Viatges electorals (II): Cuba

De ben segur que no tindran la transcendència de les eleccions de l’any 2008, però els comicis del proper mes d’octubre per escollir els 614 membres de l’Assemblea Nacional de Cuba estaran envoltats, com ja és habitual, de misteri, crítiques, elogis i un llarg i polaritzat debat sobre el model de democràcia cubana. Sigui com sigui, la decepció -com sempre- és el sentiment general entre bona part dels observadors cubans: aquells que esperaven que Raül Castro –precisament escollit president en les passades eleccions- fes un gir com un mitjó han vist com el temps ha passat i es lamenten d’allò que s’hauria pogut fer. Contràriament, els defensors de les essències revolucionàries pateixen perquè les temudes reformes arriben i perquè l’oposició interna s’organitza i, encara que feble, esdeveniments sobtats, com ara fa uns anys, poden desestabilitzar un règim que vol tenir-ho tot controlat. Amb tot, els apriorismes acostumen a fer mal i, realment, poques persones coneixen com funciona el sistema cubà. La democràcia de l’illa es regeix per l’anomenada “Constitució socialista” de 1976, aprovada amb el 97,7% dels vots i un 98% de participació. La Carta Magna cubana estableix que l’Assemblea Nacional es renovarà cada cinc anys, fet que enguany coincideix amb la votació dels delegats municipals (regidors), que té lloc cada dos anys i mig. Tal com agrada recordar als defensors a ultrança de la democràcia cubana, el procés està establert de forma transparent i és plenament democràtic: els candidats han d’obtenir, com a mínim, el 50% dels vots. Si no és el cas, l’escó roman buit sempre i quan el Consell d’Estat no decideixi una repetició dels comicis en aquella circumscripció. Segons els defensors del model cubà, però, el gran element diferenciador de la seva democràcia és, contràriament a les occidentals, la concepció d’un sistema que va de “baix a dalt”. Què vol dir això? Els candidats a les eleccions no són escollits per partits. Són els ciutadans que, en assemblees de veïns o de barri, trien les persones que volen que els representin. Una vegada formada la candidatura, els ciutadans voten en un sistema de llistes obertes que conformarà les Assemblees Municipals. Com subratllen molts, és una democràcia que funciona sense partits, en la qual fins i tot la campanya electoral està prohibida: únicament es penja una petita fotografia i biografia en algun lloc públic del municipi. Malauradament, això d’una “democràcia sense partits” formal, és lluny de ser una realitat empírica. Cuba sí que té partits, concretament un, el Partit Comunista Cubà. En teoria el PCC no és un “partit electoral”, en el sentit que no tria candidats ni fa campanya en favor d’un o d’altre (una quarta part dels delegats no són afiliats, recordarien alguns!). A la pràctica, però, controla tots els ressorts de poder, sobretot a través de l’anomenat Comitè per a la Defensa de la Revolució, un òrgan format per personalitats destacades –científics, atletes, dirigents de sectors diversos-, designades a dit, que aprova les candidatures a l’Assemblea en base al seu respecte als principis revolucionaris. Unes candidatures que, per cert, no comporten competència, atès que el nombre de candidats equival al nombre de representants que s’envien a l’Assemblea Nacional, per la qual cosa la votació esdevé més un referèndum que una elecció. Segons una enquesta recent, els cubans volen tenir eleccions multi-partidistes i altres elements de democràcies liberals occidentals, estan preocupats pel seu futur econòmic i tenen poca confiança en què el règim canviï i els solucioni els problemes. No obstant això, la massa crítica interna cap a un canvi de model (sense saber encara quin) no sembla haver-se assolit i, amb tota probabilitat, després de les eleccions d’octubre tornarem a sentir que la participació ha estat gairebé absoluta i els cubans s’aferren al règim com ningú. Però, com diria Napoleó, a vegades la cosa més insignificant decideix la sort d’una batalla, fins i tot en aquest petit gran tauler d’escacs que és el règim cubà.