motiu, dedicar-se principalment a eliminar l’herència del tripartit genera la percepció que un no es vol dedicar a governar. Certament els ciutadans poden culpar a governs del passat de la situació del present. Però allò que els interessa és tenir uns governants que, a partir d’avui, dirigeixin la situació. La teoria observa que l’alternança política genera governs constructius i responsables: com que el govern sap que en quatre anys pot esdevenir oposició -i l’oposició govern- el consens en certes àrees s’eixampla. Caldrà veure si és així. L’actuació de l’oposició és rellevant, però el canvi de xip d’oposició a govern és més important. Si no és així, els ciutadans poden acabar amb una sensació semblant a la que es desprèn dels primers dies de Sandro Rosell al capdavant del FC Barcelona: la de dedicar el temps a destruir el que han fet els altres. O s’evita aquest “efecte” o els ciutadans decidiran tancaran la “lluna de mel” amb el Govern i començaran a flirtejar amb tercers.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT