Viatges electorals (I): la República Txeca

3 min

Pocs llocs concentren tanta història txeca com el Castell de Praga. Situat dalt d’un turó, l’estructura gòtica no té només l’honor de ser el castell més gran del món, sinó que és seu, des de fa segles, dels governants del país. En menys d’un segle ha vist com hi vivien els presidents de l’extinta Txecoslovàquia, era seu del govern del “Protectorat del Reich de Bohèmia i Moràvia” i símbol de llibertat democràtica quan Alexander Dubcek va assumir les regnes del país democràtic durant la Revolució de Vellut. El castell, però, experimentarà aviat un lleuger canvi: els txecs podran escollir directament qui té dret a ser-ne l’inquilí. El febrer d’aquest any el Parlament i el Senat van aprovar una esmena constitucional en què eliminaven l’acció indirecta dels presidents, com anteriorment s’havia fet amb Václav Havel i el seu arxienemic i encara president, Václav Klaus. Per primer cop, doncs, hi haurà eleccions presidencials. Klaus, extremadament crític amb el canvi, va declarar el dia que plegava que això “només banalitzaria la política i faria de la presidència una lluita entre celebritats”. Curiosament, aquesta setmana l’actriu Tana Fischerova ha anunciat que es presentarà als comicis... Anècdotes a banda, el president txec té un poder formal superior als seus homòlegs de sistemes parlamentaris: entre d’altres, nomena els jutges constitucionals o els del Banc Central. La cursa electoral ve amanida, a més, per les eleccions parlamentàries que es faran l’octubre d’aquest any 2012. Es tracta d’unes legislatives avançades que la coalició de centre-dreta va decidir avançar després del seu col·lapse amb motiu de diversos escàndols de corrupció. Farts dels diversos escàndols de gairebé tots els partits, els ciutadans valoren especialment l'esforç que estan fent els candidats independents. De fet, cap candidat de partit lidera la cursa presidencial. Segons les enquestes, Jan Fischer, estadístic de formació, és el més ben situat. En segona posició hi hauria Svejnar, un ciutadà formalment americà que ha revolucionat la campanya. Finalment, el tercer és Vladimir Dlouhy, que s’està prenent la cursa presidencial amb una seriositat extrema, políticament i literalment. Com a bon corredor de maratons, ha organitzat “mítings-curses” que recorren tot el país! (de fet, el seu cognom en txec, de fet, significa “llarg” i el lema de campanya és “la llarga cursa”). El més interessant de tot plegat, però, no és qui guanyarà, sinó els efectes del canvi de sistema sobre la població: els txecs (o com a mínim bona part d’ells) sembla que s’han reenganxat amb la política, assistint com mai a mítings i amb interès renovat per la campanya. És possible que, passada aquesta catarsi conjuntural, la cruesa política torni a fer presència. I molt probablement el país haurà de decidir a curt termini si avança cap a un sistema presidencial, manté el parlamentarisme o ja li van bé les possibles noves tensions que surtin entre la presidència i el parlament. Però, sens dubte, els txecs hauran constituït un sistema més legítim i democràtic. I això, en els temps que vivim, no és poca cosa.

stats