Volatilitat republicana

Una taxa de desocupació del 9.1%. Unes perspectives de recuperació econòmiques ombrívoles, amb el 48% dels ciutadans que creuen que l’economia s’acosta a una altra recessió. L’optimisime, impertèrrit fa uns anys, s’ha ensorrat: el 58% de la ciutadania creu que es tardaran més de dos anys a tornar a crear llocs de treball. La confiança amb la capacitat de les institucions per treure el país de la crisi tampoc esclareix el panorama: gairebé la meitat considera que el President no té un full de ruta clar. Tot plegat fa que la valoració de la feina del President, que s’acostuma a traslladar fidelment en intenció de vot, fos a finals d’any del 46%. Aquesta escenari situa Barack Obama en una situació delicada. A priori, ho té cru. It is clearly beatable, deia The Economist la setmana passada. Cap president des de l’època de Roosevelt ha estat reescollit amb unes taxes de desocupació com les actuals. Swing-states claus com Ohio, Florida i Pennsilvania poden caure fàcilment en mans republicanes. Tot i això, fins el dia d’avui, el President Obama lidera totes les enquestes. Cap dels candidats republicans el supera. Com acostuma a succeir, si es vol que la mala situació d’un govern es tradueixi en una derrota electoral, convé que l’oposició tingui la credibilitat necessària per fer el sorpasso. La lògica pura (la qual, tot sigui dit, no funciona gairebé mai en política) ens diria que els republicans escollirien un candidat de centre-dreta, moderat, pro-independents i amb la capacitat d’empatia suficient per vèncer l’oratòria d’Obama. La realitat, però, és que, fruit o no del Tea Party, qualsevol candidat republicà sembla condemnat a prometre, entre d’altres coses, que l’avortament serà il·legal en qualsevol cas, que els 12 milions d’immigrants han de ser expulsats, que el canvi climàtic és una conspiració, que qualsevol control de les armes és anticonstitucional o que algunes institucions públiques, com el Departament d’Educació, s’haurien d’abolir. Amb tot el respecte, extravagàncies que bona part de la ciutadania americana no recolza. Per aquest motiu, la manca de confiança amb els republicans és general: els congressistes republicans són valorats encara pitjor que el President (el 71% dels ciutadans asseguren que no han fet res per crear llocs de treball) i algunes de les seves propostes tenen una aprovació baixíssima. L’esperança dels republicans és que no tot és tan negre com aquí ho hem pintat. Si bé les propostes no uneixen, les anti-propostes. Als republicans els uneix la voluntat de fer fora Obama de l’administració, idea compartida a més per bona part dels independents. A més, algunes mesures aprovades pel President, com la reforma sanitària, no compten amb un suport majoritari. El sentiment anti-Washington, tan popular en alguns sectors americans, també els juga a favor. La cursa republicana ha començat i el partit -l’“estructura”- sembla més desunit que mai. Però vuit de cada deu republicans encara no han decidit quin és el seu candidat, fet que situa el projecte republicà a les beceroles d’alguna cosa que prendrà la seva forma definitiva en el futur. A Iowa la meitat dels votants que creien que ara mateix el més important és fer fora Obama de l’administració van optar per Romney. No és una xifra estranya: l’any 2004 el senador demòcrata John Kerry va obtenir una xifra semblant. Amb tot, poques conclusions es poden extreure d’un caucus d’un Estat amb més persones de raça blanca, més religioses i més envellit que la mitjana –i el votant republica ja és més de raça blanca, més religiós i més envellit que la mitjana americana. La més clara és potser que als republicans els caldrà alguna cosa més que un anti-Obama. No dic, esclar, que no pugui funcionar. Al Regne Unit David Cameron –l’anti-Blair- ho va aconseguir. Però va haver d’esperar-se cinc anys i la victòria va ser agra. No crec que els republicans tinguin tanta paciència.