Jutjant la repressió dictatorial: Riscos i avantatges

Els fets de la Primavera Àrab i, en particular, la caiguda del règim de Hosni Mubarak a Egipte van portar a les televisions d’arreu del món les imatges del expresident essent jutjat (en un llit i dins una mena de gàbia) per corrupció i per la mort de civils durant la revolta popular. Molts egipcis veurien amb satisfacció la imatge i més encara les peticions de l’acusació que li sigui aplicada la pena de mort. Tanmateix, a d’altres ulls que de segur van veure les imatges no els van fer gens de gràcia. Serien, per exemple, els ulls de Bashar al-Assad (dictador de Síria també assetjat aleshores per creixents protestes contra el seu règim), o els ulls de la família reial de Bahrain (sota creixent pressió al carrer per part de la exclosa majoria Xiïta), o fins i tot els ulls de molts altres autòcrates que encara ostenten el poder en diferents regions del món. El nombre de dictadors i altres caps repressius que són jutjats o poden ser-ho pròximament en corts locals i internacionals ha augmentat notablement en les darreres dècades (veure gràfic). És el cas d’exmembres de les juntes argentines dels anys 70, el General guatemalenc Ríos Montt, l’expresident Hissène Habré del Txad o d’Alberto Fujimori del Perú. A això cal afegir-hi la creixent pressió exercida des de la Cort Penal Internacional (CPI), creada el 1998 i el tractat de la qual ja han ratificat més de 100 països. La CPI va entrar com actor rellevant a l’escena internacional el Març de 2008 quan, per primer cop, va dictar una ordre d’arrest per crims contra la humanitat contra un President encara en el poder: Omar al-Bashir del Sudan. Més recentment, a instàncies de l’ONU, una nova acusació formal i ordre d’arrest van ser dictades el Juny de 2011 en contra de Gaddafi (i altres membres del seu règim) enmig del conflicte civil originat per la dura repressió contra l’oposició civil.

Quins poden ser els efectes polítics d’aquestes creixents activitats judicials? Pensem-ho racionalment des dels ulls d’un dictador en el poder. Suposem que un dictador s’enfronta a una creixent pressió social que reclama un canvi de règim. Davant d’això, el dictador té dues opcions: o bé accedir a les demandes, cedir el poder i provar de pactar la seva sortida; o bé oposar-se al canvi i reprimir la dissidència (amb el risc de provocar una guerra civil). Davant d’aquest dilema hi ha dues interpretacions dels possibles resultats. La versió pessimista ens diria que la pressió judicial provoca un augment dels potencials costos de deixar el càrrec per part d’aquells dirigents encara en el poder. Davant d’una cada cop més probable persecució criminal un cop abandonat el poder, la utilitat relativa de mantenir-se en el poder augmenta respecte a la de deixar-lo (voluntàriament). La millor manera d’evitar ser jutjat és conservar el poder. Això provoca que davant una creixent oposició, el dictador tingui incentius per incrementar els nivells de repressió per tal de sobreviure en el poder. És el cas de Gaddafi a Líbia davant l’ordre d’arrest de la CPI o d’al-Assad a Síria després de poder observar per televisió el judici a Mubarak. La brutal repressió aplicada en ambdós casos ha conduit els seus països a guerres civils. Per contra, la versió optimista ens diu que una major pressió judicial, en augmentar els costos (materials i socials) de l’activitat repressiva provocaria que hi hagués menys incentius per recórrer a aquesta darrera en cas d’inestabilitat política. Una major pressió judicial pot animar l’oposició a treure al carrer les seves demandes mentre que dificulten l’activitat repressora si els cossos de seguretat rebutgen disparar contra civils per por a ser jutjats en el futur. Per tal d’evitar determinades conseqüències a mitjà o llarg termini certs dirigents poden preferir deixar el poder en un procés controlat davant la incapacitat de recórrer a majors nivells de repressió en cas de què la situació empitjorés. Què ens diuen les dades? En una recent recerca que hem dut a terme el meu amic i col·lega Joe Wright i jo mateix, els resultats ens indiquen que els dos processos són possibles depenent del tipus de règim present al país. Per mesurar els nivells de pressió judicial i els riscos de deixar el poder que un dictador percep, hem construït una variable que indica el nombre de persecucions judicials per violacions de drets humans que es produeixen contra líders polítics i caps repressius en els països veïns al d’un dictador. Es tracta d’una mesura ponderada que fa que els judicis perdin pes en la variable alhora que el país d’on és la persona encausada s’allunya geogràficament del país d’un dictador. És a dir, s’assumeix que per a les potencials decisions d’al-Assad a Síria té molt més pes veure a un veí proper com Mubarak jutjat que no a Fujimori. Usant aquesta variable i d’altres controls hem procedit a estimar la probabilitat que hi ha hagi un canvi de règim en una dictadura, la probabilitat de transició a la democràcia, i la probabilitat de que el canvi polític sigui pacífic. Doncs bé, d’acord amb la visió pessimista de les persecucions judicials, hem comprovat que en els règims de tipus personalista (on el dictador controla el poder i la capacitat de reclutament) la probabilitat d’una transició i un canvi de règim pacífic es redueixen significativament com més judicis per violacions de drets humans hi hagi en països propers. En canvi, en les dictadures organitzatives (dictadures militars o de partit), i d’acord amb la visió optimista, major pressió judicial en els països veïns provoca un augment en la probabilitat de canvi de règim. La raó que explica aquestes divergències és simple. Els règims personalistes no disposen de mecanismes institucionals que protegeixin els interessos de la elit sortint un cop el règim deixa d’existir. Aquests dictadors com Gaddafi, doncs, tenen incentius per provar de mantenir-se en el poder a tota costa mitjançant l’ús de la violència extensiva si cal. Situació que pot desencadenar conflictes a major escala i guerres civils com hem comprovat. En les dictadures organitzatives, en canvi, sí que existeixen aquests mecanismes. Els militars sortits d’una dictadura d’aquest tipus poden amenaçar amb reintervenir i derrocar el nou règim si són jutjats o perseguits. Són aquestes amenaces les que van fer possible l’aprovació de lleis d’amnistia i l’absència de revisió del passat en les transicions a l’Argentina, Brasil o Espanya per exemple. Per la seva banda, els règims de partit disposen de mecanismes per conservar quotes de poder després del canvi de règim. En concret, el partit, com a eina de mobilització de recursos i suports permet a les antigues elits no només presentar-se en eleccions democràtiques, si no fins i tot guanyar-les. És el cas diversos països de l’Europa de l’Est, el PRI a Mèxic, Mongòlia, i alguns països llatinoamericans com Paraguai o El Salvador. [Article escrit pel nostre company i amic Abel Escribà]

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT