Un argument fal·laç
La necessitat de recentralització de l'Estat de les autonomies justificada per la crisi econòmica ha entrat finalment a l'agenda política i sembla ser que ho ha fet per quedar-s'hi. L'argument no és nou i agrada: les autonomies són les culpables de la crisi. Deixant de banda el fet que - sí un cop més - l'argument no sol passar de ser una disfressa de la defensa a ultrança de l'unitarisme jacobí, agafat seriosament resulta còmic a més de fal·laç. En primer lloc, fent una mica de política comparada cau pel seu propi pes que la descentralització fiscal incentiva les economies dels Estats i no al revés. S'han recentralitzat els Estats Units, Àustria, Alemanya o el Regne Unit arran de la crisi econòmica? No. I no només no ho han fet sinó que les institucions internacionals com ara l'OCDE o el Banc Mundial recomanen la descentralització com una mesura per millorar l'eficiència i la governabilitat, a més a més, diversos processos de descentralització fiscal continuen oberts com la comissió Calman a Escòcia impulsada pels diputats laboristes. La qüestió, però, no és només el fet de no mirar més enllà del melic, és més greu. Com es pot culpar les autonomies del desastre econòmic si les seves competències en la matèria són extremadament limitades i Madrid decideix les condicions, els tributs i les característiques del model fiscal? I és que, aquesta és la segona raó: les autonomies tenen un marge ínfim de decisió sobre el seu esdevenir fiscal però en canvi tenen la responsabilitat de finançar els serveis que proveeixen; l'autonomia fiscal de fet és virtual en el cas espanyol respecte les democràcies federals. En concret quatre grans limitacions fan que això sigui així: (1) Les CCAA poden crear tributs, però resulta que gairebé tot està gravat per l'Estat, inventar tributs sol ser impopular iruïnós quan no queden fets imposables. D'altra banda, fins i tot els tributs cedits són regulats per l'Estat, a les CCAA només els queda l'opció d'aplicar-hi un recàrrec amb conseqüències similars a inventar tributs;(2) El model general de finançament és definit per l'Estat, ja que cal que sigui aprovat per llei a les Corts, el Govern central té sempre l'última paraula a l'hora de fixar els criteris de redistribució; (3) El repartiment en forma d'inversions dels diners recaptats sempre és decidit pel Govern central, el cas de les infraestructures és prou il·lustrador. I finalment (4) la taxa de variació del PIB emprada per determinar l'equilibri pressupostari és determinada exclusivament pel Govern central, no obstant, les sancions per incompliment d'aquest equilibri recaurien sobre les CCAA. Que els dos grans partits culpin ara les autonomies de la desastrosa situació de les finances públiques, ja ho dèiem, es pot interpretar de dues maneres: oés l'enèsima cortina de fum per desviar l'atenció dels veritables problemes que hauria d'afrontar un Executiu mínimament seriós, o el nivell de debat de la política espanyola ha tocat fons.
