Homes, fills petits i orfes: la igualtat de gènere i l’Arquebisbe de Tarragona

És coneguda la posició tradicional, diguem-ne reticent, de l’Església davant les revolucions socials i els avenços democràtics, només esmenada no fa gaires dècades. L’Arquebisbe de Tarragona, Jaume Pujol Balcells, en el transcurs de l’entrevista que Ariadna Oltra conduí a Els Matins de TV3Els Matins (el dilluns 23 de gener), es fa ben palès que l’Església encara no ha acceptat la igualtat de gènere. Malgrat que “tots som fills de Déu i tenim la mateixa dignitat” (monsenyor dixit), sembla ser que, per l’Església, uns (els homes) tenen encara més dignitat que les altres (les dones). A les dones afirma que sempre els diu, en la seva tasca pastoral, que “a qui han de cuidar més és al seu marit, ell és el fill més petit de la casa”. I afegeix: “Ja sabeu perquè ho dic. [La dona] L’ha de cuidar, no es pot descuidar”. És cert que els contractes matrimonials (també els civils, monsenyor Pujol) estableixen com a responsabilitat dels contraents tenir cura de l’altre, però em nego a creure que avui en dia els homes vulguin ser considerats menors d’edat. Podríem dir fins i tot que aquesta categoria atemptaria contra la seva dignitat de persona adulta. Tanmateix, dubto que fos la intenció de l’Arquebisbe posar en qüestió la dignitat dels homes, més aviat és la de les dones la que es veu afectada. Què vol dir tenir cura dels marits com si fossin el fill més petit de la casa? A un infant se li ha de proporcionar, més enllà d’afecte, alimentació i cal fer-se càrrec de la seva higiene. Suposem (o, més ben dit, “ja sabem”) que traduït en el passatge de la bona dona. Com resava un manual de l’època franquista, al cap i a la fi, “tenir cura de la comoditat del marit també brinda a les dones una enorme satisfacció personal”. No fa falta que l’Església ens vingui a recordar els rols de gènere. Encara avui les estadístiques oficials (Instituto de la Mujer) mostren que les dones dediquen tres vegades més temps a les tasques de la llar i de cura dels familiars que els homes. Aquesta distribució esbiaixada per sexes és tan sols un reflex de les persistents desigualtats entre homes i dones presents a la nostra societat. Una societat impregnada de valors patriarcals on les competències i habilitats més valorades han estat inspirades en el model masculí tradicional i que el mercat laboral, amb el consentiment de les institucions públiques, s’encarrega de reproduir i perpetuar. Per cert, la segregació ocupacional per sexes es produeix també en el si de l’Església catòlica però monsenyor l’assumeix amb naturalitat al·legant que “dones i homes tenim diferents funcions”. En fi, una lliçó de biologia bàsica que tot infant de primària ja sap i que no val la pena ni comentar. Resulta curiós que les seves reflexions arran de la igualtat entre dones i homes vinguessin precedides d’una pregunta sobre la violència de gènere. Us asseguro que són sublims. La primera: “És una pena tremenda”. Bé, una pena tremenda seria que el Barça aquest any no guanyés la Lliga o que els controladors d’AENA facin una vaga encoberta just el dia que comences les vacances. Que en 23 dies d’ençà que va començar el 2012 hagin mort cinc dones en mans de les seves parelles o ex parelles és una enorme xacra social que va més enllà del patiment individual que la violència física, psicològica o sexual afecta diàriament milers de dones. És una drama col·lectiu que requereix del concurs de tothom. Segona reflexió: “Fallem tota la societat perquè els valors s’han capgirat (la fidelitat, l’amor...). L’explicació és al cor de cada persona”. No, monsenyor no. L’explicació rau en les desigualtats de gènere prevalents en la societat i en els valors de submissió que algunes persones com l’Arquebisbe segueixen volent imposar a les dones. Tercera reflexió: “Hem de cultivar els valors de la generositat i del perdó i tota la societat ha d’ajudar; la família és un valor importantíssim”. És clar, aquesta resposta a com solucionar el problema de la violència de gènere és plenament coherent amb la seva teoria del fill petit: quan els nens es porten malament els pares i les mares, com que els estimen molt, els perdonen les seves faltes. En la vida adulta, i en el context de la xacra de la violència de gènere, aquesta conducta és negligent i pot acabar amb la pròpia vida de les dones. Una mica de responsabilitat, si us plau! Per què l’Església catòlica, o almenys els seus portaveus, segueixen pregonant un missatge tan sexista?. Potser el motiu de la insistència en uns rols desfasats que bona part de la societat intenta combatre és que ells, és a dir, els portaveus homes de l’Església (bisbes, arquebisbes o membres de conferències episcopals) són, malgrat tot, orfes. És clar que tenen pares i mares biològics i també (no faltaria més!) són fills de Déu, però no tenen una muller que els pugui cuidar com el fill més petit de la casa. Sens dubte, els deu suposar “una pena tremenda”. [Article escrit per la nostra companya de Departament Tània Verge (aquí). Gràcies per l'article!]