L’independentisme després del 28-N
La frustració de l’independentisme generada pel cicle de mobilitzacions anterior a les eleccions ha fet que circulés la idea que aquest està en declivi. No obstant això, l’enquesta de GAPS per a l’AraAra ha demostrat que, lluny d’haver entrat en decadència, el secessionisme post 28-N és més viu que mai. Tot apunta que la paradoxa que descrivia Jordi Muñoz, és a dir, quan la independència sembla tenir més suport (proper al 40%) perd representació al Parlament, és en realitat una transformació d’aquesta opció política. Tres aspectes semblen haver canviat profundament després del 28-N: Primer. L’hegemonia independentista d’ERC dels darrers 20 anys, amb l’excepció anecdòtica del PI, s'esquerda. Ho fa per diversos flancs: SI entra al Parlament i aposta també pel municipalisme, RCat tot iels pèssims resultats electorals decideix no dissoldre’s i membres d’altres partits polítics, especialment de CiU però també d’ICV, es declaren obertament independentistes malgrat que el seu partit no ho sigui. Gairebé quatre dels set partits amb representació tenen una majoria de votants que optarien pel“sí” en un hipotètic referèndum de secessió: SI, ERC, CiU, ICV (49%). Segon. La idea del dret de decidir ha renovat de manera radical el discurs independentista. Aquest ja no té una interpretació única, el “dret a la lliure determinació els pobles”, sinó que planteja matisos que fan més complexa la idea de la secessió i la lliguen a una concepció radical de la democràcia. Mentre ERC l’ha associada sempre a una idea de societat més justa i als valors cívics del republicanisme, SI la interpreta com l’exercici immediat de la secessió unilateral, CiU ho fa de manera gradualista tot i l’escepticisme del seu propi electorat; finalment, ICV, amb la proposta de referèndum federalista, interpreta el dret de decidir des de la idea de la sobirania compartida. Tot plegat dibuixa un mapa que ens guia en allò que va del centralisme a la secessió unilateral. Tercer. Les dues transformacions anteriors ens duen a un independentisme inequívocament més plural i complex. Aquest s’acostaria més a les nacions sense estat que, dins les democràcies liberals, han buscat obtenir un estat propi. Els casos del Quebec o Escòcia mostren com el debat previ a les demandes independentistes sol ser més ric del que alguns pretenen. Mentre la minoria francòfona del Canadà ha votat dues vegades sobre projectes diferents, “sobirania-associació” (1980) i “sobirania-partenariat” (1995), el president escocès, Alex Salmond, ha plantejat diverses opcions per ser refrendades davant l’electorat, previsiblement la propera legislatura, d’acord amb diversos nivells de sobirania. Un requisit ineludible per a una democràcia és la deliberació sobre els projectes comuns i aquesta només es pot dur a terme si els diversos actors fan l’esforç de concretar i verbalizar els seus projectes polítics. Aquesta sembla ser la tendència que vivim al nostre país, lluny d’haver caigut en desgràcia, l’independentisme madura i s’enfronta al repte d’oferir projectes, i no només utopies, a gairebé un 40% de catalans que volen un estat per a Catalunya.
