On és el model català de laïcitat?

Aquestes dates nadalenques el Govern és criticat per la seva política econòmica. Ara bé, hi ha àmbits menys mediàtics on la política de CiU s’està fent notar. Un bon exemple és la direcció general d’Afers Religiosos que des de principis del 2011 està en mans d’UDC i l’encapçala Xavier Puigdollers. Aquesta direcció general fou creada durant la darrera legislatura de Pujol, l’any 2000, i cercava governar la diversitat religiosa al nostre país i ocupar-se del fet religiós a casa nostra. Els governs tripartits encarregaren a la independent propera a ERC Montserrat Coll, la tasca de gestionar una diversitat religiosa creixent. I és que durant els darrers 10 anys els centres de culte de diverses confessions (protestants, musulmans o d’altres) s’han multiplicat exponencialment de la mà de l’arribada de la nova immigració. El model que definí Montserrat Coll va quedar resumit en una conferència pronunciada per Josep Lluís Carod-Rovira, on féu un esbós d’allò que s’anomenà model català de laïcitat. Lluny de ser una aposta partidista, el model fou elogiat per representants de diverses confessions. Aquest era, tal com ho exposà Carod-Rovira, un model a mig camí entre la tolerància liberal anglosaxona i el laïcisme positiu francès; és a dir, una gestió a la catalana basada en la separació Església-Estat, la igualtat de tracte a totes les confessions i la protecció del fet religiós. El resultat d’aquella gestió fou una Llei de Centres de Culte, pactada entre el tripartit i CiU, pionera a Europa que obligava els poders locals a reservar sòl i preveure la construcció de centres de culte per garantir l’exercici de la llibertat religiosa. En l’apartat d’estudis, el mapa religiós cartografià la diversitat creixent a casa nostra en aquesta matèria. Tot i les paraules conciliadores pronunciades durant el seu nomenament, la gestió de Xavier Puigdollers sembla que va encaminada a desfer un model català de laïcitat que volia projectar-se en el futur. La reforma de la Llei de Centres de Culte a retornat als Ajuntaments la decisió de reservar sòl per a centres de culte i ha elevat les exigències arquitectòniques, deixant en una situació d’indefensió evident les minories religioses. Puigdollers no ha definit un nou model però a finals d’octubre, en aquesta conferència, aclarí que la seva prioritat és “normalitzar el fet religiós” i defensà un “tracte asimètric” a favor de la religió catòlica legitimat per la tradició. En el context espanyol, amb el Concordat amb el Vaticà encara vigent i una situació de clara preponderància de la religió catòlica resulta sorprenent que s’insisteixi en afavorir un model asimètric des d’una direcció general que ha de vetllar pel respecte a la diversitat religiosa. On ha quedat el model de laïcitat català? Té sentit promoure la religió catòlica en un context on, d’entrada, ja és la religió més afavorida?