Una Syriza catalana?

Els amics del CercleGerrymandering publicaven fa uns dies un debat sobre la possibilitat de formar una Syriza a la catalana, tal com havia suggerit en Roger Palà,en un post que ens va semblar molt interessant. Com que el debat es centrà més aviat en la viabilitat del projecte i no tant en si seria desitjable o no, aquí ens limitarem a comentar la primera qüestió assenyalant aspectes que pensem que no han estat abordats. Una cosa que ens sembla crucial és aprofundir en l’experiència de Syriza abans de pensar en una possible importació del model a casa nostra. Malgrat que les darreres eleccions gregues fan pensar que fou un “bolet electoral” el cert és que la coalició electoral (ara constituïda com a partit polític) ve de lluny. Syriza va competir a les eleccions com una coalició per primera vegada el 2004, però allò més interessant és que els militants i simpatitzants dels seus membres (SYN, AKOA, DEA, KEDA, etc...) ja havien col·laborat a l’anomenat Espai de Diàleg per la Unitat i l’Acció Comuna de l’Esquerra des de feia anys a diverses campanyes per la pau, al Fòrum Social grec o a mobilitzacions socials diverses. A més a més, el partit “líder” de la coalició, Synaspismós, era en si mateix una coalició de formacions d’esquerres i extrema esquerra. De fet, la formació de Syriza recorda més a la formació d’ Izquiera Unida o Iniciativa per Catalunya que no pas a una simple coalició entre dos o tres partits. Aquesta observació sumària del cas que ens ocupa ens duria a reformular diversos temes que han tocat els amics de gerrymandering. Espai comú. La història de Syriza ens mostra uns trets comuns electorals o ideològics entre els seus membres, però també l’existència un espai de pràctiques comunes entre els militants. No sabem, si l’èxit electoral de la formula Syriza el deu a aquest espai comú però sí que sabem que abans de formar la coalició existia una pràctica conjunta entre els militants i les elits de les formacions polítiques i un debat ideològic ben viu a través d’accions coordinades. Aquest bagatge, que sembla ser la clau de volta per formar Syriza el 2004, ara mateix és inexistent entre ERC, ICV-EUiA i la CUP. Això ens fa pensar que, a curt termini, un primer pas hauria de ser treballar conjuntament i no pas buscar l’èxit electoral immediat. Podem aventurar que fou precisament l’”espai comú” previ el que permeté a Syriza articular una proposta electoral atractiva que no tensionés les elits polítiques, desmobilitzés les respectives militàncies o, enlloc de sumar, generés confrontacions. Per tant, més enllà de si es pot compartir l’electorat, caldria preguntar-se si de moment fan alguna cosa junts: ara per ara no fan res. Ideologia. Malgrat la quantitat considerable de partits i grups polítics que formen Syriza un aspecte que, a priori, ens sembla prou rellevant és el fet que tots formen part de la família marxista en sentit ampli en les seves variants i matisos de tota mena: eurocomunista, leninista, maoista, trotskista, socialdemòcrata, etc. Pel cas que ens ocupa, la idea de formar una coalició entre ERC, ICV-EUiA i la CUP, caldria tenir present que ERC no forma part de la família marxista i per tant no comparteix l’element ideològic que sembla aglutinar els membres de Syriza. A més a més, el fet, ja assenyalat pels amics de Gerrymandering, que a Catalunya ens movem en un espai polític bidimensional (eix esquerra-dreta i eix nacional) complicaria les coses. Mentre ERC no forma part de la família marxista, també es cert que ICV i EUiA no formen part de la família independentista. Incentius. Un altre aspecte clau és el fet que, fins on hem pogut investigar, la formació de Syriza ha estat liderada per un sol grup polític, Synaspismós, que a la vegada ja era una mena de coalició. Aquest fet allunya l’escenari de Syriza d’una hipotètica coalició entre ERC i ICV-EUiA ja que en aquest cas seria una aliança entre dos partits preexistents més que no pas el fet d’aglutinar un espai ideològic. A més a més, vists els riscos esmentats anteriorment, els beneficis que podrien tenir ERC o ICV-EUiA per plantejar una coalició desconeixem si superarien els costos evidents de fer funcionar una maquinària de partit conjunta. A més a més, és improbable que els dos partits amb representació parlamentària acordessin de bon grat fer entrar al joc parlamentari un nou actor com la CUP que de manera independent podria restar electorat a tots dos partits. I encara resultaria més estrany que la CUP hi tingués una capacitat de negociació (sense haver concorregut mai a les eleccions parlamentàries tota sola) prou alta com per exigir la renovació de les cares més visibles d’ERC i ICV-EUiA, per exemple, tal com suggeria en Carles A. Foguet. Costos organitzatius. Un darrer aspecte interessant és el fet que la coalició catalana podria tenir uns costos organitzatius molt alts ja que les negociacions entre diverses tendències ideològiques i estratègiques s’hauria de fer no només entre partits, sinó també dins dels partits. Això significaria que les negociacions per fer un pacte de mínims haurien de satisfer corrents de militants que no estarien gaire definits prèviament i aquest procés podria incrementar els costos de manera molt forta. Tots aquests elements ens fan pensar no només que la viabilitat d’un pacte ERC, ICV-EUiA i CUP és baixa; sinó que la coalició que podrien formar tindria poc a veure amb l’experiència grega de Syriza.  

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT