Sobiranisme de província

L’independentisme català és tan o més antic que el quebequès, però fa ben poc que ha arribat a les institucions en un procés popular i insòlit. El crit de Savard-Tremblay pot viatjar fins a Catalunya com un senyal d’alerta.

El jove quebequès Simon-Pierre Savard-Tremblay ha publicat un assaig titulat Le souverainisme de province (El sobiranisme de província), que aborda el tema de la independència de Quebec. L’obra defensa una tesi contundent: el Partit Quebequès (PQ) hauria comès un error històric als anys 70’ abraçant una estratègia etapista/gradualista per accedir a la independència i això l’hauria dut als fracassos referendaris del 1980 i el 1995.

Segons Savard-Tremblay la proposta del militant Claude Morin a principis del 70 d’accedir a la independència per via referendària (sempre assegurant-se de disposar d’una majoria social) hauria dissolt la vocació secessionista original dels grups independentistes que s’havien unit el 1968 per formar el PQ. És més, des d’aleshores l’independentisme quebequès s’hauria anat institucionalitzant fins a formar un establishment propi que, encara avui, situa l’Estat quebequès en l’ideal, en l’impossible. Mentrestant, aquest sobiranisme de província, formula terceres vies com ara els acords bilaterals, l’associació econòmic o el federalisme asimètric en funció de cap on bufen els vents de la política federal canadenca.

Aquesta tesi, sense concessions per part de l’autor a qui poden qualificar de pur et dur, és fa difícil d’acceptar en la seva plenitud. On quedarien sinó els esforços del PQ als 70’ i 80’ en el camp de la llengua francesa, la nacionalització de l’electricitat o les negociacions constitucionals, per posar alguns exemples? Ara bé, això no treu que Savard-Tremblay tingui part de raó. De fet, la seva tesi té una versemblança generacional.

Ho deia el professor Daniel Weinstock en una entrevista a Barcelona: l’independentisme quebequès ja no il·lusiona. Ho sap Weinstock i ho saben els secessionistes que aquests dies ofereixen un veritable espectacle de fulls de ruta (què ens han de dir) en motiu de la cursa a la direcció del PQ que, tot sigui dit de passada, no desperta gaire entusiasme ciutadà. La intenció de Savard-Tremblay és generacional perquè demana al PQ (empès de ben segur pel partit sobiranista extraparlamentari Option National) fer la independència i no pas parlar-ne, evitar d’una vegada per totes el discurs de les ‘condicions guanyadores’, la ‘governança sobiranista’, el ‘moment oportú’ i fer la secessió al primer mandat que disposi de majoria. D’alguna manera és un crit desesperat per no heretar el derrotisme instal·lat entre la generació dels ‘babyboomers’ francòfons, la dels seus pares, que un dia van creure en un Quebec independent.

Independentisme o autonomisme

L’independentisme català és tan o més antic que el quebequès, però fa ben poc que ha arribat a les institucions en un procés popular i insòlit. El crit de Savard-Tremblay pot viatjar fins a Catalunya com un senyal d’alerta. Avui l’independentisme a casa nostra és en allò que s’anomena una ‘conjuntura crítica’: un moment històric en que les decisions polítiques poden canviar tota la trajectòria d’un moviment o d’unes institucions.  

Doncs bé, el cas del Quebec ens recorda que les tries estratègiques es paguen; i la factura no acostuma a córrer a càrrec dels secessionistes sinó de tot el país.  El mateix Weinstock alertava dels efectes negatius de la institucionalització de la política independentista amb la subsumpció de l’eix esquerra-dreta en la qüestió independència/autonomisme (provincialisme al Canadà) a llarg termini. Però aquest no és l’únic risc, hi ha també la possibilitat de perdre una generació sencera empantanegada en fulls de ruta i discussions eternes sobre el ‘moment oportú’, que acabi per afrontar la qüestió nacional des del cinisme. La solució de Weinstock, a la canadenca, passa per enterrar l’independentisme establint vies legals amb supermajories inassolibles, cosa que portaria inevitablement a una dissolució del secessionisme per abandonament. La solució de Savard-Tremblay s’assembla a la de Weinstock en un aspecte: també passa per enterrar la qüestió de la independència. Però en aquest darrer cas fent-la realitat i no pas pregonant-la.

Els fulls de ruta actuals, tan el de Mas com el de Junqueras, difícilment poden ser més ambiciosos i el secessionisme recent que vivim a Catalunya té poc a veure amb el llarg i complex debat quebequès. Ara bé, si podem extreure alguna conclusió per a casa nostra de l’obra de Savard-Tremblay és precisament el risc d’estancament. És aquest risc d’institucionalització que podria convertir l’independentisme en un secessionisme autonomista (una mena de ‘peixalcovisme’ renovat) que, vista la situació quebequesa, no és un camí desitjable per a cap moviment.  

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT