La bona salut de la marató de Barcelona

Aquest diumenge se celebra la 35a edició de la marató de Barcelona, un dels clàssics del calendari atlètic i tot un esdeveniment per a la capital catalana. Tota gran capital europea té la seva gran Marató i, en aquest sentit, Barcelona ha aconseguit situar-se en pocs anys com una cita obligada per als corredors –professionals i amateurs– d’aquest tipus de curses. Des de la primera marató que va organitzar Ramon Oliu el 1978 a Palafrugell, amb menys de 200 participants, fins a la d’enguany a Barcelona, amb 17.749 inscrits, ha plogut molt. A mesura que la ciutat s’adonava del gran atractiu turístic –i per tant, econòmic– que representen aquests esdeveniments, el nombre de participants creixia exponencialment, sobretot a partir de l’any 2011. La passió pel córrer dels últims anys sens dubte també hi ha contribuït.

Tot i que en els darrers anys el nombre de participants ha disminuït lleugerament –vegeu el gràfic següent–, la marató de Barcelona s’ha consolidat i gaudeix d'un nombre de participants gens menyspreable.

Participació a la marató de Barcelona, 1980-2014

La capital catalana és un important pol d’atracció per als amants de les curses populars. Un exemple el trobem en les mitges maratons. En els últims dos anys, la mitja marató de Barcelona ha aconseguit fins i tot més participants que la mítica Mitja de Granollers. Altres mitges històriques al calendari, com la mitja de Gavà i la de Montornès, sembla que no aconsegueixin aprofitar aquest efecte arrossegament: el nombre de participants s’ha mantingut estable en els últims anys.

Participació a mitges maratons a Catalunya, 1995-2014

Com comentàvem fa uns anys, les dades de Miquel Pucurull, una ‘institució’ per a tot atleta català, permetien concloure que el ‘boom’ del córrer –o potser ja no hauríem de parlar de ‘boom’ sinó de realitat que fa anys que dura– revelava alguns patrons interessants: l’increment de participants en les curses populars s’ha produït, sobretot, en les curses barcelonines, en les de 10 quilòmetres i en els grans esdeveniments. Alhora, s’observa com en els darrers anys el nombre de dones que s’animen a córrer en curses organitzades també ha augmentat de forma important, tot i que encara es manté un gens menyspreable biaix de gènere esportiu.

Tot plegat ens porta a preguntar-nos: quin és el perfil del corredor actual? Es pot caracteritzar d’alguna manera? Al proper escrit ho investigarem.