Quan el canvi no és res més que un recurs dialèctic

S’intueixen en files socialistes temps de canvi. Aquest cap de setmana el PSC ha celebrat el seu 12è Congrés on s’han fet vàlides les apostes i s’ha escollit a Pere Navarro com a nou secretari general del PSC, en substitució del nou Senador José Montilla. Així mateix, ahir es feia públic un manifest escrit per personatges d’especial rellevància del socialisme espanyol –entre els quals en destaca Carme Chacón, Manuel Bustos o José Borell– on es demana un canvi en les formes d’actuar del PSOE i es reclama una major defensa dels valors tradicionals de la socialdemocràcia que, segons els mateixos firmants, han estat abandonats en els darrers temps. Més enllà del debat sobre la conveniència de renovació d’un partit que, tant en l’àmbit autonòmic com en l’estatal, ha patit unes quantes derrotes electorals, volem centrar-nos en el per què i en l’abast final que tenen els processos de canvi i regeneració. Els canvis organitzacionals no són més que estratègies internes que utilitzen els partits per rellançar la formació després de patir una forta derrota, i evidentment només poden ser entesos com a fructífers quan aconsegueixen superar els elements tant discursius com personals que els han portat a obtenir uns determinats resultats electorals. Amb tot un procés d’aquest estil no necessàriament ha d’implicar un canvi radical en el discurs i en les persones, si no que pot també intentar integrar en la nova direcció determinades sensibilitats i persones de l’etapa anterior, amb una voluntat aglutinadora del discurs i de les diferents sensibilitats del partit. Ara bé, compleixen els processos de canvi del PSC i el que es preveu en el PSOE amb un veritable canvi organitzacional, que inclogui alhora la modificació d’elements discursius i personals? Doncs les evidències que fins al moment tenim semblen indicar que no és aquest el cas. La nova direcció del partit és plenament continuista amb l’anterior; el debat sobre la personalitat del PSC i la capacitat de distanciar-se sobre el PSOE ha quedat totalment tancat: un nou secretari general de l’òrbita més espanyolista del partit, avalat precisament per aquest sector (José Zaragoza, Miquel Iceta, Daniel Fernández, Manuel Bustos), que continua a la directiva; una esmena en favor de tenir major personalitat en relació al PSOE en el Congrés espanyol, rebutjada per una majoria rotunda; Ernest Maragall i Montserrat Tura, representants del sector catalanista, desapareguts de la nova direcció. A canvi, tan sols un parell de secretaries residuals pels opositors de Navarro en el Congrés, Elena i Ros. En el cas de PSC doncs, el que podia ser un canvi cap a un model més catalanista, sembla que ha quedat, com en el cas de l’estatut, amb un bon autogol. En el cas del PSOE, la situació sembla que és bastant similar: les crítiques no venen pas de l’exterior si no per part de les mateixes persones que han contribuït a la pèrdua de confiança en el partit i, al cap i a la fi, a la seva derrota electoral. Com es pot engegar un procés de renovació sense canviar les persones que t’hi han portat? Quina credibilitat tenen els individus que firmen aquest manifest quan ells han estat els primers que han contribuït com el que més en la situació que ha arribat el partit? Al cap i a la fi doncs, el que estem experimentant no és més que la utilització del canvi com a un mer recurs dialèctic. El concepte canvi disposa d’una gran potencialitat i pot generar moltes adhesions en moments crítics com els actuals, on tant PSC com PSOE saben que han de fer un gir en el rumb del partit. Ara bé, no ens podem deixar emportar per aquest miratge: en cap dels dos casos el canvi no permet superar ni el discurs ni les persones que l’han portat. I és que fins que no s’abordin de veritat els motius i les cares que l’han portat a la derrota, i a no ser que CiU o el PP comentin algun gran error, el socialisme català i l’espanyol pot ser que estiguin condemnats a exercir un paper residual en el dia a dia polític.