Qatar: un país amb una ‘democràcia’ curiosa

Enquadrar un missatge és sovint tant important com el missatge mateix. De fet, recordaria William Safire, en política (i en l’esport), “el que és percebut per la premsa i el públic és el que és”, per la qual cosa és condició necessària donar-li a un missatge el to que més t’afavoreixi. Per aquest motiu, la tria de les paraules, de l’enfocament i del discurs esdevenen una part fonamental de qualsevol idea a comunicar. Malgrat tot, l’ emparaulament -per utilitzar el terme de Lluís Duch- no és infal·lible, i cal estar atent a no triar un discurs que no tingui cap mena de relació amb la realitat més directa. Aquest problema és el que precisament ha succeït a la junta directiva del Barça amb tot l’afer sobre Qatar. “País més avançat de la regió”; “es vol obrir al món”; “monarquia constitucional”; “si li han donat el Mundial, serà per alguna cosa [..] i podrà fer com nosaltres als Jocs Olímpics del 1992”; o “diu molt d’ells que hagin acceptat sotmetre’s a una votació democràtica ‘a posteriori’” són algunes de les frases que s’han sentit aquests dies amb relació al multimilionari acord. Amb un creixement econòmic espectacular –fins i tot en temps de crisi-, Qatar està governat des del 1995 per l’emir Sheikh Hamad, que va accedir al càrrec després d’un cop d’Estat –sanguinari, hauria d’afegir- contra el seu pare. L’any 2003 es va aprovar en referèndum una nova constitució que garantia alguns drets a les dones i creava un consell legislatiu assessor –dir-ne parlament seria agosarat-. Això sí: la campanya en contra no es va poder fer perquè els partits polítics estaven (i estan) prohibits. Tampoc van poder votar els més de 400.000 habitants-treballadors que viuen assíduament al país. Una ràpida panoràmica a la seva situació mostra ràpidament que els objectius que Javier Faus va explicar a l’ Assemblea de Compromissaris grinyolen per més d’una banda. Concretament, que Qatar “comparteixi els valors amb nosaltres” (l’Assemblea no s’hauria fet!) i que “sigui compatible amb Unicef”, seria cert si 1) Qatar respectés els drets humans subscrits per Unicef i 2) si fos una democràcia. Dos indicadors per mesurar la democràcia ens mostren la farsa de tot plegat. Segons Freedom House, en una escala de l’1 al 7 (essent l’1 el valor màxim de llibertat), Qatar té un 6 en drets polítics i un 5 en drets civils. Segons el Polity IV, Qatar té un -10 en democràcia (el valor més baix). Un element afegit és que, segons ambdós indicadors, l’evolució democràtica ha estat nul·la. El gràfic que s’adjunta així ho il·lustra: en trenta anys el país no ha fet cap canvi substancial en llibertats polítiques.

Més enllà de la fiabilitat d’ambdós indicadors, quelcom queda clar: donar arguments per justificar la democràcia qatarina és tan perillós com irreal, sigui l’actual o la que podria ser en un futur. Prestar atenció només a Al-Jazzeera i a les Majlis oficials amb un poder de decisió esquifit, és estirar massa un argument que se’t gira ràpidament en contra. I és que la junta de Rossell va preferir obviar les parts positives de l’acord –essencialment econòmiques- i devia confiar en allò que repetia sempre Walter Lippman: “Quan diem ficcions no volem dir mentides, sinó representacions de l’entorn que en major o menor grau són obra dels individus”. El missatge no sempre es pot controlar. És precisament allò que ha passat: representants esportius fent de politòlegs per tal de crear una democràcia. Concretament, una democràcia de ficció.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT