Primavera cosmopolita

4 min

La polèmica de la setmana passada entre un dels directors del festival muscial Primavera Sound i el crític musical Primavera SoundJordi Bianciotto L’episodi va anar més o menys així: Bianciotto va retreure en aquest article als organitzadors del festival (subvencionat per l’Ajuntament de Barcelona i la Generalitat) l’absència de grups catalans i la seva falta d’arrelament a la ciutat i al país; la resposta que rebé fou una piulada d’un dels directors de l’esdevenimentd’un dels directors de l’esdeveniment, en Gabi Ruiz,però la cosa no acabà aquí, sinó que se li retirà l’acreditació de premsa temporalment per assistir als concerts. Més enllà de la picabaralla i les crítiques posteriors, que segurament ens duria a debatre sobre les normes d’educació cívica més bàsiques, ens agradaria centrar-nos en un problema plantejat per la qüestió: la suposada incompatibilitat entre el cosmopolitisme i el nacionalisme. Com passa amb la majoria d’“-ismes” darrere d’aquestes etiquetes s’hi amaguen postures diverses. L’essència del cosmopolitisme és la idea que tots els éssers humans formem part d’una mateixa comunitat moral. Això significa que hem de considerar tots els individus lliures, iguals i mereixedors de reconeixement. Ara bé, d’aquesta idea moral se’n deriven molts de “cosmopolitismes” no necessàriament complementaris: jurídic, institucional, econòmic, cultural, polític, etc. Per acabar-ho d’adobar, resulta que el món és ple de “pretesos” cosmopolites que fent bandera del cosmopolitisme (sovint en anglès o castellà) solen defensar la cultura dominant o majoritària al més pur estil colonial. Aquesta posició és legitima considerant, ras i curt, que certes cultures (majoritàries) són superiors a d’altres cultures (minoritàries, provincianes [sic]) i, per tant, les primeres són més cosmopolites i dignes de ser promogudes. Aquesta manera de pensar té arrels profundes en el pensament occidental, vegin per exemple aquesta cita d’un dels pares del liberalisme, Stuart Mill, que data del 1861, extreta de les seves Consideracions sobre el govern representatiu: "Nobody can suppose that it is not more beneficial to a Breton, or a Basque of French Navarre, to be brought into the current of the ideas and feelings of a highly civilised and cultivated people—to be a member of the French nationality, admitted on equal terms to all the privileges of French citizenship, sharing the advantages of French protection, and the dignity and prestige of French power—than to sulk on his own rocks, the half-savage relic of past times, revolving in his own little mental orbit, without participation or interest in the general movement of the world. The same remark applies to the Welshman or the Scottish Highlander as members of the British nation." Bé, doncs, aquí volem deixar de banda aquesta primera versió de l’“isme” que ens ocupa per centrar-nos en la defensa seriosa que se’n fa avui dia, assumim que existeixen cosmopolites convençuts deixant de banda els de tipus colonial que hem descrit més amunt. Un cosmopolitabasa la seva convicció en tres nocions bàsiques (aquí seguim a la professora Guibernau): (a) la idea de la igualtat i llibertat, això vol dir per exemple que les cultures que no reconeguin aquesta igualtat o llibertat han de canviar per adaptar-s’hi; (b) la noció de reconeixement recíproc, és a dir, la idea (a) no és pot complir si els individus no es reconeixen entre ells com a tals, és a dir, cal eliminar les idees etnocèntriques; (c) l’assoliment progressiu d’un raonament moral imparcial, és a dir, el fet de bastir una cultura comuna a tots els éssers humans que permeti fer un ús de la raó més enllà de la pròpia cultura. Si fem cas d’aquesta definició bàsica del cosmopolitisme aviat veurem perquè se sol argumentar la seva incompatibilitat amb el nacionalisme; si el darrer significa pensar que la nació, el grup humà al que es pertany és superior a la resta (si més no per a un mateix) resulta difícil reconciliar aquesta visió amb una convicció cosmopolita. Però, és realment així? El nacionalisme és necessàriament anticosmopolita? Diversos elements ens poden fer pensar el contrari. Una manera de ser el món. No hem de confondre el sentiment de pertinença a una cultura nacional concreta amb el fet de considerar-la superior a les altres. Val a dir que molts nacionalistes atorgarien prioritat als seus connacionals abans que als “estrangers” (i a la seva cultura abans que a les altres), una idea inadmissible per un cosmopolita convençut. Ara bé, no és necessari arribar a l’extrem de la “priorització” per reivindicar una cultura nacional, n’hi ha prou amb demanar que sigui tinguda en compte. Aquesta era, des del nostre punt de vista, la posició d’en Jordi Bianciotto quan reclamava una presència raonable de grups catalans al Primavera Sound. Reconeixement. De fet, reivindicar que una cultura (la local en aquest cas) sigui “tinguda en compte” encaixa perfectament amb les conviccions d’un cosmopolita. El reconeixement recíproc, només pot funcionar si som capaços d’acceptar l’altre amb els seus atributs culturals en condicions d’igualtat. Minories i majories. Finalment, és clau considerar l’existència de cultures poderoses i cultures febles (sovint sense mecanismes institucionals adients de promoció) per a no caure en el cosmopolitisme de Mill descrit més amunt. La millor manera de garantir l’ideal de llibertat i igualtat és identificar aquestes situacions de desigualtat i mirar de d’assegurar-nos que no acabem alimentant les desigualtats culturals existents. Si fem nostres aquests aclariments veurem que existeix un marge de compatibilitat molt ampli entre els “-ismes” que analitzem. Si cal o no ser nacionalista per abraçar aquests ideals, allò de Ferrater Mora: “Tot el que és universal és nascut local”, ens duria a una discussió més profunda. Ara bé, el que segur que és del tot incompatible amb aquest ideal és la seva versió postissa, d'arrel colonial, i per descomptat, la mala educació

stats