De Plaça Sant Jaume al Senat: perdem alguna cosa més que la dignitat?

Aquesta setmana el Parlament de Catalunya ha votat la designació de José Montilla, President de la Generalitat de Catalunya del 2007 al 2010, com a Senador autonòmic. Nombroses veus ja s’han aixecat en contra de la possibilitat que tot un expresident d’una institució amb tant de simbolisme i història com la Generalitat acabi la seva vida política essent un mer representant del poble en una cambra mancada de poders efectius reals per legislar. Més enllà però del simbolisme d’aquesta acció, que ja ha estat a bastament criticat (vegeu per exemple l’ article de Quim Monzó a La Vanguardia), avui volem plantejar dues qüestions que, relacionades amb la decisió, apunten a conseqüències i a debats posteriors. En primer lloc: el PSC és avui en dia, i abans del congrés per triar un líder, un partit multicefàlic, sense un lideratge clar ni unes idees gens definides de cap on ha d’anar al partit. En el si de la formació, un dels debat més important és el de les relacions que hauria de mantenir el PSC amb el seu soci a la resta de l’estat, el PSOE. I malgrat que la decisió d’enviar a José Montilla al Senat és totalment aliena a aquest procés regenerador intern del partit, ens dóna algunes pistes sobre quin pot ser l’abast del canvi. La cúpula directiva actual del PSC no considera una devaluació simbòlica de la figura del president de la Generalitat el fet que una de les persones que n’ha ostentat el càrrec se’n vagi al Senat. Aquesta mateixa cúpula directiva entén la presidència de la Generalitat com a una mera institució regional i per tant, accedir a una institució de l’Estat central no pot ser concebut com a quelcom que devalua la imatge del President. Accedirien a fer el mateix amb un expresident del Govern espanyol? Deixaran anar a Rodríguez Zapatero al Senat? Sincerament, ho dubtem molt. Decisions polítiques inicialment desvinculades ens donen molta informació sobre els corrents de fons dels partits polítics. I accedir a designar un expresident de la Generalitat com a Senador de representació autonòmica ens dóna moltes pistes de fins a quin punt el procés de regeneració interna del PSC és real o no. I en segon lloc, la designació de Montilla com a Senador autonòmic ens planteja un altre debat: quins polítics tenim? Com de preparats estan els nostres polítics? És evident que la decisió de José Montilla d’anar al Senat no és casual: en un moment on el PSC ha perdut les tan fructíferes diputacions i lluny encara de les eleccions municipals, molts membres del PSC es troben per primera vegada a les portes de l’atur. Això no representaria un problema si el polític en si estigués ben preparat i format. Recordem per exemple el cas de l’antic president del PP català, Josep Piqué, que no va trigar ni un dia en trobar feina en el mercat privat (d’on precisament en venia). Ara bé, quina empresa privada pot voler a una persona que, per molt que hagi estat president de la Generalitat de Catalunya, està mancada d’estudis superiors? Quina és l’alternativa per a totes aquestes persones que, havent viscut tota la vida de (i per) la política, es veuen de cop i volta de potes al carrer? Tenim un sistema de partits que més que afavorir les persones més qualificades i més vàlides dins de les formacions, fa que siguin aquelles les que han treballat més –aquelles que han penjat més cartells– les que promocionin. El cas de José Montilla no és el primer i, molt ens temem que no serà l’últim. En aquest sentit, seria necessari realitzar un replantejament de la tasca dels polítics, de la seva dignitat i de la seva reputació. I potser reconsiderar per què les persones més vàlides se’n van al món privat i rebutgen d’entrar en política...  

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT