Independentisme donut

L’article de César Vidal d’ara fa un parell de setmanes obrint la porta a una possible expulsió espanyola de Catalunya va sorprendre més d’un lector. Acostumats com estem a que la independència sigui formulada des de la perifèria, que es faci des del centre de l’Estat ens resulta estrany. El mateix sol passar quan fem un cop d’ull a la literatura acadèmica sobre la qüestió, la hipòtesi sobre la que es treballa és que l’amenaça secessionista ve dels nacionalismes minoritaris que volen dividir l’Estat. Ara bé, com sempre, hi ha excepcions. Daniele Conversi, professor de la EHU/UPV, ha teoritzat un concepte prou interessant, la secessió des del centre Malgrat que hi ha exemples històrics interessants (Txecoslovàquia, Etiòpia-Eritrea, Malàisia-Singapur) per a Conversi el cas paradigmàtic és la dissolució de Iugoslàvia (curiosament l’espantall dels habituals profetes de la balcanització imminent). Si bé és cert que a primer cop d’ull foren eslovens i croats els que iniciaren la deriva secessionista el 1991 que acabà amb la confederació comunista que Tito havia bastit (amb cinc nacions, quatre llengües i tres religions); una anàlisi més profunda ens suggeriria que l’ascens de Milosevic i la seva recentralització nacionalista sèrbia hi va tenir alguna cosa a veure. Concretament, el 1986 l’Acadèmia de les Arts i Ciències publicà el famós Memoràndum (signat pels majors [sic] intel·lectuals del país). El document presentava una nació sèrbia al límit de la destrucció amenaçada per la conversió religiosa promoguda pels musulmans, el “terror genocida” dels albanesos (fent referència a la batalla de Kosovo contra els Otomans el 1389), l’assimilació cultural els croats i l’explotació econòmica dels albanesos. A partir del Memoràndum l’hostilitat del “secesionisme del centre” (paradoxalment irredentista) serbi fou creixent: les autonomies de Kosovo i Vojvodina foren abolides el 1989 i la nova Constitució iugoslava deixà fora de joc la seva plurinacionalitat un cop esmenada unilateralment per la majoria sèrbia en una assemblea del Partit Comunista liderada per Milosevic. La resta de la història no cal explicar-la, és prou coneguda. Fent un cop d’ull a l’argumentari de César Vidal per defensar el seu “secessionisme del centre” de seguida veuran els paral·lelismes. Si hi afegim la recentralització incipient impulsada des de Madrid, gens mancada de defensors, podem afirmar que som davant d’un nou secessionisme espanyol a mig camí entre l’irredentisme i l’expulsió de la perifèria. Però resulta paradoxal un aspecte que ja assenyalàrem l’altre dia: abans de reconèixer la naturalesa plurinacional de l’Estat, i davant la dificultat evident d’emprendre accions militars à la Milosevic, se’n prefereix la dissolució. Tot plegat recorda aquell acudit de quan érem petits: "Si Espanya fos un donut...".